Josep Pla Casadevall

Per a comprendre la transcendència enorme de l’obra de Fabra només cal veure l’immens progrés que s’ha fet, en la llengua escrita, sobre la difusa i vivíssima diversitatdialectal. Avui totes les persones de la nostra àrea lingüística que escriuen correctament la seva llengua escriuen la llengua que els proposà Pompeu Fabra. Joan Fuster i Xavier Casp, a València; Josep S. Pons i Edmon Brasés, al Rosselló; Francesc B. Moll i Marian Villangómez, a les Balears, escriuen , com nosaltres, de la part central de l’àrea lingüística, la llengua proposada per Pompeu Fabra, o sia simplement el català. Fabra és molt important. És l’home que portà el català modern de l’anàrquica descomposició dialectal a la categoria d’una llengua de cultura. Tota la resta, mirada a la distància que els nostres dies ofereixen, és (llevat de l’economia) anecdòtic i minúscul. Fabra ha estat l’home més eficaç aparegut en l’últim segle en aquest rodal que va de Maó al Cinca i de les Cobrberes a Alacant. I ho ha estat portant a cap una obra de sentit d’ordenació, antianàrquica. Ben mirades les coses a la llum del que hem viscut aquests anys, l’aventura és sensacional.

El claustre, una de les coses que Piferrer i Pi i Margall van veure en el seu temps, avui no existeix. El monestir és vastíssim: és un laberint de salons abandonats, corredors oblidats, estances i cel·les destrossades i una tal quantitat de construccions que hom acaba per perdre’s a les ruïnes. Al monestir hi havia un aquari, el rodejaven exquisits jardins, i les terres de conreu d’administració monacal directa eren molt ben portades. Les robustes muralles que el contenien sobre el penya-segat del sud resten en peu, així com les torres i els escapçats merlets. Al monestir, ja tan destruït i saquejat, hi queda molt poc art, però encara li sobra grandesa. La impressió de poder feudal que es desprèn de la seva contemplació és sempre permanent.

És una ermita que, sense ésser alta, està voltada d’infinit. És una casa gran, feta per paletes del segle XVIII, de formes dolces, amb un gran pati interior graciós i desdibuixat. Davant la porta, mirant al sol ixent, a la dreta, hi ha una creu de terme; a l’esquerra un camí de xiprers retallats. S’hi entra pujant tres esglaons amb tot el panorama darrera l’esquena. L’arc de l’entrada us fa sentir, com els grans arcs clàssics, una glopada d’immensitat. Travesseu el pati i sortiu a un terrat sobre la mar que té una vista de les més romàntiques que hi ha. És una vista que si heu vingut per dinar us fa donar crits de joia, us exalta fins al paroxisme culinari i sensual. Si hi veniu només per mirar, la melodia, d’aquest món us agafa, els sentits se us afluixen, us surten uns ulls de peix i el cor se us en va. Les dones torcen dolçament el coll, se’ls allarga el nas i posen la galta de setí sobre el pit de l’amat. ¿Qui podria resistir seriosament la contemplació de la mar a Sant Sebastià? És un paratge d’unes mides diferents de les dels homes, inhumà.

La impressió de domini que em féu la catedral el primer dia que la vaig veure, impressió que després no ha fet més que acusar-se’m en l’esperit, és d’un entrellat molt complex. Hi intervenen les seves proporcions, enormes, la seva alçada alterosa, desafiadora, procaçment vertical i massissa, però hi intervé potser també, multiplicant aquests fets, una situació geogràfica que implica, deliberadament, una voluntat de domini i de potència. Està situada en el punt més alt de la ciutat i està posada d’una tal manera que tot el que viu al seu voltant queda arraulit, irrisori, mínim. Davant de la virilitat dels seus murs i contraforts, tot queda com aclaparat: els teulats de la ciutat, el paisatge, tan dolç, de la Girona fluvial, les frondes arbòries, les llunyanies. Tot queda petit i destenyit. Es produeix una ruptura de proporcions entre les mides normals del pastor i el ramat. El pastor agafa unes proporcions gegantines davant de la irrisorietat del ramat que porta. Aquesta ruptura de proporcions constitueix el centre mateix de l’efecte que em feia la catedral.

Carles Rahola és un home alt, pàl·lid, amb un punt de macilència. Sobre el nas desproveït d’impertinència, hi porta uns vidres muntats a l’aire lligats a la corba d’un cordonet, darrera els quals es veuen uns ulls miops i somniosos. Els cabells, tirats en desordre cap enrere. Una xalina flàccida li penja sota un sotabarba incipient. Un vestit fúnebre i negre se li lliga amb un bigoti trist. Tot i que sol caminar amb el cap enlaire, mirant els núvols, les mans al darrera, arrossegant una mica els peus, causa la impressió d’un home corbat i aclaparat. De les deformes butxaques de l’americana sempre li surten uns papers. Una mica de caspa li blanqueja l’espatlla. Enraona baix, dolçament, amb una gran distinció. Passeja un barret d’artista.

La Mare de Déu de la Pera penja d’un angle de la planta de la Seu. És una Verge de format natural, barroca, grassa, amb una pera a la mà dreta i el Nen a l’esquerra, vestida amb mantell i corona, posada sota un petit dosser de ferro treballat, sota un fons de cortinatges roigs i blaus, pintats a la paret, que el temps ha descolorit i esvaït en gran part. A sota, a peu pla, hi ha una font i una pica i entre la font i la Mare de Déu hi ha una llarga inscripció en llatí, mig esborrada, en la qual es tracta la Verge de nympha i se li fan altres compliments emfàtics i alambinats a la moda del temps. Aquesta imatge, en el punt en què es troba, és un pegat en un banc, però té un caràcter popular que la fa simpàtica.

En el meu temps, per a ésser batxiller, s’havia d’aprovar l’assignatura de Gimnàstica. No sé pas si això avui persisteix encara. L’Estat sentí un bon dia la necessitat que la joventut fos forta i sana i se li acudí de crear en el batxillerat l’assignatura de Gimnàstica. És genial. El professor era un tal senyor Balmes, un home vell, sec i petit, grisenc, pigallat, que portava un gran bigoti estarrufat, tenia els ulls negats en un líquid rogenc i una cara torturada plena de petites arrugues entrecreuades. Quan respirava el bigoti se li movia i semblava un gat. Era un home de gest perpètuament malhumorat i sempre roncava. La classe de Gimnàstica era a primeres hores de la tarda i moltes vegades vaig pensar que les molèsties que aparentava aquell senyor eren degudes al fet que les seves obligacions acadèmiques el distreien d’anar al cafè a jugar una estona a la manilla, al tresillo o al canari.

El senyor Balmes ens feia treure la camisa i la samarreta, ens feia posar unes espardenyes —això era indispensable— i de tant en tant ens amidava la caixa toràcica amb una cinta. El senyor Balmes amb la cinta a la mà anava cantant unes xifres —que el senyor Gómez, el seu ajudant, copiava amb una estupenda cal·ligrafia sobre un paper blanc— i tot plegat semblava una sastreria per a criatures esporuguides i ben educades.

Després passàvem a les paral·leles, alçàvem uns pesos i fèiem la planxa sempre amb la idea fixa d’ésser aprovats. La càtedra de Gimnàstica era en el lloc més obscur i llòbrec de l’Institut i potser no hi havia entrat mai el sol. A ple dia, per no empassegar-hi, s’havia d’encendre una bombeta elèctrica que penjava del sostre i que cremava d’una manera tètrica.

El carrer de la Força Quan jo estudiava, el carrer de la Força era tan estret Que quan s’hi vien passar tres o quatre persones semblava ben ple.

(…)

El carrer de la Força és curvilini d’un corbat de bona llei, més aviat lleuger, no pas dibuixat expressament sinó fet pel gust, el temps i l’interès: L’interès del Dret Romà, s’entén. No són pas corbes per magar-s’hi: Són simplement les corbes de la vida. En la vida no hi ha res detrurer, purità i mecànic. La vida és curvilínia. Ara tothom vol línies rectes. La imaginació ha estat sempre excepcional. Les coses reals i pesants són corbades. La llum pesa, les coses fictícies i buides són rectes. La realitat i la pesantor de la Força duren a través dels segles.

És molt possible que Ruyra, en les vel·leïtats lleugeres de la joventut, s’hagués acostat al connubi pensant fer un matrimoni de raó. Tant per tant — degué pensar—, val més trobar, en aquestes coses, alguna substància apreciable. Tractant-se de Ruyra, no s’ha d’oblidar que sempre fou un home molt provincial, tocat d’un ruralisme molt dens. En el seu casament, hi intervingueren naturalment els capellans, exactament un bisbe — no sé si el de Barcelona o el de Girona. És indiferent, perquè tots són iguals. Diré, tot passant, que la vida de Ruyra fou literalment saturada de capellans. Els capellans se li acostaren d’una manera diríem espontània i no el deixaren ni en sol ni en ombra, mai. Un dia que estava de bon humor digué a un seu íntim amic, home de la seva confiança:

— ¿Vol creure que potser conec set o vuit-cents capellans? En el moment de casar la filla, el marquès de Llinàs tingué la idea de donar-li la propietat d’uns terrenys situats en l’encreuament de la plaça de Catalunya i el Passeig de Gràcia. Ruyra quedà il·lusionat perquè en els inicis de l’Eixampla de Barcelona n’hi havia per a estar-ho. El cert és, però, que l’operació no es portà mai a cap. El marquès de Llinàs donà a Teresita —així fou sempre anomenada familiarment la senyora Ruyra— la propietat de la casa situada al carrer de Bretón de los Herreros, a Gràcia. En aquesta casa, hi passà molts hiverns de la seva vida, tots menys els que per prescripció facultativa passà a Canàries i a Màlaga. Hom cregué que patia del cor i li foren aconsellats aquests climes més amables. Els estius, els passà sempre a Blanes. La casa del carrer de Bretón de los Herreros fou comprada per vuit mil duros bons com a màxim. És una quantitat important (per l’època, s’entén), però potser insuficient per a justificar les desaforades ínfules que la senyora agafà a la casa. Ruyra fou un propietari rural a l’antiga, d’una administració arcaica, però fou un home ric.

25 de juny. No he tingut mai tendència a rodar pel cantó dels suburbis de Sants i Hostafrancs. Malgrat els cinc anys que porto de vida a Barcelona, no he pujat mai al Tibidabo. No conec Pedralbes, ni Sarrià, ni Horta. Una mica Sant Gervasi i, del cantó de Gràcia, he arribat fins als primers contraforts de Vallcarca. Conec, en canvi, la muntanya de Montjuïc, sobretot els voltants del castell i el vessant del mar, i, dels suburbis, els de llevant: Sant Andreu, el Clot, el Poble Nou.

He llegit una determinada quantitat de literatura suburbial. És una literatura una mica monòtona: variacions sobre un tema tràgic. Dickens té moltes planes suburbials. Ara, a mi em sembla que els suburbis de Barcelona no són pas tràgics. Són mediocres, però no són tràgics. Trobo infinitament més irreparables alguns carrers del districte cinquè que la perifèria barcelonina. La mediocritat, la grisor d’aquesta perifèria, és impressionant.

He passat una gran part de la tarda d’avui i el capvespre rodant pels carrers del Clot i del Poble Nou. Rodant sense cap objecte, a l’atzar. Ara, a l’estiu, la misèria, en cos de mànegues, sembla més afectuosa, més enraonada.

Els suburbis de Barcelona contenen una immensa quantitat de cases baixes. Són una projecció de tipus horitzontal. Però, de sobte, apareix sobre el pla de les cases baixes una casa nova, alta, isolada, d’una verticalitat nua, impressionant. És una casa prematura, una anticipació, una excrescència que no ha passat pel procés de creixença normal. Sembla que l’expansió en sentit horitzontal d’un suburbi hauria d’anar acompanyada de la creixença vertical: de la casa baixa, a la de dos pisos, a la de quatre pisos, etc. Però no és pas això el que ocorre. El poblament es produeix per individualitats i a base de passar sobtadament de la caseta de planta baixa a la casa de set pisos. Pel meu gust aquestes cases de parets nues, eixutes i descarnades són l’element més trist dels suburbis, i això és degut potser a la seva petulància i al fet que són una anticipació de l’escassa gràcia que el barrí tindrà el dia de demà quan estigui enganxat a la ciutat.

Acabava de sopar. Trucaren a la porta. Baldiri Cremat aparegué al menjador acompanyat d’un home que Baldiri em presentà com el seu cunyat, Pau Saldet de nom de casa. Tot el que Baldiri tenia d’obert i xerraire, Saldet semblava tenir-ho de reservat i d’impersonal. Baldiri entrà amb la gorra posada; l’altre, amb la gorra a la mà.

—Ja heu sopat? —que vaig dir-los.

—Sí senyor, ja hem sopat.

—Què prendreu, que jo us pugui donar?

—Vostè mateix… No voldríem pas molestar-lo… —Heu vingut amb el «Mestral» a pescar?

—No senyor. Anem a França.

—És un bon barquet per a anar a tot arreu, ja ho sap.

S’entaularen; Baldiri, francament; Saldet, amb una mica d’anca apuntada a la cadira. Vaig fer portar cafè i rom blanc.

—Voldríem parlar un moment amb vostè —digué Baldiri encenent una fària.

—Endavant…

—No li vindria pas de gust de venir a França? Nosaltres hem dit: «Potser li vindria bé de venir a França, potser encara n’escriuria alguna atzagaiada».

—Es clar…

—Aquí, a Cadaqués, hem carregat uns mallals d’oli. Ja sap que l’oli de Cadaqués no té rival… El portarem a una banda o altra i guanyarem el viatge. De retorn, carregarem coses a bicicletes; coses de preu i de poc volum. Hem de veure un home als estanys de Salses. Si vostè vol, és cosa de negoci. En realitat és anar a xalar…

El qui parlava era Baldiri. El seu cunyat mirava a terra. De vegades feia amb el cap un senyal que s’hauria pogut prendre com d’assentiment. Pau Saldet semblava un home misantròpic i concentrat.

—El que no comprenc —vaig dir després d’una pausa— és el paper que jo hauria de fer en aquesta classe de viatge.

—Jo no li proposo de fer cap mena de paper… —digué Baldiri, picat—. Ha de venir a fer de senyor. Ha de venir a despistar. Vostè, diríem, és l’amo del «Mestral» que ens ha llogat a nosaltres per córrer la costa del Rosselló fins a Leucata. Comprèn? Ha de representar l’amo, anar al cafè i llegir el diari… Nosaltres serem els seus mariners, si vostè vol, els seus criats…

—Tu, Baldiri, ets una mostela. Diguem la veritat: què hi vols anar a buscar, a França?

—El que li dic. Ni més ni menys que el que li dic. No l’enganyo. Posem que no l’enganyo per casualitat… però aquesta vegada és així mateix. Què vol fer-hi? Tothom treballa a la seva manera.

—Està bé, i gràcies per la franquesa… ¿I quants dies ha de durar el viatge?

—Si tot va bé, posem una setmana. Avui som dissabte. Ens hem de trobar als estanys de Salses, avui en vuit, dissabte que ve, a l’hora baixa. Carregada la mercaderia, vindrem sobre Cap de Creus d’un llarg.

—Si el temps és bo…

—Ja ho serà. Mentrestant, vostè tindrà tots aquests dies per a passejar-se pel Rosselló. És un país que si no el coneix li agradarà. Si es decideix, la cosa quedarà molt ben posada.

—Quan penseu marxar?

—Nosaltres estem a punt. Si li sembla, ara mateix. A la matinada hem de veure un xicot del Port de la Selva. Serà a Cala Prona, amb la teranyinera.

—Qui és aquest xicot? Baldiri, jo et tinc per un home viu i enraonat, però veig que hi ha molta gent embolicada…

—Aquest xicot de la Selva és un home que de jove desertà i pescà molts anys a Leucata. És un pràctic. Ens ha d’ensenyar els passos.

—Els passos de què?

—Els passos dels estanys.

—Vindrà embarcat?

—No senyor. Ens ho explicarà… No té cap escopeta?

—I per a què la vols, l’escopeta?

—Perquè als estanys hi ha moltes fotges i molts ànecs, i en aquest temps, tota mena d’ocells de pas. En el cas que els francesos ens diguessin alguna cosa, podríem dir que anem als estanys a matar un ànec.

—Veig que em vols fer fer el senyor de tota manera. Però el cas és que no he tirat mai cap escopetada.

—Si té una escopeta, l’escopetada la tiraré jo, no s’amoïni.

La realitat era que ni jo tenia cap escopeta ni hauria sabut on trobar-ne una a Cadaqués en aquella hora.

Coneixia Baldiri de tota la vida. Hermós, me l’havia fet conèixer anys enrera. Hermós el considerava un dels xicots més llestos i valents del port de Roses. Potser el tenia per un home massa viciat —massa donat a les dones, als roquills i al canari. Però deia que a la popa d’una embarcació era una fava. Quan Hermós deia d’una persona, de qualsevol ofici, que era una fava, s’hi podia comptar.

La presència del «Mestral» a Cadaqués, després de tants anys d’estar-ne separat, m’havia somogut el pensament. Em feia una veritable il•lusió de passar uns dies amb aquelles fustes tan estimades.