Lluís Ferran de Pol

Obre les portes del saló de sessions. És una cambra esbalandrada, amb fortor de resclosit. Sobre una llarga tarima descansa la solemne taula de la presidència, rodejada dels historiats seients dels regidors […] L’agutzil obre una porta lateral, la de la sala de comissions i ponències. Una llarga taula i butaques a cada banda presidides per un retrat del rei en uniforme militar. Amb les portes obertes, aquesta sala comunica el saló de sessions amb l’escala.

Eren els primers dies de la pedrera nova, la pedrera de can Xicoy. Les difi cultats i els embolics de l’altra pedrera s’havien acabat. El seu pare havia parlat clar als de can Solei […] Doncs ja us la podeu confi tar: m’he entès amb els de can Xicoy.

L’Enric constata que l’airet, la mica de marinada de la nit, ha asserenat bon xic la colla. Ara s’estan de cara al mar, pendents de l’espectacle primari d’uns colors i d’unes formes sorgides de la nit. Són, ara, com criatures amansides que, de mica en mica, deixen enrera la borratxera del sopar de Festa Major. La Carminya […] Segueix amb els ulls meravellats el camí de foc que un coet llaura damunt la negror de la nit, s’encanta amb la simulada palmera que cobricel·la un instant el mar.

Pensem organitzar unes grans festes nàutiques. Invitaré les autoritats de Barcelona. A l’Ermita del Calvari es dirà missa de cara al mar, i el veler serà beneït en entrar al seu segon segle de vida.

Els carrers són deserts. De tant en tant, una fi gura embolicada amb una bufanda o amb els plecs de l’abric voleiants avança contra el bufarut o desapareix darrera una porta. L’Enric trenca pel carrer Ample. Ja és a casa seva.

Enfilà la carretera del Muntreny. El camí era ple de sots, la grava descarnada feria les rodes de la moto. Els arbres de la dreta a l’esquerra hi ha la riera, en un pla una mica més baix, s’ajuntaven en una altra taca verda. En arribar al paratge anomenat l’Aljub, un migrat ramat de cabres que esbrotava l’herba resseca de la riera s‘arremolinà prop del pastor, i el gos d’atura el bordà. Trencà per un rial a la dreta i li calgué alentir la marxa perquè la moto mal encaixava dins una rodera. Les alzines feien una olor tendra, com de fusta acabada de serrar. […] Després el camí polsós, amb la via de les vagonetes sempre a l’esquerra. Els roures de can Solei, la vella masia arrugada. I tot d’una aquell esqueixament, aquell enorme esvoranc de pedrera que ja s’ha menjat mitja muntanya.

Sí, això dels taps és cert. Ja quan es va tractar de fer arribar el tren des de Mataró fi ns al Mareny, l’any 1856, l’alcalde d’aleshores va tenir les grans palestres amb la companyia. De fet la nostra gent d’aquell temps veia clar que el traçat de la via, ran de la platja, posava una barrera entre la nostra vila i el mar.” (Comentari d’en Dotres).

[…]

Des de la pedrera de can Solei fi ns al pont del carril, cap problema. Només les rierades, és clar. Cinc quilòmetres que ens donen poca feina, llevat dels aiguats forts. La difi cultat començava al pont del tren. Per trencar cap a l’esquerra i anar al port, només hi havia dos mitjans: un pas a nivell o bé passar per sota el pont.” (Comentari d’en Jaurés).

El senyor alcalde es refereix al donant d’aquest edifi ci […] Va tenir una idea lluminosa […], de regalar a la vila un balneari. Volia dir una casa amb unes banyeres, on tot el poble vindria a netejar-se. Amb la modesta quota que pagaria cadascú i un cop pagats els empleats, els calefactors, la llum, l’aigua, la conservació de l’edifi ci i resposades les tovalloles que els clients naturalment s’emportarien, encara quedarien diners per benefi cència local. En fi , el balneari havia de ser un gran negoci.

[…]

Havíem entrat en un local ampli, amb grans vidrieres de colors a la moda del 1900. A banda i banda es veien una sèrie de portes numerades, segurament les cambres de bany. Les nostres veus ressonaven dins aquella buidor.

Acabades les obres de restauració i modernització a la vella casa dels Pasqual, acabem d’instal·lar-nos. T’escric a la sala amb una gran fi nestra sobre el mar a la casa pairal del meu marit, en aquest poble de la Costa […] L’habitació des d’on t’escric és simple i m’hi trobo bé. Un gran sofà i dues butaques […] i, retallat pel marc de la fi nestra, el mar.

La darrera escalinata. Ara avançaven tots cap a la capella situada enmig de les tombes. Aquests eren els morts del capdamunt […] Havien posat el baiard davant de la capella. En Jaurés es mirava els guarnits de metall lluent, i les tapes de fusta fi na del taüt.

Aquell cementiri, migpartit per l’avinguda central, ascendint en tres esplanades fins al cim del turó, era als seus ulls la imatge més acabada i perfecta de la vida. A terra, a cada banda del passeig central, les creus de fusta dels enterrats per amor de Déu, el lloc dels pobres. Més enllà i tot al volt —veritable muralla de morts que rodejaven el clos—, les rastelleres dels nínxols on reposaven els morts de la classe mitjana. Dalt de tot, pujades ja totes les escalinates, les tombes dels rics, algunes amb fi gures de marbre i tot. Es mirava les miserables creus de fusta al cap dels monticles d’arena. Algunes eren noves i tenien flors músties dins un gerro esquerdat o sense nansa, a d’altres els mancava un braç i alguna només conservava el pal central, tort i gairebé podrit.

Just on comença el costerut passeig dels xiprers, el cavall s’entremeix, pega estrebada al cotxe dels morts i aviva el pas. Però no cau la xurriacada temuda i l’animal torna a abaixar el cap i, mansament, sense delit, s’emprèn la pujada del cementirti.

[…]

Pugen a poc a poc la costa voltada de xiprers. A banda dreta unes vinyes velles s’escalonen fins a les parets blanques del cementiri. A banda esquerra, el mar, amb un miralleig encegador.

Si em quedés encara una ombra d’estimació de mi mateix, si em respectés ni que fos una mica, provaria de defensar-me. Em diria primer a mi i repetiria després als altres que no he tingut sort. Fins i tot podria carregar les tintes i afegir, en defensa pròpia, que he estat un home perseguit per una malastrugança tenaç i aferrissada. Aparentment, no em faltarien arguments. És cosa de fracassats tenir molts arguments. Sobretot, com a bon mediterrani, em sento disposat a admetre, vivent i totpoderós, l’imperi de la fatalitat. Però he de reconèixer que la meitat de les meves dissorts me les he ben buscades. I sobretot la darrera, la que visc i pateixo encara. Una cosa he après, almenys, i és mirar sense por, fixament, els ulls de la veritat. I la veritat és aquesta: que quan un europeu accepta a Mèxic de posar a la seva porta un gran rètol que diu: Ejerce sin título, cosa que li permet fer de metge sense ser-ho, que quan un europeu es resigna a viure encauat en una ciutat tropical, sense projectes ni amics, amb l’únic tracte dels indis miserables, també podria posar a la seva porta un rètol que digués: Es viu sense títol, o es viu per equivocació, per mandra, per covardia, es viu perquè sí… […] Davant del Tribunal he estat acusat d’abandó de les meves funcions, de desobediència greu, d’abús d’autoritat, d’embriaguesa. Les declaracions dels meu companys, totes adverses, algunes acarnissades, semblaven preparar-me el camí als presidis de les illes Maries. Però, a darrera hora, el nostre cap s’ha alçat per parlar breument a favor meu. Ha sol•licitat, a canvi de la meva llibertat, que se’m prohibís especialment l’ingrés a la Facultat i que fos abandonat a la meva sort. I aquí m’estic, a la ciutat de Tuxpan, a la seva riba esquerra, amb els negres, els mulats, amb la púrria dels indis, amb els borratxons, els pispes i els ganduls. A la porta del meu tuguri un gran rètol que diu: Ejerce sin título… Aquí va a raure la clientela que els curanderos rebutgen o s’espolsen… Quan el dia cau, me’n vaig a la vora del riu per recollir-hi la mica d’oreig que hi bufa. M’agrada veure les petites illes que emergeixen del riu amb les hirsutes cabelleres dels joncs, d’on, de sobte, s’alcen els sonors volts de les aus aquàtiques que es dirigeixen al mar proper. De l’altra banda del riu, de les casernes de fusta, m’arriba l’eco repetit d’uns trets de pistola. Són els oficials que maten el tedi fent punteria contra les ampolles del tequila que han traguejat durant el dia, Aspiro amb avidesa la fortor densa, feta d’humitat i de barcassa, de fruites podrides i de llot, de peix assecat al sol i de femta característica d’aquesta banda de la ciutat… Sóc un tauró amb l’ham a l’entranya… Ejerce sin título… Sempre, fins ara, després de cada aventura, ha succeït quelcom que, a darrera hora, m’ha deixat malmès però lliure, ensagnat però solitari… He engolit el darrer esquer?… Visc amb ella. Sovint canta, amb una pronunciació deplorable, la vella tonada, i el pont d’Avinyó pentina per un moment l’ample corrent del Nautla, després perd un a un els arcs i resta penjat, frèvol i vacil•lant pont tropical… Aquí ens estem ella i jo, sense esperar res, amb la inútil certitud que no som ben bé d’aquí, però convençuts que mai no fugirem, agafats de la mà, d’aquests aiguamolls pestilents i calitjosos… El bon repertori de licors, de culs d’ampolla, fa temps que és acabat. Ara, només el tequila que ella em serveix, dòcil, fins que caic. I després, fent tentines, vacil•lant, amb un braç que ella passa hàbilment per la meva espatlla, se m’enduu a la nostra barraca, on em deixa damunt l’estora de palma, fins a despertar, per a tornar-hi. I així visc, així vaig tirant, per equivocació, per mandra, per covardia, perquè sí…