Josep Vicenç Foix i Mas

Volíem passar pel portal del jardí del monestir un vidre quadrat de grandor extrema. Ningú, ni nosaltres mateixos, no en sabia la destinació; i si aquell deia si havia de servir per simular un llac eritreu, 1’altre creia que era per protegir, amb tota la seva magnitud, l’altar major. El vidre era del perímetre del claustre i no hauria cabut a la plaça gran. Les monges, sangglaçades, han penjat per les parets del convent, al llarg de la tàpia de l’hort i de dalt a baix del campanar, draps de tafetà negres amb flors d’or. S’ha fet nit a ple dia, i per les rieres i els barrancs s’escometien, adverses, les boires. Hem plantat tres creus de tronc d’olivera al cim del serrat de la pedrera i, gorra treta, hem romput amb masses beneïdes el vidre, i n’hem escampat els trossos pel vinyar. Hem aclarit, amb sang fresca de xai, els arbres, les pedres i els brins. Darrere el pujol, asseguts en cadirat de vori cobert de roba de burell fosca, els saurins i els profetes tenien llur aplec.

No és la primera vegada que a la nostra ciutat s’homenatja públicament un mestre d’escola. No ho és tampoc que a la festa hi concorrin tots aquells que van rebre el benefici d’un ensenyament primari al qual deuen llur primera formació cultural. Menys encara ho és que l’acte es desenrotlli efusivament amb abraçades dels vells amics retrobats, la sorpresa de topar-se amb tantes cares afectuoses per l’evolució dels anys que “ningú no diria que fossin ells” —calbes inesperades, ulleres de gruix, bigotis caiguts, cabells grisos—, o que tot plegat agafi un to sentimental i ploriquejant. A Barcelona, a Bordeus, a Milà, a Anvers, a Berna, “la vida es així”.

Amb tot, en aquesta època de renovació pedagògica, de reformes escolars ardides, d’innovacions radicals en els mètodes d’ensenyament, l’homenatge té una valor documental. Tots els qui coneixen les característiques de l’escola primària tot just fa vint anys i que per amor a l’estudi o per deure professional han seguit el procés de formació de l’escola nova, de transformació continuada dels vells conceptes pedagògics, poden constatar aquesta realitat: un grup important d’homes fets —universitaris, mestres d’obres, artistes, industrials, obrers— s’apleguen per honorar la memòria d’un dels mestres d’estudi més temuts per la rígida aplicació damunt les mans tendres i porugues dels infants d’una tanda respectable de palmetades. Tècnicament impecables, cal dir-ho, però rabiosos i coents. No hi valien ni l’oli estès preventivament damunt la mà, ni el vinagre, ni el pèl de cavall ni la saliva dejuna, ni altres receptes que els infants es deien a cau d’orella. La palmeta de “don Salvador”, misteriosament irrompible, va fer aprendre durant molts anys a dotzenes de nois del poble molta de gramàtica, d’aritmètica, de geografia, de cal·ligrafia i d’urbanitat. No sabem si la mateixa ciència hauria “entrat” emprant els diversos sistemes educatius propugnats avui. Però aquestes el segon o terç homenatge dedicat a Catalunya a mestres vuitcentistes coneguts per llur fervor a alternar l’ensenyament amb una científica aplicació de la dura palmeta. És cert també que els alumnes afectats pels excessos d’ira pedagògica” dels esmentats mestres són els més engrescats a recordar-ne i a honorar-ne la memòria. I encara és cert que altres mestres contemporanis, més “apostòlics”, innovadors i generosos en el tracte amb els infants, adversos a la disciplina tradicional i partidaris de la disciplina conquistada lliurement per l’alumne, han estat oblidats pels vells deixebles, i s’han tornat barbablancs o han mort sense que ningú no en fes memòria.

[…]

Alguns mestres vuitcentistes consideraven la verga com un instrument indispensable per a la disciplina escolar.

I potser és el record d’aquesta verga que fa tan sol·lícits els vells alumnes en els homenatges pòstums als mestres públics. La palmeta de “don Salvador”, si més no, ha reunit sota el seu record el bo i millor dels seus antics deixebles “palmetitzats”.

Els partidaris de l’escola nova, de l’escola social, els montessorians, els idealistes de les joves generacions, els qui tan coratjosament creuen avui, com va creure Baldiri Reixach, en l’alta missió del magisteri, sabran interpretar millor que els profans el fet que hem transcrit.

No pas l’atzar ni tampoc la impostura
Han fet del meu país la dolça terra
On visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre
No fan captiu a qui es don’ l’aventura.

Clos segellat, oh perfecta estructura
De la mar a Ponent, i a l’alta serra
—Forests dels Pirineus—, on ma gent erra!:
A Ella els cors en la justa futura.

Sòl de beutats: la Mar és el teu signe
I els teus magnes cabdills la feren dea;
Pagà tribut i un temps fores insigne.

Oh vigorosa estirp! Esclava indigna
Que cobeges viltats: Sagna, i signa
El teu rescat, i el retorn a la Idea!

Que l’home que fa la pastera, de nit, al forn d’En Pió, al carrer gran, sigui el mateix que aboca sacs de farina de força als bassals que ell mateix hi deixa quan omple les portadores a la Font de la Cristina, ja em sorprèn; que ell mateix faci l’escolà, a la Parròquia, a missa de cinc, i que el rector li permeti —la mare i jo ho hem vist— de vestir de vermell, sense roquet, amb tres banyes afilades plantades al front i una cua llarga i cremant que deixa senyal allà on passa, m’intriga; però que s’emperruqui i s’embarbi les nits que té festa, i faci guaita pels voltants del Monestir, i espiï les monges endormiscades que flairen la matinada, vel llevat, des del portaló de la tàpia de l’hort, els parli amb llengüeta tot fent-los la mitja rialla, i se les endugui dins un sac, com si fossin esponeroses col-i-flors humides de gerda rosada, i les carregui al carro de l’hortalissa, camí del mercat, m’admira i m’embadoca.

El campanar de Sarrià es desplaça
No deixa veure la moto que porta els diaris
S’han aixecat els carlins!
S’han aixecat els carlins!
Un embriac estreny el sol contra el seu pit
Les cases sobre el pont empal·lideixen
Cruix l’atzavara al marge d’un torrent
Per una rosa i un petó
Dues verges simulen l’himeneu
Llisca un ocell pel rail de sa tonada
Sor Anna té el secret de fer aviar un estel
Sota l’ombra sagrada de l’Orsa
Un faune autèntic corromp la nuca de Gertrudi
La mar d’argent es decanta i s’esquerda
Fil·lis ratlla el cel amb un diamant

31 de novembre (de 1917): Quan mor la tarda morada sota la infinita verda tendror de la nit naixent, un rosari trèmol de becs de gas, flamejants, dauradament oliosos, dibuixa amb complaença eròtica els sis trapezis i els nou trapezoides que amb impassibilitat matemàtica limiten el tràfec de centenars de vides i ofeguen centenars de passions. A mi, des de dalt de tot de l’ombra que projecta el campanar m’havia semblat que cada flam era un llum distint aguantat materialment per un pal de ferro, encapsat per l’urna protectora. N’he estat desenganyat. La perspectiva en la qual tanta de fe servo, no m’ha estat, en aquest cas únic, fidel. O millor: la seva fidelitat s’ha enriquit d’un matís. Avançant a peu pla sota l’avinguda dels tells de mig quilòmetre en línia recta, he observat, sorprès, que tot just atrapava un nou fanal, l’anterior, sense que cap cos opac intervingués, desapareixia. Cada flam nou substitueix, per dir-ho així, el precedent. Tot i la tirallonga que jo puc assegurar des d’un punt fix del darrer bec de gas sota el qual m’estic, pressento experimentalment que no és sinó la projecció d’un fanal únic que em precedeix produint la meravella òptica que acabo de descobrir.

Em faltava trobar el fanal matriu. A la matinada, fadigat de la seva tasca de mèdium, pengim-penjam, torçat, atrotinat, se sostenia feblement damunt una piràmide de fulles amuntegades sota un umbracle del clos de sant Francesc. Molt sorprès he observat que el seu flam pàl·lid, rebel a tots els bufaruts, era eternament inextingible.»

Va escriure bells versos sense l’ambició d’ésser cap poeta cabdal, ans amb l’afany, tot actual, de conèixer a través de l’experiment poètic; va assajar rimes i ritmes, va esbossar cal·ligrames… Tant se val: l’endemà us proposava d’escriure una memòria sobre els moviments nacionals a la Bàltica o us reclamava un estudi sobre Maurràs, o us exigia —dolça persistència!— un assaig, dins un termini d’hores, sobre Sorel o Stendhal. I obeíeu. Quants de poemes, d’assaigs, de llibres devem els del temps de «La Revista» a En Folguera! (Quantes d’empreses haurien reeixit d’haver viscut.)

Home d’idees i home d’acció, patriota i universalista, poeta vivent i crític agut, cavaller de l’amistat, En Joaquim Folguera pot aconsellar, encara, els indecisos, i protegir amb el seu nom, inscrit avui a qualque vaga constel·lació celeste, l’empresa de reivindicar dia per dia la Idea que antany ens va fer atots col·laboradors en una obra comuna.

El cercle d’amics que voltava En Folguera era tanmateix divers. La seva paraula, dolça en lliscar, s’afilava agudament al contacte de la carn amiga i ens feia redreçar tènuement adolorits, disposats, però, a l’atenció que ens era requerida. Entorn d’ell, gent que sempre més ha anat d’ací d’allà esparsa, s’havia aglutinat, disposada a acceptar el seu guiatge, a escoltar la seva veu, perenne al nostre record, a seguir els seus consells refermats en la seva gosadia o en el seu seny, a encendre els ulls i els cors amb una de les roents guspires del seu i a protegir-nos gelosos sota la blavor gairebé divina dels seus ulls. L’encís d’aquella voluntat ardent, travada per la misèria per ventura transitòria del seu cos, ens havia subordinat sense adonar-nos-en a una autoritat que acceptàvem joiosament. Literats, artistes, periodistes, economistes, homes de ciència i fins i tot homes d’afers, coronaven llurs iniciatives amb les d’En Folguera, i la possibilitat d’atènyer belles coses irrealitzables se’ns presentava tot d’una.

A Josep Obiols, I. M.

Són els del Camp d’Amunt, dellà la Coromina:
Jactadors i plorants, i farfants i jussans
—al mercat, a la farga i als afores,
o a l’engrut del bocoi i de la tina—, planten papers pertot
i amb lletra de poc gruix diuen:—Això s’acaba…
De sol a sol,
i a cavall de llur moto blindada,
esquiven pluja i neu, i acceleren les hores
mentre el poncem s’ensucra a l’almivera
i al peny extrem arrela el pi.
I enllà dels prats on el goig persevera
i del foc abrasant que afina els cossos,
tots ells crepuscle i nit,
beuen sucs boreals, i:
ara ballen
com qui encubella, a l’endeví,
o folguen, malejants, amb mossa entregirada.
En llurs ensonyaments, damunt papers espessos,
pinten i escriuen amb polsina d’ossos
i vermells degradats amb tous de musc.
Lloen l’efímer i exalcen l’imprecís
en escrits matussers, a la plebs dels diaris,
i, en un dia divís,
amb sorra humida i sal edifiquen llur vila
—que de lluny aparenta un mol·lusc—
i, gallejants, s’hi enclosquen.
Nosaltres,
els dels Quatre Cantons del carrer de la Creu
—davanters i saguers, bards i flabiolers—,
llevem negrors d’armaris i consoles,
airegem draperies pompeianes
i pedres de tot puig amb empremtes toscanes,
i plegats, amb vent prim, i ensems a soles,
alliberem les hores del batall.
I al llindar de la fosca,
quan les amants s’alcofollen i estiren,
i ajusten llur nuesa als fondals del mirall,
fem paret al rellotge amb obra tosca.
Nosaltres,
vells i novells alhora,
presa del que és i amb aire de firaire,
llegim versos antics i escrits dels qui vindran,
com si fossin d’avui,
a la cambra més gran de cal paraire.
Lloem el permanent i exalcem el constant,
oberts els ulls a l’estrella novella
i el cor vagarejant
per llacs i clots vetusts i fullareda densa.
I amb força de raons i d’escriptures,
pertot i arreu on la rosa esbadella
i on crespa l’aiguallum entre blavors,
diem, francs i fiats:—…Tot just comença.

Novembre de 1967

J. V. Foix va néixer a la mil·lenària vila de Sarrià, l’any 1893. El pare —i els avis, els besavis i els rebesavis—eren dels Torrents, de Lladurs, del senyoriu dels Priors de Desvalls : la mare era de Manresa. Sarrià, a cinc quilòmetres de Barcelona, tenia aleshores quatre mil nou-cents vuitanta-set habitants, Consell municipal amb casal propi i sumptuós d’estil «regència», burots als quatre punts cardinals, algutzir i nunci de trompeta amb crides diàries, en català o en castellà segons qui manava. Gaudia de carril de foc, de fanals de gas escassos i de claror esmorteïda, de fonts d’aigües medicinals, de cases i masos senyorívols, de deu bòviles fumoses i feineres, de pinedes espesses amb caça arran de tret i de vastes jardineries i vinyes claroses, a tocar. Amb botiga parada al carrer Gran hi havia tres flequers, un cansalader, tres apotecaris, un fideuer, un xocolater, un herbolari, un baster, un paraire, dos confiturers, un Fuster, dos manyans, un espardenyer, un betes-i-fils, un llauner, un graner, un plats-i-olles, un ordinari amb carro i faetó, un carreter, un cotxer amb berlines i landós, tres o quatre adroguers amb cantonada pròpia. Hi havia tres parelles de la guàrdia civil amb llurs cavalls i capità, i a qui no era del sometent, l’en feien. No cal dir que gaudia també de jutge, notari, metges i manescal. Tots els altres eren Mestre d’obra, paletes, pica-rocs o manobres.

Vinguen els rems que só d’estirp romeva,
Em penja el sol al pit entre coralls
I dic, a bord, que enyor serres i valls
I la vida de l’orri en temps que neva.

Els llops mai m’han fet por; a casa meva
Empait bruixots amb flama d’encenalls
I jac cobert de sacs amb els cavalls
O funy, braç mort, la pasta que no lleva.

Só qui petjà el mallol i ullà la vella,
I em capbús en gorg fred si el fadrí estella
O abraç la lluna en difícil meandre.

Cal risc en terra i mar, i en l’art novella,
Per a besar un cos xop sota canella
I caure als trenta-tres, com Alexandre!

VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ; QUAN ANAVA A LLEGIR ELS MEUS VERSOS, UN DIMONI AMAGAT DARRERE UN ARBRE, EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC, I EM VA OMPLIR LES MANS DE RETALLS DE DIARIS

¿Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus…

Tothom me diu: —Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N’hi ha que s’agenollen,
L’altre em dóna la mà.

—Com me dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l’ombra d’una bóta
Clareja un toll de sang.

El vaquer em deixa un llibre,
Em veig en un vitrall;
Porto la barba llarga,
—Què he fet del davantal?

Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos,
Tots riuen, i se’n van.

El bisbe em condecora,
Ja els músics han plegat.
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants.

Si una noia em besava…
De quin ofici faig?
Ara tanquen les portes:
Qui sap on és l’hostal!

En un tros de diari
Rumbeja el meu retrat;
Els arbres de la plaça
Em fan adéu-siau.

—Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam;
Li compraré un rellotge:
Quin dia deu fer el Sant?

Me’n vaig a la Font Vella:
N’han arrencat els bancs;
Ara veig el diable
Que m’espera al tombant.

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
—Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.

Sé un poble lluny de Provença
Blanc de pètals de matí,
No hi ha torres de defensa
Ni contrades de remença
Sense casa ni molí.
Ni enyorança, ni temença,
Ni l’ocell en roc marí:
La vinya pertot s’agença
I en ermots en defallença
Creix el blat d’etern nodrir.
Tot és llum a l’hora tensa
Amb frescors de monestir;
Per una Alta Complaença
El sol hi lleva semença
En rostolls de bon seguir.
Tot és do, tot recompensa
I l’Extrema Coneixença
Per qui en sap trobar el camí;
A l’Alba de la Naixença
Tu i jo hi voldríem morir.

Solo e penoso
I più deserti campi.
Petrarca, sonet XXVIII

Pistes desertes, avingudes mortes,
Ombres sense ombra per cales i platges,
Pujols de cendra en els més folls viratges,
Trofeus d’amor per finestres i portes.

¿A quin indret, oh ma follia, emportes
Aquest cos meu que no tem els oratges
Ni el meravellen els mòbils paratges
Ni els mil espectres de viles somortes?

No sé períbol en la terra obscura
Que ajusti el gest i la passa diversa
De qui la soledat li és bell viure.

¿No hi ha caserna ni presó tan dura,
No hi ha galera en la mar més adversa
Que em faci prou esclau i ésser més lliure?

No pas l’atzar ni tampoc la impostura
Han fet del meu país la dolça terra
On visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre
No fan captiu a qui es dón’ l’aventura.

La Pàtria és, oh perfecta estructura
De la mar a Ponent, i a l’alta serra
—Forests dels Pirineus—, on ma gent erra!:
A Ella serviré en lliça futura.

Sòl de beutats: la Mar és el teu signe
I els teus magnes cabdills la feren dea;
Pagà tribut i un temps fores insigne.

Oh vigorosa estirp! Esclava indigna
Que cobeges viltats: Sagna, i signa
El teu rescat, i el retorn a la Idea!

Jo tem la nit, però la nit m’emporta
Ert, pels verals, vora la mar sutjosa;
En llum morent la cobla es sent, confosa,
Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.

Negres carbons esbossen la mar morta,
L’escàs pujol i la rosta pinosa,
Però jo hi veig una selva frondosa,
I en erm desert imagín una porta.

La fosca nit m’aparenta pissarra
I, com l’infant, hi dibuix rares testes,
Un món novell i el feu que el desig narra.

Me’n meravell, i tem —oh nit que afines
Astres i seny!—. La mar omples de vestes,
I una veu diu: «Plou sang a les codines»

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d’albat,
Criden per l’ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.

El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d’escata
Quan crema l’arbre dels escrits;
Al capità d’una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L’or i l’escuma d’una mata
Clamen, somnàmbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.

El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l’Ajuntament.

El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d’aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol.
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l’autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s’han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l’era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.

Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.

Res no s’acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d’Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la Llum en el quintar.

La gent s’agleva en la nit dura,
Tots anuncien l’aventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l’Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors del cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ha novetat.

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
—O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

Bru i descofat, i descalç, d’aventura,
En dia fosc, per les platges desertes
Errava sol. Imaginava inertes
Formes sense aura i nom, i llur pintura.

I veia, drets davant llur sepultura,
Homes estranys amb les testes obertes,
Un doll de sang en llurs ombres incertes,
i un cel de nit fent dura llur figura.

Entre sospirs, el seny interrogava
Si veia just: ¿Les imatges funestes
Eren en mi o en la natura brava?

I m’ho pregunt encara en mil requestes:
Les ficcions —i jo en visc!—, ¿fan esclava
La ment, o són els seus camins celestes?

A L’ENTRADA D’UNA ESTACIÓ SUBTERRÀNIA, LLIGAT DE MANS I PEUS PER DUANERS BARBOSOS, VAIG VEURE COM LA MARTA SE N’ANAVA EN UN TREN FRONTERER. LI VOLIA SOMRIURE, PERÒ UN MILICIÀ POLICÈFAL SE’M VA ENDUR AMB ELS SEUS, I VA CALAR FOC AL BOSC.

Escales de cristall a l’andana solar
On passen trens de llum cap a platges obertes
Entre murs transparents i coralls sarmentosos
I ocelles d’ull clarós en brogiment de brancs.

¿Ets tu, blanca en el blanc d’aquesta alba insular,
—Líquid l’esguard, atenta a músiques innates—
Que escriurs adéus humits a la forest dels vidres,
Amb semença de nit per a un somni desclòs?

Te’n vas enllà del goig, al ribatge encantat
Amb gegants embriacs a l’espluga gatosa
I falcons dissecats a les roques senyades,
A un mar petjat pels déus en els nocturns furtius.

No puc heure’t, dorment, orb de llum i de ment,
Vestit com un infant, sense veu ni bagatge,
Entre tràmecs guardat per hostalers biformes;
Els passaports són vells i sangosos els cors.

T’emportes puigs i rius, i els estanys estel·lars
I fonts en bacs gelius en profundes valises;
Un guaita tenebrós, des del serrat en flames,
Em crida amb noms estranys i em fa que no amb les mans.

Onegen foramurs banderes esquinçades.

Tota amor és latent en l’altre amor; tot llenguatge és saó d’una parla comuna; tota terra batega a la pàtria de tots, tota fe serà suc d’una més alta fe (fragment).

Ramon Llull i Joan XXIII

Lleveu-vos, drets, els qui aneu a palpentes
i els qui us traïu amb crides i proclames;
redreceu-vos, oh noies!, de tan nues captives,
dòcils i fàcils al jaç; de les mentes.
Vosaltres, els nafrats en un combat de bruixes
enllà del mur del son; els sedecs de querella,
que sanguegeu a la brasa dels brucs
quan un flam sense foc d’un no res fa guspira;
i els qui deliu mons nous: —Eixiu de la caverna
on us feu por, i ploreu, i sangloteu,
i ajusteu-vos, cor net, al solell de la vila!
Redacteu, escrivents, les noves d’aquesta hora
i planteu els pasquins a les parets claroses:
“Tot serà lliure en una terra lliure,
i radiant, en un calanc d’esponges;
tot serà bell, avenc, còrrec i duna,
i l’home, sense por, sense arma ni muralla;
tot serà pur al sorral de les platges
que irisen amb tints nous la Vall del Viure.
Tota amor és latent en l’altra amor,
tot llenguatge és saó d’una parla comuna,
tota terra batega a la pàtria de tots,
tota fe serà suc d’una més alta fe
quan Joan i Ramon i els qui amb ells fan miralla,
obriran el portell de les rescloses
i naixerem, fulgents, al fresc de la font viva.

Pepa, la lletera, té les cames més fines del món. Fa vuit dies, al ball del carrer de sant Vicenç, totes les noies li ho deien. Va anar a dormir tan a deshora, que son germà, matiner, ja apariava la bicicleta. Quan dues hores més tard pujava Clos amunt, a cada mà dos pots de llet enormes, els ulls se li aclucaven. Veia, ballant, deu mil parelles amb un clavell de llustrina al front; dels fanals japoneses esberlats, els flams s’escapaven cap al cel i l’omplien d’estels incomptables. Les cases de banda i banda havien desaparegut. I, tot d’una els dansaires. Pepa es veia sola al món, de cara al cel lluminós. En entreobrir els ulls, era davant el convent de les monges. Sor Roser la renyà: ¡era tan tard! Deixà els pots al graó i, entre reny i reny, els ulls se li tornaren a cloure. Aleshores, tots els balcons i totes les finestres del Clos s’esbatanaren, se sentí un batec d’ales dolcíssim, i de cada obertura en sortí un àngel. S’acostaven silenciosament i ordenadament a Pepa, i omplien llurs petits gerros argentats. En descloure els ulls, els pots de llet eren buits i el carrer era ple d’un perfum de roses.

El diumenge següent, en sortint, a les tres de la matinada, del ball de La Violeta, li vaig dir: -Pepa! Quina son aquest matí. Em va respondre que els dilluns santa Eulàlia li feia la feina.

Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic, i a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,

L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.