La base de dades de les Lletres Catalanes
Va estudiar dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en literatura. És membre de la Real Academia Española des de l’any 1985.
Ha desenvolupat la seva obra indistintament en llengua catalana i castellana (i puntualment en francès i italià) i ha estat crític habitual d’El ciervo, Destino, Serra d’Or o Vuelta. Va iniciar l’any 1963 la seva activitat com a poeta amb la publicació de la seva obra Mensaje de Tetrarca. Durant les seves obres de les dècades del 1960 i 1970 observa una fastuositat verbal amb la qual vol reclamar una poesia de sensacions. El distanciament culturalista i la reflexió metapoètica són també elements constants. Tot això li va valer el reconeixement unànime com un dels poetes més originals nascuts després de la Guerra Civil espanyola i que més havia modificat el panorama literari espanyol per la innovació de les seves propostes. En aquella època reivindicava les influències d’autors vius que coneixia personalment, com Vicente Aleixandre i Octavio Paz, així com les obres de Federico García Lorca o Wallace Stevens.
L’any 1970 inicià la seva literatura en català amb la publicació de Els Miralls, que amb les seves obres posteriors en català mostra una poesia discursiva, metaliterària, que assaja enllaçar el Barroc i les avantguardes, explorant així mateix les tènues fronteres entre realitat real i realitat artística. Posteriorment va publicar El vendaval (1989) i La llum (1991), en les quals domina la nota visual, l’epigrama. Mascarada (1996) és un llarg poema unitari en el qual, amb un rerefons parisenc (paisatge i referències literàries), insisteix en temes de l’experiència amorosa, arribant a extrems de cruesa i provocació. A L’agent provocador (1998) les proses poètiques són una reflexió sobre com el jo es fa autoconscient en l’escriptura, el pas del jo actiu al jo reflexiu, combinat amb detalls autobiogràfics.
El Ciervo, Ínsula, Serra d’Or, Destino, Plural (Mèxic 1973-76), Vuelta (Mèxic 1976), El Correo Catalán, El País, ABC (habitualment des de 1988), El Temps.
• Membre de la Real Academia Española, 1985.
• Creu de Sant Jordi, 1988.
• Membre permanent de l’Académie Européene de Poésie, 1996.
• Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1998.
• Premis Internacionals Terenci Moix, trajectòria literària, 2007.
• Membre numerari electe de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 2008.
Com a prosista és autor de Dietari (1979-1980) (1981) i Segon dietari (1980-1982) (1982), recopilacions dels articles que publicava regularment a la premsa, especialment a El Correo Catalán. Hi ha una sèrie de temes recurrents: l’actitud de refús i de silenci que caracteritza als intel·lectuals en determinats moments de la història; la crítica del poder i la política; el poeta i l’artista en aprenentatge constant; la voluntat de definir el moment cultural català; i les evocacions personals literàries, artístiques i cinematogràfiques.
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
Perquè Joan Miró troba una pedra.
Perquè Joan Miró
ha collit una pedra. Mireu l’aigua del sol
i aquest gust que té l’herba,
aquest gust de verd d’herba,
aquestes vetes de la pedra verda:
el Verb, tot fet de vetes rocalloses.
Perquè Joan Miró toca les pedres:
n’hi ha una que tan sols és un fil d’aigua arrecerant-se als masos.
Perquè Joan Miró esguarda les pedres:
claror de temple de Baal, claror de mar d’Ur i d’Astarte
claror de torxa al clos d’Eleusis, claror del tronc de l’olivera.
Perquè Joan Miró escolta les pedres:
campanes de color terrós com l’orpiment,
esquelles primes com la matinada,
batalls de bronze al sot obac de l’herbolari,
campanes d’or en una sala groga
i el crit de les ales dels ànecs al cor d’una nit de tardor.
Totes les veus de la pedrisseria,
totes les llums pedreres,
la pedruscada als vidres, amb un so de fiscorns,
i aquell roc vermellós quan vespreja,
i un pensament d’herbei a les esquerdes fosques,
i la caputxa verda del botànic,
i la gonella del mineralista,
i el remeier que cull pedres al cim del bosc llampeguejant
i, per camins de carro, entoma el xàfec,
i no va moll de pluja,
no és pas moll de pluja,
per la virtut que cada pedra té.
I ara el cel que tancat el seu castell de cartes, que tant flamarejava,
i al fons de l’armari dels núvols lluu només una pedra:
un present de la fosca i la llum que acaba de collir Joan Miró.