Focs d’octubre

M’assec a la sala egípcia del museu
i sento el brunzir de mel de les abelles.
El passat és de debò: groc i blau,
com el blat que agrana el pagès o aquesta cigonya
que beu al riu turquesa del papir.
Un cop més tot em sembla igual:
el paleta amb el sedàs a bat de sol
i l’esclau que venta, submís, el faraó
m’esperen dins un taxi, carrer avall.
Un vol d’ànecs rabents creua el cel enterbolit;
a la taula del costat, l’ibis somica, ebri, cruel.
Diuen que les passions no es poden mai pintar
però aquest fresc és un mirall de quatre mil anys.
Vindrà la mort, com el gos fosc de la paret,
i creurem ser massa joves, o immadurs,
o ens sabrà greu de traspassar, adormits,
el goig escàs i fugisser de tants moments perduts.
La barca, però, llisca eterna sota el sol roent.