Cristòfor Despuig i Pinyol

DON PEDRO: […] De manera que lo comte no s’aturà res?

LÚCIO: A la fe, no res en la proprietat; la fidelitat se reservà i volgué que el tinguessen per sobirà senyor i també volgué posar lo veguer de la mà sua, com per a vui lo posa lo rei per fer execució de qualssevols provesions que per los oficials de la ciutat se proveixen. Però està tan restret en son ofici que, si no fa sinó lo que fer pot, no farà casi res més d’executar, com he dit, lo que, per los oficials que administren lo criminal i lo fiscal i los altres que tenen càrrec del regiment de la ciutat, està proveït, com ho sap millor lo senyor Fàbio.

FÀBIO: Així és, i en lo de la jurisdicció és tant lo que donaren los ciutadans que és cosa que par no es deu creure; és tan gran, en fi, que encara que lo rei sia dins Tortosa, no poden administrar la justícia los oficials de la cort, sinó los de la ciutat. […]

DON PEDRO: […] Mas los ciutadans d’ací, sé que no guanyaren ells mateixos la ciutat, que lo comte, los genovesos, los templers, lo senyor de Montpeller, lo Montcada i, finalment, tots los altres catalans la guanyaren. Entenga jo açò i traeu-me d’aquest perplex, per mercè, que molt hi folgaré.

FÀBIO: Això dirà millor lo senyor Lúcio perquè sap millor; que jo, los efectes veig, mas la causa ignore.

LÚCIO: Jo ho diré, però primer vull que entengau, senyor don Pedro, que aqueixa jurisdicció ja està més evacuada del que seia mester.

DON PEDRO: També m’ho vull creure jo; que los pobles que davall de domini real estan no poden durar ab tanta llibertat. […]

LÚCIO: […] dic, senyor don Pedro, que totavia les coses de Tortosa, en lo que toca a privilegis i llibertats, són tantes i tan admirables en general i en particular, que són difícils de creure, i han de menester molt espai per a contar-les; no les creurà ningú, si no [és] que anem ab los actes en les mans. […] a més del que té dit lo senyor Fàbio sobre la jurisdicció, té també Tortosa privilegis admirables, obtenguts après per sos serveis, que no són de menos consideració que los de la jurisdicció; que primerament no és obligada a passatges de prínceps, ni a sometents, ni altres mil coses de menys substància a què los vassalls són obligats a sos reis i senyors. Mas la causa de tanta llibertat i jurisdicció […]; i així li posà lo més cruel siti que mai se véu sobre un poble perquè conjuntaren en una tots los moros de València, de Múrcia, d’Aragó i també de Catalunya, que encara n’hi havia molts; […]. Los ciutadans novament poblats, contra la porfia i la fúria dels moros, resistiren virilment […]. […] determinaren, los ciutadans, d’enviar per socorro al comte, que, com he dit, era leshores en Urgell, lo qual respongué que en ninguna manera podia per a leshores socórrer-los […].

LÚCIO: […] Los ciutadans […] juntaren son consell i, […] determinà’s […] que matassen totes les dones, minyons i altres persones inhàbils per a fer armes, i que aprés cremassen tots los tesors i robes, com en altre temps ho feren los de Sagunto i los de Numància, i fet açò ixqueren aprés com a desesperts a morir ells combatent ab los enemics.

LÚCIO: […] Mas lo que aprés se’n seguí i lo que aprés se’n féu, en lo que tractam de les llibertats, fa prou testimoni i prova que he dit […]. La diligent matrona, ponderada bé la tan urgent necessitat, ajuntant o més discretament que pogué les altres dones en una església, i proposat tot lo que havia passat i sabut, sens dir-los de qui, dient-los que convenia molt que entre totes fabricassen algun remei per a tan gran mal com los estava aparellat, que altrament tinguessen per certa la universal perdició d’elles i sos fills.[…] I finalment conclogueren que elles havien pensat una cosa per remediar los mals que tenien dessobre, molt bona i molt convenient, i era que totes elles s’armaren i pujaren a les muralles ab llances i altres armes vistoses i de ferir, i ab moltes banderes i atambors farien gran vista i soroll de gent de guerra, i que los hòmens, per altra part, tot en un temps, molt ben armats i determinats, ferissen en los enemics […] però que abans que açò se fes, llançassen dos hòmens al real dels enemics […] los quals se deixassen [prendre] […]

DON PEDRO: Meravellós pensament, per cert; par que fos com l’ardit que tingueren los grecs per a pendre a Troia quan deixaren lo Paràdion, llançant per a declarador de son fingit propòsit ad aquell Sinon.

LÚCIO: És veritat, mes allò fonc per destrucció d’aquella ciutat i, açò per a salvació d’aquesta. Los ciutadans […] acceptaren lo consell; i fet primerament tot lo que s’havia de fer, ço és, tramesos los hòmens al camp dels enemics com estava acordat i armades les dones ab la forma apuntada i pujades a les murades, los cristians, ab grandíssima fúria i esforç, ixqueren a la cruel batalla […].
[…]

LÚCIO: […] tostemps són estats los d’esta ciutat descuidats de saber qui són i d’on vénen. No es passa així en olvit la consemblant haçanya que feren les dones, mullers de catalans i almogàvers, en la ciutat de Galípoli, prop de Constantinoble, en l’any mil tres-cents seixanta-vuit, quan los marits ixqueren a pelear i vèncer los genovesos, perquè ho refereix molt bé Zurita en los Annals d’Aragó, tom 2, lib.6, c7, a la fi. Fins lo nom verdader de Tortosa a penes s’és entès en ells, sinó de vint anys a esta part. […]

LÚCIO: […] un esquadró de moros, que no havia sentit la rota dels altres moros perquè estava en lloc molt desviat d’aon se feia la batalla, se determinà, mentres que los altres combatien, de llançar-se dins la ciutat; i a la que ja estaven per a entra, los isquè a l’encontre un romeu que estava assentat al portal, lo qual combaté ab los moros ab tanta virilitat i fúria que els féu retirar i posar tots en fugida; i era açò en l’hora que ja també los altres moros eren arrancats del camp. […]

LÚCIO: […]; i lo portal, per a vui, se diu lo portal del Romeu. […]

LÚCIO: Fet açò per una part, trobant-se lo comte en Ramon Berenguer desocupat […] vingué des de Lleida ací a Tortosa per un desculpar-se […]. Ja que fonc al portal, a la fe, tancaren-li, los ciutadans, a porta molt gentilment. […]

[FÀBIO] Ara vinc a conèixer que som de més valerosos pares que jo pensava, i que deuen ser més mirats en coses de valor i virtut.

LÚCIO: […] com no los havia pogut socórrer, assegurant-los que en l’esdevenidor ell los faria tal esmena, que clarament coneixerien quan los amava.[…] la voluntat d’ells no era deixar-lo de tenir per senyor, ans bé los plaïa posar-se debaix de son domini, i senyoria; mas que, puix ell los havia desemparats en tan gran necessitat e infortuni, de tal manera que ells mateixos en ses pròpries forces e indústria s’eren haguts a restaurar dels perills de la universal perdició, que era com que els mateixos se fossen conquistats, era molt gran raó que lo comte los poblàs en la ciutat ab tota voluntat d’ells i donàs privilegis i llibertats a son plaer, el la qual petició i demanda lo comte consentí volonters, i aixís donà llicència que ordenassen, com millor los paregués, les lleis i estatuts ab que regissen. Los quals, ab aquest poder, ordenaren los costums […] que ixqueren de regla i de medida, i alguns costums ordenaren que eren contra dret canònic […] i los hagueren de corregir […].

LÚCIO: Ara, Déu los pose en cor i en voluntat, a estos senyors que tenen càrrecs del regiment, que d’això i de moltes altres coses que a l’ornato i polícia d’aquest poble convenen, tinguen major cuidado i diligència que fins a vui han tingut. Mil voltes los he romput lo cap importunant-los que fessen llevar aquestes eixides que tan mal pareixen a la vista i tan contràries són a la salut, i que fessen llevar també les mundícies, que hi ha tantes, puix tan bona i tan despedida forma tenen per a fer-ho; per manera que puix tenim adornada la ciutat de totes coses naturals, que per culpa dels regidors no li faltassen los ornatos de les coses artificials. I jamai só estat oït.

FÀBIO: Senyor, sí, que poc a poc tot s’adobarà, tot se farà; que, com veeu, ja la ciutat se va millorant i aumentant en mil coses, i especialment en los edificis públics i privats, i també se van millorant los usos dels ciutadans, que, si la veritat volen dir, gran avantatge té tot açò per a vui al que solia ser vint-i-cinc anys ha; si no mirau primerament lo que s’ha obrat en la seu, quant polit, pompós i vistós va; mirau los col•legis reals que en sent Domingo se fabriquen, l’u per a instruir los fills dels nous cristians convertits de la secta maomètica, i l’altre per a llegir teologia i altres ciències, que magnífica obra és. Mirau també la millora que per a vui tenen les cases […]! I quanta tapisseria se troba vui en Tortosa! […] I què adreços de llits i de plata! […] Mirau també lo cappont que ací tenim, davant los ulls, quant alegre i quan profitosa obra és!, per la qual ha pogut corregir-se la forma de sustentar aquest pont tan artificiosament fabricat sobre aquestes deu barques, que tostemps estarà millor que no estava, i les barques no eixiran tan envellides com solien, per no ser onze […].

FÀBIO: […] Mira també l’aument que té la població en veïns, que casi és un terç més que era vint-i-cinc anys ha; mirau lo lustre dels ciutadans […]

DON PEDRO: Anem, per ma vida, en peda, que en la barca podem millor parlar encara que no ací, i mirarem de més prop com se maten les sabogues. Oh, què regalo és aquest, tan gran i tan singular! No té par en lo món; a fe que teniu, senyor, més del que pensau.

LÚCIO: Prou sabem que en Espanya no hi ha riu que en delit i profit se li iguale […] fonts que li naixen a les vores, […] pesqueres […] arboledes fresques i jardins que té per la ribera, aon nos anam a recrear en l’estiu, que no crec jo que en lo món sia altre millor regalo ni deport, així per a dones com per a hòmens, perquè s’hi va i ve ab barca sense ningun treball; i per al profit, la multitud de peixos i tan excel•lents com s’hi prenen, i lo comerci que per ells se fa. […]

FÀBIO: […] llampreses, sabogues, esturions, anguiles, que competeixen en les llampreses, mújols, llisses, calucs, llops, barbs, madrilles. […]

FÀBIO: […] llagostins, palaies, roms, orades, òsties, molls, tonyines, palomides, reigs, corballs, […]

FÀBIO: Dic que encara que tot l’any se pot menjar de tot lo peix que es mata quan se mata, però és millor quiscun peix en un temps que en un altre; […]

FÀBIO: Ans són boníssims, perquè la mar entra e ix en aquestos estanys ordinàriament, i l’aigua de pluja no s’hi pot replegar ni empantanar com en l’Albufera de València. Doncs si veésseu los enginys i los aparells que los pescadors d’ací tenen per a pendre lo peix […]. Tenen la brogina, que és la reina de totes les eixàrcies, la qual té mil i dos-centes braces de llargària; […] bolitxs, cintes, tirones, rebordes, soltes, tirs sabogals per al riu, tonaires, palangres per a reigs, palangres per a anguiles, boletxes, arcinals, ralls, reixagues, pantenes, bertrols, anguileres, nanses, camallocs, morells, sepieres, ventroles, salabres, mànegues esturionals […]

DON PEDRO: […] En aqueixes lagunes o estanys i en aqueixa ribera i prats, crien-s’hi aucells […]?

FÀBIO: Infinitíssims: és cosa per a no poder-se creure i també és una altra lletania, no menor que la passada, la dels noms que tenen. Allí hi ha primerament cignes, flamencs, fotges, oques cardesques, oques franceses, ànades, caruses, cabirois, morells, periçons, cabrelles, corbs marins, esclaus, toros […] frarets, movietes, galeres, corriolaigues, cirlots, galls marins, dorals, pollets, garses reals, garses rúbies, garsotes, garses pardes, esplugabous, agrons, gavines, gavilans, eixadells, alcaravacs, fumadells, àguiles pescateres, carcatrossos […]

FÀBIO: […] i foren tants los ous que allí se trobaren […].

FÀBIO: Són tantes les meravelles que ací se troben que no es pot parlar sinó ací, o havem d’anar ab los actes a les mans. […] Caçam los porcs […] los cervos […]. Tot açò en la marina, que en la muntanya, aon hi ha també d’estes salvatgines i de moltes altres, ja es fa altra manera de caçar, i és cert que entre lo pla i la muntanya se troben tanta abundància de caces que en les carnisseries d’ací no falten, un dia o dos a la setmana, ordinàriament carns salvatgines o de porc salvatge o de cabró muntès o de cervo. Ha hi també en aquella mateixa marina grandíssima abundància de conills i de llebres […] francolins, perdius i mussols. És, en fi, nunca acabar, voler contar les meravelles i excel•lències d’aquella ribera; fins a tartugues veres i pardenques […] tota la ribera, que és una infinitat de planura de uns estanys en altres, anant per dins d’unes sèquies […]. Més avant, si voleu coses de llet, allí les podreu haver com en part del món, perquè afillen una infinitat de ramats d’ovelles en aquella ribera i crien uns recentals […]

DON PEDRO: […] També m’han dit que teniu ací moltes grangeries de tots bestiars, i que colliu, en aquesta terra, fruits de totes maneres […].

FÀBIO: Han-vos dit la veritat, que són tantes les coses que ací tenim, que no menys vos meravellau que de les que haveu oïdes. Ací tenim, primerament, forment, i encara que no tant com n’havem menester, tenim emperò la forma per a proveir-nos-ne facilíssima, que per aquest riu los colam d’Urgell i d’Aragó, i per la part lo port de Morella, […]; i com tot falta, la mar nos remedia. […] ordis i altres pans menuts, cànems i llins, llavors de cebes i de cols […]; olis que mai s’agoten […]; vins i molt bons, especialment los clarets; figues, garrofes, mel i cera, peix en increïble quantitat; solsores per a sabó, soses per a vidre, roja per a tenyir, roudor per a adobar, gualda també per a tenyir, sal en gran abundància, seda hi va en grandíssim aument, fusta en infinit número i la millor, […]; alquitrà, pega, trementina, carbó, llenyes […], palmes, espart […]; algeps. […] vaqueries, eguasseries, […], bestiars llanars, i és tan gentil la disposició de la terra per a hivernar-los, que quiscun any se n’omple la ribera […]. La llana d’alguns dels bestiars que són naturals d’ací és tan fina con és la de Castella. […] Ha hi porqueries; ha hi cabreries […]. I sense tot això, tenim lo negoci del riu, que és una cosa importantíssima i de molta gran utilitat, per aquells dos ports d’Alfac i de l’Ampolla, que tenim a la mar, dins nostre terme. Més avant tenim, per a coses de delit i de vista, molta abundància de totes sidres con són poncirs, llimes, llimons de Cetàlia, dels altres llimons comuns, naranges, toronges […] moltes fruites, molt bones e saboroses, tenim tàperes, fonoll marí, bargallons […] aigües estil•lades d’olors… […] són tantes les herbes que dins d’aquest terme naixen bones per a la salut dels hòmens, de les quals se serveixen los apotecaris […].

DON PEDRO: Així Déu me salve l’ànima!, que em teniu atònit ab lo que em dieu. És possible que tanta cosa càpia dins d’un terme d’una ciutat tan poca?

FÀBIO: Encara que la ciutat sia poca, ara lo terme que té és molt gran, que per llarg té nou llegües catalanes i per ample ne té set. […]

FÀBIO: Sí, i està tan adornat i fornit de casals que és una glòria de veure’ls i passejar-lo; ab tota veritat, que es troben casals o alqueries en lo terme de Tortosa, més de tres-centes, entre les quals hi ha moltes i molt belles torres fortíssimes […]

FÀBIO: […] l’Aldea, i és de Ramon Jordà… […] Xalamera i és dels frares de Benifassà… […] la torre de Llaber, i és de Cristòfol Despuig […].

LÚCIO: […] una altra singularitat té aquest terme que ja l’he notada per cosa molt estranya i que no menys ha de meravellar que les altres, i és que dins d’ell mateix, i encara dins dos llegües, té los dos estrems de temprà i tardà […]

DON PEDRO: […] I són aqueixes les muntanyes aon lo rei manà tallar los arbres i altres llenyams per a les galeres, que tan estremats dien que són?

FÀBIO: Aqueixes mateixes […]; i també s’hi fan, per lo rei, galeres; dien estos capitans del rei que no tenen par […].

FÀBIO: Allí, primerament, trobareu les més bellíssimes aigües de fonts claríssimes i frigidíssimes que sien en lo món, […]. Allí se troben la major part de les herbes que han menester los apotecaris […], fins a castanyes no hi falten. […]

FÀBIO: […] pi ver, pi comú, sapí, roure, carrasca, oró, maçanera borda […]; mopera, tell, saüc, faig, teix, boix, cornicer, marfull, aladern, materselva, rataboscs, arbocer, ginebre ver, ginebre bord, espinal, avellaner, grèvol, de què es fa lo visc; freixe, ginebre, savinot, savina. […] bolets; […] rovellons, pebrassos, rubiols, bateons, quadernes, cabrits, brunets, peu-de-rates, múrgules, eixerellons, criambes blanques, criambes pardes, ageroles, cadorles. Tots aquests són boníssims de menjar; ha-n’hi altres que no són bons per a menjar, mas per altres coses són bons, ço és, criambes vermells, bolets de bou, matapaprents i també se troben allí túferes […]. Allí se troba bon ges, mini molt i molt bo atzabeja, argent viu, mina de ferro i un llac tan bo per a fer una fragua com sia en lo món.

DON PEDRO: Com deixen de fer-la-hi?

FÀBIO: Per la mateixa que es deixen de fer altres coses que serien de gran utilitat i gentilesa per a l’ornato d’aquest poble. Crien-se també en aquesta muntanya, com jo he dit, moltes salvatgines […] i són molt majors que en la ribera. Ni tampoc no falta allí ni ací la pesadilla d’aquells dos gèneros de salvatgines importunes que són llops i raboses […]. I finalment és tal la forma i disposició de terra que, tots los que a vui som, creem, i també ho cregueren los passats, que allí hi ha mines d’or i argent. […] en una partida d’aquest terme que es diu Vall d’en Rubí se troben pedres precioses com són robins, esmeraldes, jacints, esmeragdes, granats […]. Jo em recorde haver oït dir a en Miquel Domènec, lo qual en anys passats tenia un hostal en lo carrer Cruera […].

FÀBIO: Ja los [cavalls] qui s’hi crien no són mals, ans és bé veritat que n’ixen de tan bons que no deuen res o deuen poc als castellans, mas assegur-vos d’una cosa i seria sens dubte molt certa, i és que si los amos de les egües donaven bons cavalls per a pares com, a la veritat, per a susara, ho fan la major part d’ells, i guardaven també les regles que sobre açò tenen en Castella, eixirien d’ací tan bons cavalls com ixen d’allà i no seria mester anar a Castella per ells, sinó d’ací se poria proveir tota Catalunya […].

FÀBIO: Quant al demés que dèieu, senyor Pedro, grana n’hi ha […]; sucre, ja se n’hi poria fer i ja se n’hi ha fet en Xerta, que és una vila dins lo terme, carrer que és de Tortosa, […]. Arrossos, a la veritat, no hi ha perquè no tenim lo regadiu de sèquia, mas lo terreny , i espais tan bons, lo hi ha en aquella ribera marina com en part del món. Si Déu serà servit que la sèquia que havem començada a la çut […].

FÀBIO: Sí, i està tan adornat i fornit de casals que és una glòria de veure’ls i passejar-lo; ab tota veritat, que es troben casals o alqueries en lo terme de Tortosa, més de tres-centes, entre les quals hi ha moltes i molt belles torres fortíssimes i les heretats de moltes d’aquelles són de tanta importància, que no sé si me’n creureu.

DON PEDRO: Dieu lo que vullau, que no crec jo que serà més increïble que haveu dit ja.

FÀBIO: Ell vos pot parèixer increïble, mas no deixa de ser així veritat. Per cert, un n’hi ha entre les altres, per a collir pa, que es diu l’Aldea, i és de Ramon Jordà, que s’hi cullen tres-cents cinquanta cafissos de gra, mesura de Tortosa, que són d’Urgell més de cinc-cents cafissos i de la vostra mesura valenciana més de mil. Ha-n’hi una altra que es diu Xalamera i és dels frares de Benifassà, que s’hi cullen mil tres-cents cànters d’oli; ha-n’hi una altra per a garrofes, i és de Pere Sebil, que s’hi cullen sis mília arroves de garrofes; ha-n’hi una altra que es diu la torre de Llaber, i és de Cristòfol Despuig, i aquesta és de diversos fruits; primerament hi ha l’olivar per a collir quatre-cents cànters l’oli, i garroferal per a mil cinc-centes arroves, i moreral per a dos lliures de llavor, i figueral per quatre-centres roves de figues, i tot açò va de gran aument, ha hi també terra blanca per collir trenta cafissos de forment d’aquesta mesura, i bona paridora per a ovelles; i haveu d’entendre que com aquestes i de cada sort d’aquestes, n’hi ha moltes altres en aquest terme, tan bones. Mas perquè sapiau lo que ací tenim he fet memòria de soles quatre, i cada una de sa singularitat, perquè per elles conegau de quanta importància és lo que resta.

FÀBIO: […] Xerta, que és una vila dins lo terme, carrer, […]. Si Déu serà servit que la sèquia que havem començada a la çut, que és lo lloc aon prenem la major part de les sabogues, llampreses i també esturions, s’acabe, leshores tindrem ab molta abundància tot això que ens falta i altres moltes més coses.

DON PEDRO: […] Què és la causa per què no se prossegueix aqueixa obra de tanta utilitat i aliment portarà ad aquesta ciutat? […]

LÚCIO: […] crec que Déu no és servit donar-li encara l’hora, con no l’ha donada tampoc a les mines, i serà açò per nostres pecats, que no és de creure que altra cosa sia, perquè veem clarament a l’ull la possibilitat de l’obra, veem lo brau i perfet principi que bé consideram complidament la grandíssima utilitat que portaria, finalment sabem quants milenars de ducats nos costa ja en lo que hi tenim fet fins aquí […]

FÀBIO: Jo he oït dir que deixen de fer eixa sèquia perquè costaria cinquanta mília ducats o més, que ja veeu vos quant és excessiva la suma per a una ciutat com Tortosa.

LÚCIO: Què importa! Que aprés ne valdria la terra que es regaria, cent cinquanta mília més del que val ara! I per ço he dit jo moltes vegades que no seria gastar, mas esmerçar sobre l’augment de son propi patrimoni a molts sous per lliura, si la sèquia acabaven. Una cosa m’he imaginada ara mateix, i és que si nostres avis, los que feren aquella tan admirable obra de la çut per a poder traure rec d’Ebro, que pareixia llavors a tot lo món impossible poder-la fer, ressuscitaven i veien la negligència i pusil•lanimitat de nosaltres en no haver tingut ànimo ni indústria de prosseguir i donar conclusió en lo que resta a fer, que és la sèquia, havent ells emprès i acabat lo més dificultós i casi impossible, què dirien i en què ens tindrien? He oït dir jo que quan se feia aquella imperial obra de la çut, les confraries de la ciutat anaven a porfia sobre quala se senyalaria més, i que totes feien tanta diligència com si ab allò s’havien de salvar, i aprés de veure-la feta, com que veien lo que a penes creien, tras haver cantat lo Te Deum laudamus, a veus plenes cridaven: “Ara serà franca i prosperada la pàtria!” Açò deien ells tenint per indubitat que sos fills no alçarien la mà de la sèquia fins ésser acabada; i nosaltres o tenim cosa més oblidada. Com se faria gran poble aquest, si regadiu tenia, i majorment aigua d’Ebro.

DON PEDRO: Aqueix nom de Dertosa no serà molt antic en aquesta ciutat, que jo he oït dir, que encara me par que ho he llegit en lo Tito Lívio arromançat, que havia per nom Carteja.

LÚCIO: Alguns ho han cregut així, però han rebut gran engany. […]

LÚCIO: […] Mas lo Carbonell ha sabut mirar tan poc en açò com ha mirat en altres coses que de Catalunya ha escrites, d’on s’és seguit que en lloc de de donar llum nos ha deixat tenebres i causa cisma i discòrdia entre catalans sobre les primeres institucions de Catalunya. En lo demés, és cert que Tortosa jamai ha tingut altre nom sinó Dertosa. Açò se prova per lo que trobam escrit, no sols en los llibres de gravíssims autors antics e moderns, mas per lo que trobam esculpit en pedra i metall […]. Primerament Plini […]. Estrabó […]. Claudio Ptolomeo […]. Calepino […]. Lucio Marineo […]. Florián Ocampo […]. També trobam en una pedra de jaspi qui té de llargària deu palms i de gruixa, a tots caires, cinc – la qual fou trobada dins la seu d’ací, obrint un fonament poc més de trenta anys ha, per a la capella de l’ardiaca Garret, dotze palms davall terra -, esculpit un epigrama […]. De manera que, com veeu clarament, la nomena Dertosai, que és genetiu antiquíssim. Més avant, en unes medalles de metall que ací mateix foren atrobades, tan antigues que els trobam lo temps en què foren fetes, les quals han vistes i llegides moltes persones d’aquest poble ara, en nostres dies esta també esculpit aquest nom Dertosa […].

LÚCIO: De les medalles del nom Dertosa no és possible donar-vos-ne, perquè no se’n troben, per nostra desgràcia, per a vui, sinó soles dos, i jo vull procurar d’haver-les de qui les té i donar-les als procuradors de la ciutat perquè les tinguen en la casa del regiment com mereixen ells estar. […]

DON PEDRO: […] De manera, senyor, que Tortosa molt antic poble és? No ho creia jo cert.

LÚCIO: Ell és antiquíssim i tinc per a mi que és lo primer que en Espanya s’és edificat. […]

LÚCIO: […] Casi tots quants escrigueren de la població del món après del general diluvi de Noè, que són infinits: Beroso; Manethon; Josefo; mestre Francesc Eiximenes; Juan Rodrigo, arquebisbe de Toledo; Juan de Viterbo; Florián Ocampo; sent Jeroni; sent Isidoro, sens contradicció alguna afirmen que Túbal, cinquèn fill de Jàfet, tercer fill que fonc del patriarca Noè, fonc lo primer que vingué a poblar a Espanya, i la major part d’aquestos tenen que aportà, primer que en altra part a Ebro ab tota la sua companyia que ab la flota venia, i diuen que poblà per la ribera d’aquest riu, i en l’entrada d’ell edificà un poble notable; i perquè Amposta se troba per a vui aon leshores era la boca del riu, per ço que la mar en aquell temps arribava fins allí i encara posava més avant, han inferit mots que Amposta fonc la població primera que Túbal en Espanya fundà. […] no, emperò, crec jo que la que dien sia Amposta. La raó és que dien los autors que la primera població que Túbal allí féu fonc gran -i es raó i força que fos així, gran, per recollir i abrigar les moltes companyies que Túbal portava -i en Amposta no veem nosaltres rastre ni vestigi que sia estada cosa major del que ara és […].

LÚCIO: […] no serà Amposta per les raons apuntades, i puix no troba’s altre poble antic en tota aquesta ribera des d’ací a la mar sinó aquest de Tortosa, de creure és que aquest serà lo que edificà Túbal en l’entrada del riu Ebro que, puix no distava de la vora del riu, segons que llavons era més d’una llegua, perquè com he dit, la mar en aquell temps passava deçà Amposta i arribava fins Camp-redó i la Carrosa, bé es pot dir que Tortosa era l’entrada del riu. Més avant, hi ha una altra conjectura molt gran per a creure i tenir per certa l’opinió mia, i és que és cosa molt certa que Tortosa en tot temps antiquíssim feia per armes una nau ab veles plenes, i açò se mostra clarament per algunes medalles que jo he dit, aon està escrit lo nom Tortosa, en les quals està figurada una nau que navega ab veles plenes […].

LÚCIO: Senyor, jo só obligat ad açò i a coses majors que estes per l’honra de Tortosa i, així, per l’obligació de la naturalesa, perquè só nat en ella, com perquè des de que fonc conquistada i fins a vui, han viscut mos progenitors en ella […].

DON PEDRO: […] les armes que ara fa Tortosa són encara d’aquella nau de veles plenes?

LÚCIO: Senyor, no, que no sabent los que ara darrerament l’han poblada aquesta antiguetat tan singular, demanaren armes al comte i fonc-los donada per armes una torre d’argent ab quatre murons, dos finestres i una porta, posada en camp vermell. […]

LÚCIO: […] que la mar arribava als llocs que tinc dits. També, així mateix, veem que tota aquella vora aon la mar arribava, està circuïda de torres antiquíssimes, començant de la torre de la Ràpita fins a la torre o castell de Camarles, i en totes estes vorerades d’on se retirava se troben per a vui, cavant, vestigis d’açò, especialment en estos anys proppassats, cavant en la Granadella, que és una torre fort situada en la mateixa vora, que ara és lluny de la mar mitja llegua, se trobaren en lo fondo pitxines i pilotes de mar; i en Camp-redó, que és una altra torres també fort que, com he dit, està molt amunt d’Amposta i una llegua de Tortosa, se són trobats rastres casi semblants ad aquestos. No hi ha lloc d’aquesta vorerada aon no hagen trobat coses per a mostrar esta veritat […]. ; totes estes armades se juntaren en lo port Fangós, que vui ja no és port, sí, un gran estany a qui dien lo Pantà.[…] de seixanta anys a esta part la punta de l’Aluet s’és allargada vers la torre de la Ràpita una gran llegua, en manera que, en manera que per temps vendrà a fer lo mateix discurs la mar i tancar-se aquell por de l’Alfac, que per a vui és grandíssim […].

DON PEDRO: Qui haurà pogut causar això de ser-se tan allunyada la mar?

LÚCIO: Lo riu tan caudalós ab les terbolines i crescudes l’allunya cada dia […].

DON PEDRO: […] Senyor, aquesta ciutat és fort i és estada gran població en altre temps?

LÚCIO: […] bé era, cert fortíssima […] perquè estava arrecerada tota una; per una part ab lo castell que ad aquell temps era una cosa ben fort i per a susara no deixa també d’ésser-ho, i per altra, al llarg, té aquest gran riu, que li és com un vall inexpugnable; però en nostres dies que la veem tan estesa i tan acostada a padastres no la tinc per tan forta. […]

LÚCIO: Lo circuito en les murades té per a vui major que solia, perquè los que la poblaren aprés de la darrera conquista com la veren tan apropinquada en aquesta muntanya del Sitjar, que ací està davant, que, com veeu, era lo padastre més enujós i perillós de quants ne tenia, tingueren per bé de rodar i estendre la murada sobre la muntanya, de manera que restàs com ara està, dins lo clos de la ciutat […] i a causa d’açò té per a vui Tortosa les murades més esteses que solia, les quals he jo fetes medir i troba’s que passen de les cinc mília passes. […]

LÚCIO: […] però, per quant les armes són senyal de l’art militar, i la milícia és instituïda principalment per a oprimir i aniquilar l’enemic de justa guerra, i l’enemic contra qui la guerra és justa és aquell que va contra l’Església, com és lo turc, lo moro, lo pagà, l’heretge, lo cismàtic, se seguiria que l’instrument ab què est just enemic és expugnat sia tengut per just; i si just, cosa justa e raonable és que que l’admeta la casa justa que és l’Església com a defensor d’ella; que en les marques cessa tota aquesta consideració i causa. I lo mateix se pot dir de les banderes i altres insígnies militars que també es allí posen senyaladament en Catalunya, i mèritament per haver militat tan gloriosament los que allí les posaren.

FÀBIO: No vull disputar ab vós, que sou gran sofista.

DON PEDRO: Digau-me, senyor, per vostra vida, per què posau allí les marques vosaltres? Voleu-les per ventura fer alegrar de la immunitat de l’Església?

LÚCIO: A mi par-me que sí.

DON PEDRO: Doncs no sé si allí estaran prou segures, per ara ja les coses de l’Església no va tan respectades com solien.

FÀBIO: Com així?

DON PEDRO: I no sabeu com se tracten los coronats per a vui, almenys en València, que per un no sé què los lleven la corona? I a que açò no poden, ab un biaix d’un breu que del papa han obtengut, lleven del poder de l’ordinari als coronats; i encara que lo breu s’és impetrat sots motiu de fer justícia, a la veritat, no se’n serveixen sinó per extorsions i injustícia.

LÚCIO: També tenim aqueix breu ací en Catalunya; mas, senyor, això que dieu és malícia i ràbies que posau a l’obra; i ja que així fos, com dieu, ve tot just nostra culpa, i així nos ho mereixem nosaltres, que no volem quietar-nos ni tenir ab lo rei i menys ab lo Déu, i per ço Déu ho permet, perquè ab seu nom i abric l’Església no perdam tras lo cors l’ànima […]

FÀBIO: […] los ministres i oficials del rei, per aplaudir-lo, no perquè desigen son servei, sinó per procurar sos interessos propris, inventen eixes extorsions i altres mil, i així volen fer artifici, al rei, tirà, no essent-ho per natura.

DON PEDRO: Com nos volem obrir lo cap sense profit! Al papa, que és príncep de l’església, no es té respecte, i volen que se’n tingue al simple coronat? […]

LÚCIO: Prou ho veem, senyor don Pedro. Però d’això se’n té la culpa lo papa, que aqueixa guerra prou la podria ell excusar i per ço, així com als coronats opremeixen per sa culpa, com tinc dit, així també mouen la guerra al papa per sa culpa […]

LÚCIO: Senyor, no em poseu en aqueixes fondures, i per amor de mi no em façau parlar del papa que té manat no es parle d’ell; i com és mon superior i senyor en l’espiritual, no vull jo descomplaure ni desobeir.

DON PEDRO: No parleu vós contra la potestat sua, ni tracteu tampoc articles de fe […] que tot lo que es dirà, serà com si dit no fos i dir-se ha sense intervenir-hi malícia alguna.

LÚCIO: […] En tot me sosmet a l’ordinació i correcció de la Santa Església Romana. […]

FÀBIO: […] no sabeu vós que aqueix regne de Nàpols era de l’Església i per demasiada liberalitat d’un papa fou establit a rei particular ab gran perjuí d’aquella?[…]

LÚCIO: […] lo papa no l’ha de voler cobrar ab escàndol i violència. […]

LÚCIO: […] que lo turc està a la porta menaçant-nos a Itàlia, i los lluterans tenen ocupada quasi tota Alemanya i França; tenim ja si és perduda Grècia; Inglaterra, ja veeu qual està; de manera que l’Europa, aon quasi a soles s’honra lo nom de Jesucrist, ja no hi resta net sinó Itàlia i Espanya; i en Espanya, ja veeu lo que és seguit en Castella, que si no tingueren lo rei tan catòlic i no anara per mig la Santa Inquisició […]. Perquè, què cosa més impertinent i fora de raó […] que lo papa, que sol ha d’entendre instruir-nos en la vida espiritual i persuadir-nos en paraules i exemples a la humilitat i temperància, haja de tenir cuidado de regir regnes en lo temporal, i per a defensar aquells tenir exèrcits i tota forma d’ingenis de guerra per a matar hòmens? les armes del papa, a la fe, senyor Fàbio, han de ser espirituals i no de ferro […].

DON PEDRO: Par, senyor Lúcio, que no teniu vós per bé que l’Isglésia tinga patrimoni?

LÚCIO: Casi que no ho tinc per bé. […]

LÚCIO: Per mil coses que he llegides i oïdes i encara vistes sobre açò del patrimoni de l’Església que han causat grans escàndols en la cristiandat […].

FÀBIO: Lo cos de l’Església, a la veritat, no és ric, mes los donatius ho són prou. […]

FÀBIO: Són les dignitats dotze i los canonicats vint. […]

FÀBIO: Són de diverses valors, que no són totes iguals; alguna n’hi ha que val dos mil lliures; i altress, mes de mil; i altres, vuit-centes lliures.

DON PEDRO: Jesús, és possible? […] I en què tenen la renda?

FÀBIO: En molts delmes i primícies, així en lo terme d’ací come tot lo bisbat; sols n’hi ha una, i es lo prioritat major, que té la renda principal en uns molins de molt gran importància.

DON PEDRO: […] Los canonicats què valen.

FÀBIO: Senyor, los canonicats valen, a la veritat, poc […]

FÀBIO: Valen cent cinquanta lliures.

DON PEDRO: No és mal, que ab poca cosa que s’hi ajuste poden en poble com Tortosa honradament viure, perquè crec jo que les provisions ací deuen ser barates. […]

DON PEDRO: I lo bisbat quant val?

FÀBIO: Valdrà nou o deu mília lliures.

DON PEDRO: Que és burla?

FÀBIO: No és, per cert, ans és així I té la diòcesi tan estesa que és de llargària de trenta llegües catalanes o més perquè comença en una vila que es diu Maials, a dos llegües de Segre, i arriba fins Almenara, cinc llegües de València, i també entra en Aragó. I en cada un d’estos regnes de la Corona té pròpries baronies amb plena jurisdicció.

DON PEDRO: Oh, bella cosa! per cert, això serà província i no bisbat; aqueix bisbat també es poria acercenar per altre ordre que té donat lo senyor Lúcio; meravella’m de com lo bisbe no té l’obra de la seu tota a son càrrec tenint tanta renda com té i sabent que en té tan poca la cos de l’Església.

FÀBIO: Ell se’n guardarà molt bé d’això! En bona hora donàs lo qué és obligat confrme a la tatxa, que prou se contentaria lo capítol, mas ni açò ni allò dóna.

DON PEDRO: Per ventura, segueix l’ordre del nostre arquebisbe don Tomàs de Vilanova, que poc temps ha és mort, lo qual estimava més distribuir tota sa renda entre pobres, que deia eren temples vius de Déu, que no en edificar esglésies, que que són temples morts, o quissà té alguna cosa de criats, que serà com un espital i abric de pobres gentilhòmens.

FÀBIO: Ni jo li veig tals criats, ni sé que faça tals caritats; no que no tinga ocasió i encara obligació i força de fer-ho per la infinitat de pobres mendicants que vui hi ha en Tortosa, ab esta tan cruel i tan universal fam que és casi en tota Espanya, que van per los carrers tan embotits que és dolor veure’ls, sense una altra llegió de pobres vergonyants que purament pereixen de fam. I sabem que moltes cases no viuen sinó d’herbes i de garrofes, mas no per això veig que es mou a fer caritats més del que solia, o si fa, tan poc que no fa cap a res.

DON PEDRO: No em meravell, doncs, que no emprenga l’obra de la seu, perquè si aqueixa que de dret li és forçada no fa, com farà aquella que és voluntària?

LÚCIO: De dret, tan forçada hi és l’una com l’altra, segons opinió de molts, que de tres parts de la renda dien que la primera ha de ser per a son viure, la segona per a pobres i la tercera per a obrar esglésies.

DON PEDRO: Lo bisbe que vui tenim no es diu don Ferrando de Lloaces?

FÀBIO: Senyor, sí.

DON PEDRO: No és menester desconfiar, que si fins ací no ha fet, hi farà en alguna hora, quan menys vos ho pensareu, que m’han dit que és ric home i tots temps se trau més de cru que del nu, i per altra part no ignora, com a docte que és, al que és obligat fer, i si la vergonya no l’estimula, estimular-lo ha la consciència.

FÀBIO: Ni jo li veig tals criats, ni sé que faça tals caritats; no que no tinga ocasió i encara obligació i força de fer-ho per la infinitat de pobres mendicants que vui hi ha en Tortosa, ab esta tan cruel i tan universal fam que és casi en tota Espanya, que van per los carrers tan embotits que és dolor veure’ls, sense una altra llegió de pobres vergonyants que purament pereixen de fam. I sabem que moltes cases no viuen sinó d’herbes i de garrofes, mas no per això veig que es mou a fer caritats més del que solia, o si fa, tan poc que no fa cap a res.

DON PEDRO: No em meravell, doncs, que no emprenga l’obra de la seu, perquè si aqueixa que de dret li és forçada no fa, com farà aquella que és voluntària?

LÚCIO: De dret, tan forçada hi és l’una com l’altra, segons opinió de molts, que de tres parts de la renda dien que la primera ha de ser per a son viure, la segona per a pobres i la tercera per a obrar esglésies.

DON PEDRO: Lo bisbe que vui tenim no es diu don Ferrando de Lloaces?

FÀBIO: Senyor, sí.

DON PEDRO: No és menester desconfiar, que si fins ací no ha fet, hi farà en alguna hora, quan menys vos ho pensareu, que m’han dit que és ric home i tots temps se trau més de cru que del nu, i per altra part no ignora, com a docte que és, al que és obligat fer, i si la vergonya no l’estimula, estimular-lo ha la consciència.

DON PEDRO: […] Al papa, que és príncep de l’Església, no es té respecte, i volen que se’n tingue al simple coronat? […]

DON PEDRO: I no veeu la guerra tan oberta que per a vui té lo rei d’Espanya don Felip contra lo papa Paulo Quart, que si Déu no ho remedia, tot ha d’anar al través?

LÚCIO: Prou ho veem, senyor don Pedro. Però d’això se’n té la culpa lo papa, […]

LÚCIO: Senyor, no em poseu en aqueixes fondures, i per amor de mi no façau parlar del papa que té manat que no es parle d’ell; […]

DON PEDRO: No parleu vós contra la potestat sua, ni tracteu tampoc d’articles de fe […] tot lo que es dirà, serà com si dit no fos i dir-se ha sense entervenir-hi malícia alguna.

LÚCIO: […] En tot me sosmet a l’ordinació i correcció de la Santa Església Romana. […]

FÀBIO: […] no sabeu vós que aqueix regne de Nàpols era de l’Església i per demasiada liberalitat d’un papa fou establit a rei particular ab gran perjuí d’aquella?[…]

LÚCIO: […] lo papa no l’ha de voler cobrar ab escàndol i violència. […]

LÚCIO: […] que lo turc està a la porta menaçant-nos a Itàlia, i los lluterans tenen ocupada quasi tota Alemanya i França; tenim ja si és perduda Grècia; Inglaterra, ja veeu qual està; de manera que l’Europa, aon quasi a soles s’honra lo nom de Jesucrist, ja no hi resta net sinó Itàlia i Espanya; i en Espanya, ja veeu lo que és seguit en Castella, que si no tingueren lo rei tan catòlic i no anara per mig la Santa Inquisició […]. Perquè, què cosa més impertinent i fora de raó […] que lo papa, que sol ha d’entendre instruir-nos en la vida espiritual i persuadir-nos en paraules i exemples a la humilitat i temperància, haja de tenir cuidado de regir regnes en lo temporal, i per a defensar aquells tenir exèrcits i tota forma d’ingenis de guerra per a matar hòmens. Les armes del papa, a la fe, senyor Fàbio, han de ser espirituals i no de ferro […].

DON PEDRO: Par, senyor Lúcio, que no teniu vós per bé que l’Isglésia tinga patrimoni?

LÚCIO: Casi que no ho tinc per bé.

DON PEDRO: Per què?

LÚCIO: Per mil coses que he llegides i oïdes i encara vistes sobre açò del patrimoni de l’Església que han causat grans escàndols en la cristiandat […].

DON PEDRO: Jo tinc això per cert, que lo senyor Lúcio ho diu per lo que os ama i per lo millor. I mudem de raons, senyor Lúcio. Què diu aquell epigrama que en aquella pedra de jaspi està escrit? És molt antic? Bon jaspi me par aquell. Porten-lo de molt lluny?

LÚCIO: L’epigrama és modern, que no ha més de nou anys que és fet, i és sobre l’edifici d’aquest cappont, en lo qual estan escrits los noms dels procuradors de la ciutat que feren fer l’obra, a qui vosaltres dieu jurats. Lo jaspi és d’ací mateix, que lo hi ha estremadíssim de bo i n’hi ha tant com ne volem, que lo de les columnes de l’hort de la Diputació de Barcelona d’ací el tragueren.

DON PEDRO: Com no en fan edificis ací?

LÚCIO: […] Perquè és molt costós d’acurçar. L’epigrama diu així: “Anno a Cristo natto MDXXXX VIII. Ab urbe Dertusae capta mauris de bel. CCCC Caro V RO. imp., Hisp. rege. Christopho. Depodio, Anton Dalmau, Mich. Xiuelli cons. ob pub. hono, decretum est hoc opus.”

DON PEDRO: Aqueix nom de Depodio en llatí serà lo mateix que després en romanç?

LÚCIO: Senyor, sí.

LÚCIO: Ara, Déu los pose en cor i en voluntat, a estos senyors que tenen càrrecs del regiment, que d’això i de moltes altres coses que a l’ornato i polícia d’aquest poble convenen, tinguen major cuidado i diligència que fins a vui han tingut. Mil voltes los he romput lo cap importunant-los que fessen llevar aquestes eixides que tan mal pareixen a la vista i tan contràries són a la salut, i que fessen llevar també les mundícies, que hi ha tantes, puix tan bona i tan despedida forma tenen per a fer-ho; per manera que puix tenim adornada la ciutat de totes coses naturals, que per culpa dels regidors no li faltassen los ornatos de les coses artificials. I jamai só estat oït.

FÀBIO: Senyor, sí, que poc a poc tot s’adobarà, tot se farà; que, com veeu, ja la ciutat se va millorant i aumentant en mil coses, i especialment en los edificis públics i privats, i també se van millorant los usos dels ciutadans, que, si la veritat volen dir, gran avantatge té tot açò per a vui al que solia ser vint-i-cinc anys ha; si no, mirau primerament lo que s’ha obrat en la seu, quant polit, vistós i pompós va; mirau los col•legis reals que en Sent Domingo se fabriquen, l’u per a instruir los fills dels nous cristians convertits de la secta maomètica, i l’altre per a llegir teologia i altres ciències, que magnífica obra és […]. Mirau també la millora que per a vui tenen les cases, així en lo de la carrera com en lo de dins, i quantes se’n són alçades de fonament, magnífiques! I què còpia hi ha d’estudis o entresuelos en totes elles. I quant ben adreçats que ja estan. I quanta tapisseria se troba vui en Tortosa! Més que no hi havia. I què adreços de llits i de plata! Tot açò ja veeu que quant és millor que solia ésser. Mirau també lo cappont que ací tenim, davant los ulls, quant alegre i quant profitosa obra és!, per la qual ha pogut corregir-se la forma de sustentar aquest pont tan artificiosament fabricat sobre aquestes deu barques, que tostemps estarà millor que no estava, i les barques no eixiran tan envellides com solien, per no ser onze com eren, que aquest bé, entre los altres, nos ha aportat esta alegríssima obra.

DON PEDRO: Cert, ella està molt a propòsit i és digne de lloar qui l’ha procurada, que jo em recorde de no sé què embarassos d’un baluard que ací hi havia, cosa molt sútzia, i no era sinó barraca de pobres. En lo cap d’aquest pont me recorde també hi havia puntals, i sobre el anaven un tros, com en lo pont de Fraga o de Sent Boi.

FÀBIO: És dia! Encara en aquesta casa? Ah!, senyor Lúcio, anem a missa que ja és hora!

LÚCIO: Per la mà m’ha guanyat vostra merced, que dret me n’anava a la sua per fer lo mateix. Anem en bona hora a obrar l’espiritual, perquè aprés serem millors guiats en lo temporal.

FÀBIO: És molt bon acord, que així en una pedra se maten dos pardals.

LÚCIO: Senyor Fàbio, o la vista m’engana o és aquell cavaller que allí està parlant ab lo mercader, don Pedro, nostre amic; mas, com hauria fet cosa tan nova de no haver descavalcat en ma casa tenint-la per tan sua? Vertaderament és ell, que ja par que es riga de la meravella mia i ve acostant-se ací.

FÀBIO: Ell és sens falta; jo, ab tot, ja coneguí tantost en lo tall i en lo brio que era valencià, mas no creia que fos don Pedro.

LÚCIO: Què novedat és aquesta, senyor don Pedro, que vostra mercè és en Tortosa i no és en ma casa? Vei-lo i no sé si ho crega!

DON PEDRO: Doncs sent Tomàs quan hagué vist ja cregué, per ço vostra mercè no sia més fort de condició que sent Tomàs. […]

LÚCIO: Deixem això per ara i sapiam, senyor, com és açò de no ésser-vos apeat en ma casa.

DON PEDRO: No és més de perquè arribí anit tan vespre que era ja tancada la porta del Pont.

FÀBIO: La gran, sí, més la portella, no, que mai se tanca; i perquè com la part dellà lo Pont se va tan poblant, convé que estiga oberta, per a si alguna cosa de necessitat ocorre.

LÚCIO: Mas, com estan, a propòsit, aquells hostals allí per a remediar semblant necessitat com la que anit tingué lo senyor don Pedro!

O la vista m’engana o és aquell lo senyor don Pedro,

FÀBIO: És dia! Encara en aquesta casa? Ah!, senyor Lúcio, anem a missa que ja és hora!

LÚCIO: Per la mà m’ha guanyat vostra merced, que dret me n’anava a la sua per fer lo mateix, Anem en bona hora a obrar l’espiritual, perquè aprés serem millors guiats en lo temporal.

FÀBIO: És molt bon acord, que així en una pedra se maten dos pardals.

LÚCIO: Senyor Fàbio, o la vista m’engana o és aquell cavaller que allí està parlant ab lo mercader don Pedro, nostre amic; mas, com hauria fet cosa tan nova de no haver descavalcat en ma casa tenint-la per tan sua? Vertaderament és ell, que ja par que es riga de la meravella mia i ve acostant-se ací.

FÀBIO: Ell és sens falta; jo, ab tot, ja coneguí tantost en lo tall i en lo brio que era valencià, mas no creia que fos don Pedro.

LÚCIO: Què novedat és aquesta, senyor don Pedro, que vostra mercè és en Tortosa i no és en ma casa? Vei-lo i no sé si ho crega!

DON PEDRO: Doncs sent Tomàs quan hagué vist ja cregué, per ço vostra mercè no sia més fort de condició que sent Tomàs. […]

LÚCIO: Deixem això per ara i sapiam, senyor, com és açò de no ésser-vos apeat en ma casa.

DON PEDRO: No és més de perquè arribí anit tan vespre que era ja tancada la porta del Pont.

FÀBIO: La gran, sí, més la portella, no, que mai se tanca; i perquè com la part dellà lo Pont se va tan poblant, convé que estiga oberta, per a si alguna cosa de necessitat ocorre.

LÚCIO: Mas, com estan, a propòsits aquells hostals allí per a remediar semblant necessitat com la que anit tingué lo senyor don Pedro. […]

La missa

FÀBIO: Jesucrist nos done lo remei que menester hi és, que sols ell pot! I anem-nos-ne a missa, que ja s’acosta l’hora.

LÚCIO: No cumple tenir cuidado que falte missa, que dende les set hores fins a les onze n’hi ha en Santa Càndia contínuament, però podem passejar-nos per la seu i veurà lo senyor don Pedro lo que novament s’és obrat en ella. […]

FÀBIO: […] perquè veen a l’ull quant grans i quant contínuos miracles és Déu servit per la intercessió d’ella […]. DON PEDRO: Casa notable és aqueixa. Féu gràcies a Déu per tal joia com teniu. Sí, Déu me salve, senyors, que és magnífica obra aquesta! Oh, com està autoritzada i devota ab los alabastres! […]

DON PEDRO: […] és una de les més ben fetes esglésies que jo he vist; i si acabada esta obra, serà aquest un aseat temple. I par-me que estan millor estos alabastres que los vidres. […]

FÀBIO: Lo cos de l’Església, a la veritat, no és ric, mes los donatius ho són prou. […] FÀBIO: Són les dignitats dotze i los canonicats vint. […]

FÀBIO: […] I té la diòcesi tan estesa que és de llargària de trenta llegües catalanes o més perquè comença en una vila que es diu Maials, a dos llegües de Segre, i arriba fins Almenara, cinc llegües de València, i també entra en Aragó. I en cada un d’estos regnes de la Corona té pròpries baronies amb plena jurisdicció. […]

A dinar

DON PEDRO: […] Anem a oir missa, que ja lo sacerdot ix per a dir-la.

LÚCIO: Anem en bona hora i, puix me fareu al mercè de dinar los dos ab mi, tot lo dia tindrem de temps per a parlar etc.

FÀBIO: Jo tinc per impossible lo remei i per ço serà supèrflua la consideració que diuen, senyor don Pedro, i ja més supèrfluo lo cap; totavia he pres molt plaer en que així se sia esforçada la llengua nostra sobre l’aragonesa en lo regne de València i en aqueixes illes. I ab açò mudem de noves: aquell mercader ab qui parlàveu, senyor don Pedro, par que està allí aguardant; despediu-lo i anar-nos-ne hem a missa.

DON PEDRO: No espera a mi, que ja jo tinc acabat lo que havia de negociar ab ell, i no era més de que em donàs ací, per susara, cent ducats, i que em fes crèdit per a Barcelona de cinc-cents, per als dies que estaré allí.

LÚCIO: Oh, què grans són les necessitats que de cada hora tenim los cavallers d’esta gent!

FÀBIO: Pus a fe que que estan bé en lo món, i que a més del servei que fan per ses pròpies ganàncies, moltes coses arriben a notícia dels hòmens de totes les parts del món per la indústria i comerç seu, que no hi arribarien si ells no hi fossen.

DON PEDRO: No hi ha que dubtar, i a la veritat, molt temps ha que és una art, la del negoci, prou estimada, i de molts cavallers i ciutadans honrats usada, i per a vui no deixa ésser-ho encara a València.

LÚCIO: I lo mateix també en Barcelona i en altres parts, i en Tortosa he oït jo que solia ésser lo negoci també molt tractat.

FÀBIO: D’això puc jo donar tan bona raó com ningú, perquè tinc llibres en ma casa i n’he vist també en altres cases d’ací, ab què es mostra bé que era molt lo negoci que ací es tractava i a fe que s’estenia molt.

DON PEDRO: seria fins a Barcelona i a València.

FÀBIO: Bo està això! I per què no fins a Gènova, a Roma, a Nàpols, a Venècia i a Cadis, a Sicília i a la part de ponent, a Sivilla, a Portugal? I passaven a Flandes, a Inglaterra i en altres parts.

D. PEDRO: Molt bé està; folgat he en saber-ho. I ab açò, anem-nos-ne al pont, que bé podem parlar anant, i allí eixirem a l’ample, que encara que les eixides del portal de Vimpesol i del portal del Temple sien molt bones, avantatge los porta la del pont, perquè teniu allí mar i terra, que aquest riu, com és tan gran i tan caudalós, par que sia la mar.

FÀBIO: Si bé s’és tan gran tan poderós com lo veeu, ja l’han vist ací gelat, que no corria gens.

DON PEDRO: Que us deveu burlar! Que és, això, impossible.

FÀBIO: Jo us dic la veritat i així ho podeu creure, que l’any 1506 se gelà tot en lo mes de gener, i fonc de tal gruixa i fortalesa que persones passaren damunt d’ell molt segurament, i encara hi passà damunt d’ell un home a cavall amb una mula i tampoc hi prengué dany. També se troba escrit que l’any 1442 se gelà altra vegada, i fonc la vespra de Santa Llúcia, mas no fonc tan gran gelada la darrera. […]

DON PEDRO: Bé ho sé jo això, mas que ací se sia contengut és cosa de grandíssima meravella, perquè és cert que aquesta terra és tan temprada com València i mostra’s ab açò ¡, que jo he menjat cireres tan tempranes com allà. […]

LÚCIO: Sia lo que sia, això passà, com és dit. No mirau, senyor, la pressa que es donen tan gran aquelles barques que pesquen les sabogues, en llançar unes eixàrcies tras altres? […]

DON PEDRO: Anem, per ma vida, en peda, que en la barca podem millor parlar encara que no ací, i mirarem de més prop com se maten les sabogues. Oh, que regalo és aquest tan gran i tan singular! No té par en lo món; a fe que teniu, senyor, més del que pensau.

FÀBIO: Han-vos dit la veritat, que són tantes les coses que ací tenim, que no menys vos meravellau que de les que haveu oïdes. Ací tenim, primerament, forment, i encara que no tant com n’havem menester, tenim emperò la forma per a proveir-nos-ne facilíssima, que per aquest riu los colam d’Urgell i d’Aragó, i per la part lo port de Morella, […]; i com tot falta, la mar nos remedia. […] ordis i altres pans menuts, cànems i llins, llavors de cebes i de cols […]; olis que mai s’agoten […]; vins i molt bons, especialment los clarets; figues, garrofes, mel i cera, peix en increïble quantitat; solsores per a sabó, soses per a vidre, roja per a tenyir, roudor per a adobar, gualda també per a tenyir, sal en gran abundància, seda hi va en grandíssim aument, fusta en infinit número i la millor, […]; alquitrà, pega, trementina, carbó, llenyes […], palmes, espart […]; algeps. […] vaqueries, eguasseries, […], bestiars llanars, i és tan gentil la disposició de la terra per a hivernar-los, que quiscun any se n’omple la ribera […]. La llana d’alguns dels bestiars que són naturals d’ací és tan fina con és la de Castella. […] Ha hi porqueries; ha hi cabreries […]. I sense tot això, tenim lo negoci del riu, que és una cosa importantíssima i de molta gran utilitat, per aquells dos ports d’Alfac i de l’Ampolla, que tenim a la mar, dins nostre terme.

LÚCIO: Deixem això per ara, i sapiam, senyor, com és açò de no ésser-vos apeat en ma casa.

DON PEDRO: No és més de perquè arribí anit tant vespre que era ja tancada la porta del Pont.

FÀBIO: La gran sí, mes la portella no, que mai se tanca i perquè com la part dellà lo Pont se va tant poblant, convé que així estiga oberta per a si alguna cosa de necessitat ocorre.

LÚCIO: Mas, com estan, a propòsit, aquells hostals allí per a remediar semblant necessitat com la que anit tingué lo senyor don Pedro?

DON PEDRO: Sí estan, per cert, i també estan bons per als qui no volen ésser vists; mas jo poc los emplee per a aquest fi, ans bé, cada vegada que ací arribe, entre i passe per la ciutat, que per a mon gust és la més apacible del món, i com és la primera que trobam de la nostra pàtria antigua par que la mira hom amb millor gana.

FÀBIO: Com de la vostra pàtria antigua?

DON PEDRO: Sí, que los valencians d’ací de Catalunya són eixits, i los llinatges que d’ací no tenen lo principi, no els tenim per tan bons, i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastornada.

FÀBIO: I amic, ¿no dieu que fonc conquistada per lo rei en Jaume d’Aragó? I ¿no hi entrevingueren los aragonesos en la conquista?

DON PEDRO: Sí, però les forces i potència principal tota o quasi era de Catalunya, i per ço se reservà allí la llengua catalana i no l’aragonesa. Amb tot, no deixaren de restar-hi també alguns llinatges d’Aragó i altres parts importants que per avui encara se troben allí.

FÀBIO: Altra raó dóna Pere Antoni Beuter per lo ser restada en València la llengua catalana, que diu que per cert número de donzelles que allà foren portades de Lleida per a poblar la ciutat, se començà la llengua catalana, per ço que les criatures més aprenen de les mares que no dels pares.

DON PEDRO: Ja sé que això escriu Pere Antoni, però no té força l’opinió sua; perquè aquelles donzelles no poblaren sinó sola València i la llengua catalana se restà i estengué per tot lo regne, com per avui se parla des d’Oriola fins a Traiguera. I així no pot quadrar lo que ell diu, sinó és verdaderament lo que jo dic, que és cosa certa que en aquell temps, no sols lo rei, mas tots los escrits del rei parlaven català, i així pogué restar la llengua catalana i no l’aragonesa.

LÚCIO: Que no hi ha que dubtar en això, i lo mateix fou en la conquista de Mallorca que féu lo mateix rei i en Menorca i en Eivissa, que aprés se conquistaren, fonc lo mateix: que en totes estes isles restà la llengua catalana, com encara per avui la tenen i tal com la prengueren en los principis, perquè no han tingut ocasió d’alterar-la com los valencians.

DON PEDRO: […] esta església vella que resta a derrocar era mesquita?, que, cert, lo tall ne té. […]

LÚCIO: No fonc mai mesquita, ans bé és estada edificada per església, aprés que Tortosa és estada de cristians d’esta darrera vegada.

DON PEDRO: Com, altra vegada és estada de cristians sens aquesta?

LÚCIO: Que com era dels godos ab tota Espanya, no era de cristians? Sí, que los godos cristians foren; i com perderen Espanya, cristians eren.

DON PEDRO: Doncs a fe que par obra molt antiga. Quants ha que l’edificaren?

LÚCIO: I os diré; començaren a edificar-la en l’any MCLVIII i acabaren-la en l’any MCLXXVIII. Açò se mostra que un lletrer esculpit en una pedra que vui està assentada en la paret prop la sagrastia vella, junt aon està ara lo cor.”