Montserrat Roig Fransitorra

Hi va haver un temps en què els meus somnis sempre s’esdevenien al mateix escenari: al pati interior de la casa familiar. M’hi vaig passar moltes hores, en aquest pati, jo era una nena que tenia prohibit jugar al carrer. Hi havia jardins a sota, m’arribava l’aroma d’un llimoner i tocava les flors dels baladres, que no fan olor i que els grans deien que enverinaven si hi passaves la llengua. Als somnis, tornava a mare a través del pati. Voltada de cases altes, sota l’indefectible pedaç de cel blau, m’hi sentia protegida. Els somnis eren harmònics, tot s’aturava, tot era etern. Però, quan ho recordo, els ulls de la ment em duen a la postguerra —noció que he après a través dels records dels altres, dels llibres d’història— i l’olor d’un llimoner em duu al poema In memoriam de Gabriel Ferrater:

«No hi vam entrar. Fèiem la muda, i no
trobàvem interès en els parracs
de vella pell. Oloràvem la por
que era l’aroma d’aquella tardor…»

El llimoner sempre serà, per a mi, l’aroma de tar­dor, la postguerra. Però, com diu Maria Aurèlia Capmany al segon volum de les seves memòries: «Això era i no era, era un món feliç i no ho era, potser en realitat tot era tristíssim, però, tampoc, ningú no et podia ro­bar el sol i el mar i la pell de l’altre.»

En aquell pati, no existia Franco, ni la misèria, ni el càstig. No hi havia gent dolenta. El meu somni era ordenat com els patis interiors d’un quadrat de l’Eixample. Quan un escriptor/escriptora recorda la infantesa, posa en ordre la seva vida, i se la inventa.

Després de la manifestació del dia trenta d’abril, que ens havia deixat sense esma, per allò de les corredisses, els brams i la por, es va convocar la concentració del Primer de Maig al Turó de la Peira. A mig matí hi vaig anar amb el que aleshores era el meu marit, dos amics i una noia, la nòvia d’un dels líders més importants de l’SDEUB, que feia el servei militar, en qualitat de castigat, a Sidi Ifni. Vam arribar primer a la plaça d’Eivissa, on vam trobar molt poca gent. Algú ens va dir que hi havia escaramusses i enfrontaments amb la policia a l’altra banda del Turó. Vaig començar a sentir la primera sensació física de la por: fred a l’espinada i un buit a l’estómac. Uns quants intentàrem d’aplegar-nos, però grups dispersos de la policia apareixien de sobte i ens dispersaven. Vam començar a intuir que seria un Primer de Maig deslluït. Aviat va arribar una nova consigna: ens tornaríem a concentrar a les quatre de la tarda dalt del Turó. Baixava gent amb el rostre encès: a l’altre cantó hi havia hagut gresca. Se sentia un aire d’entusiasme, no ens adonàvem que eren les escorrialles de l’èxit del dia abans. A les quatre, el nostre petit grup es trobà dalt del Turó: no hi havia ni una ànima. Ho he
escrit bé: ni una ànima. Avançàvem a poc a poc, amb el cos enterc i la mirada alerta, tot esperant que se’ns acostés un altre grup o bé que ens arribés l’eco d’algun crit. Res, silenci. Un silenci que no era silenci. No sé com explicar-ho, diria que era un silenci ple. Potser ple de la nostra por o la nostra incompetència per a entendre el que passava.

Quan vam ésser dalt de tot del Turó, vam topar-nos de sobte amb dos senyors que duien americana. L’un tenia el rostre apàtic, l’altre els ulls tristos. En veure’ns, es van alegrar. Els trets de les cares se suavitzaren. A mi allò em va fer molt mala espina. Ens van aturar i ens van demanar la documentació. Eren dos policies que ens havien reconegut, a la meva amiga i a mi. El dia abans havíem anat a portar un paquet a comissaria: era per a una amiga comuna que havia estat detinguda pel fet de repartir propaganda de la manifestació del Primer de Maig. Mentre ensenyàvem la documentado, el que tenia els ulls tristos s’abraonà damunt l’altra noia i la començà a estossinar de valent. Sobretot els ovaris. Nosaltres no vam fer res per a defensar-la. Ens convertíem en estàtues. De cua d’ull vaig mirar el rostre dels meus companys: el tenien de color de cera i jo vaig notar que em mullava tota. El policia dels ulls tristos havia reconegut la nòvia del líder castigat a l’Àfrica i s’hi rabejava amb la mateixa fúria de la criatura que destrossa la joguina més estimada del seu enemic. Després ens feren baixar per una escaleta a una bassa sense aigua. Hi trobàrem altres detinguts. N’érem bastants. Ens vigilaven policies dalt de cavall que rodejaven la bassa amb l’aire impassible. Des de baix veies només les potes dels cavalls, gruixudes, enormes, i els caps que semblaven uns bonys petits.

10 de gener de 1899

Ahir li vaig dir al meu confessor que quan anava a l’església de Jesús m’agradava arraulir-me als racons més foscos i embadalir-me davant de les imatges dels màrtirs. Com més sagnaven i sofrien, millor. Els seus membres recargolats, els vestits esquinçats, les mirades de dolor, em transportaven vers indrets celestials. M’enyoro d’èpoques antigues com si les hagués viscudes. Em veig a les catacumbes, preparant-me per al martiri, entre els planys dels primers cristians. El confessor em va dir que ho trobava perillós. Que profanava la santedat. Que no havia de cercar el sofriment en els altres sinó en mi mateixa, perquè així Déu em trobaria més bella. El meu confessor no vol comprendre que jo voldria ésser un àngel sense cos, pura com una congesta, blanca com els dos amorets de marbre de la testa rinxolada que s’abracen i s’estimen.

[…]

6 de febrer de 1901

Des que vivim al pis de Barcelona em veig més jove, més bonica. En Francisco també fa una altra cara. Tornem a dormir junts i li toco el piano quan m’ho demana. M’agrada, la nova casa, només em molesten les pudors de menjar de tota mena que entren pel celobert i la foscor del passadís. La casa està orientada cap a mar i hi toca molt de sol, els quatre balcons són plens de plantes, d’anemones, assutzenes, geranis, hortènsies, clavells, corretjoles. Des del carrer estant, destaquen per sobre de la tribuna del principal perquè vessen d’esparreguera i d’enfiladisses. També he comprat ocells, caderneres, canaris i un periquito de color verd desmai que em crida: “Ramona, ven.” Tret de l’armari de caoba, dels quadres, dels balancins i dels mobles dels salons, hem canviat la decoració de dalt a baix. Hem conservat l’armari de caoba perquè ens el va donar la tieta Climent i jo no em sé despullar davant d’una altra lluna. I en Francisco s’ha entestat a trasplantar les palmeres; diu que són un bell record de Gràcia. El carrer de Còrsega és airós i barceloní. El travessa un guirigall de gent perquè s’aboca al Passeig de Gràcia. És ple de cubanus i dels qui viuen de rendes del camp. I no els agrada el camp, sinó la ciutat.

Ara anem cada dia a passejar pel passeig de Gràcia i hi comencem a conèixer les cares. Són les mateixes que trobem als concerts o al Liceu. Són gent de l’Ensanche, ben vestida i moderna. Tots els gestos, les mirades, les salutacions, són propis de barcelonins nascuts més enllà de les muralles. El Passeig de Gràcia és el centre dels qui viuen en bona posició. De vegades seiem a prendre l’aperitiu a La Punyalada i jo no em deixo perdre ni els bastons, les armilles, les ombrel•les, els barrets, les joies, els gossets dels qui caminen pel davant. En Francisco no hi desentona, amb la seva armilla i la nova dentadura postissa. Passen tílburis tirats per cavalls de raça, de pell negra i les anques lluents. A dintre, hi veig, entre les gases de les cortines, barbes grises, magnífiques, retallades en rostres de bellesa demacrada o altiva. Són els de l’aristocràcia.

[…]

10 d’abril de 1901

No puc deixar de pensar en l’estudiant dels rínxols com els amorets que s’abracen i s’estimen del rebedor. Es diu Víctor, l’estudiant que em somriu quan surto al balcó, que no em perd d’ull quan m’aturo davant la merceria de sota de casa, que m’estalona pel passeig de Gràcia, que m’aguaita així que obro els porticons de bat a bat al matí. Sento el seu alè fresc, de primavera, encara que em miri de lluny.

Vull i dolc, quina tristesa. Ahir vaig rebre una carta seva i m’he adonat que fa molt de temps que em sotja. És una carta abrandada, amb unes imatges tan belles com les dels versos de Campoamor. No m’hauria imaginat que una cosa semblant m’esdevingués a mi. Si confesso que sortia diàriament només per veure la seva figura a contraclaror, per vibrar sota la cremor dels seus ulls, crec que no peco, no peco. Déu només espera de nosaltres sofriments, deia el confessor de Jesús de Gràcia. I ara sofreixo. I sóc bella. Tinc l’ànima trasbalsada. He llegit per cinquena vegada la carta d’en Víctor.

3 de desembre de 1918

En Francisco està molt malalt. Ahir em vaig pensar que li agafava la ranera de la mort. Respirava amb sorolls aspres i roncs, s’ofegava com si, a la gorja, hi tingués aigua bullent. El vaig incorporar i va vomitar sang; era una sang negra, com el quitrà. Ja no es lleva, es fa de ventre a sobre,les mans li tremolen i tots els objectes li cauen. Menja com un ocell. A mida que avancen les hemorràgies té els ulls més pàl•lids i enfonsats El doctor Moragas li ha d punxar el ventre per treure-li aigua. Ni los fórmules que el doctor em dóna ja no li fan res. Quan va tenir el primer vòmit de sang ens vam pensar que era de les medicines; després s’ha ant aixafant, desvarieja tot el dia. Han vingut les cosines de Valldoreix. La Sixta m’ha dit que s’endurà la nena. La Sixteta jugarà amb ella.

Des que es va posar malalt, ara farà deu anys, en Francisco no ha estat mai bo. Aleshores tenia els ulls de color groc, com un canari. El cos també era de color groc i es queixava que tot li picava.. Però jo no em vaig preocupar. Quan se li va fer aigua al ventre, es va anar descolorint a poc a poc, sense esma de fer res, sempre l costat de les palmeres de la galeria, assegut al balancí, amb els peus estirats perquè deia que se li inflaven. El metge em va dir que tenia el fetge dur com una pedra i que per això el ventre era ple d’aigua. Des que ha començat a vomitar —ho fa cada dia un parell de vegades—, m’inquieta. No goso ni mirar-me’l, quan li duc el brou dins la tassa per malalts. S’arrapa al broc i, malgrat això, li regalima el suc per la comissura dels llavis. Mentre s¡’arrupia al balancí i gemegava, encara el odia escoltar. Ara,ni això. No l’entenc, quan parla. Sembla un pollet, així, tan desvalgut.