La base de dades de les Lletres Catalanes
A l’edat de quatre anys el seu pare mor, i amb la seva mare s’instal·len a Sant Joan Despí. Als vuit anys, tornen a viure a Barcelona, on estudia a l’escola dels jesuïtes del carrer de Casp. A partir d’aleshores, estiueja a la població de Santa Coloma de Farners, el paisatge de la qual evoca en els primers poemes.
Als setze anys entra a treballar en una editorial, empresa en què s’està fins a la seva jubilació, l’any 1979. Joan Vinyoli confessa que el va incitar a escriure una frase de Rainer M. Rilke: “La poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències”.
Abans de la Guerra Civil espanyola publica poemes a les pàgines de Quaderns de Poesia i La Publicitat (on també publica, l’any 1935, la traducció d’un poema de Rilke: “De si una volta algú t’hagi amat”). Arran d’aquesta traducció coneix el poeta i traductor Carles Riba, per mitjà de Joan Teixidor, amic comú. Després d’aquest encontre, Carles Riba l’influeix en la seva producció poètica.
Durant la guerra civil, és destinat a la Inspecció de Centres de Reclutament de la zona republicana, i publica el primer recull de poemes: Primer desenllaç (1937), molt treballat formalment i amb llenguatge contingut. Així inicia una fecunda trajectòria, indestriable de la seva vida, el sentit de la qual qüestiona des de l’interrogant de la fe. En acabar la guerra, l’escriptor reprèn el treball editorial per necessitats econòmiques, tot i que el seu desig és iniciar estudis de Lletres. El 1945 es casa amb Teresa Sastre.
En el segon poemari De vida i somni (1948) desenvolupa la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de les imatges, amb poemes de factura simple i de línia melòdica depurada. Tres anys després, guanya el premi Óssa Menor amb el recull Les hores retrobades. El 1956 edita l’antologia poètica El Callat, amb pròleg seu. Fins set anys després no arriba als lectors el següent poemari, Realitats, (1963) que representa un canvi notable, ja que tendeix cap al realisme, que es concreta en poemes despullats de retòrica, en els quals, però, l’aspecte quotidià mantindrà encara ressons simbòlics.
Haurà de passar un altre parèntesi de set anys abans que no publiqui el nou poemari Tot és ara i res (1970), en el qual l’home es constitueix en nucli poètic, el poeta s’aferra a la vida amb totes les seves contradiccions i es lliura a l’emoció lírica, potenciada per un llenguatge sobri. Amb aquesta publicació li arriba el reconeixement de la crítica i a partir d’aleshores publica de forma regular: Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d’aram (1976), El griu (1978), Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d’Abelone (1982). A més a més, durant aquesta època fecunda també es reediten les edicions exhaurides d’aquests volums i es publiquen tres volums més: El llibre d’amic (1977) –escrit entre 1955 i 1959– la Poesia completa 1937-1975 i l’Obra poètica 1975-1979. D’altra banda, a principi dels anys vuitanta, José Agustín Goytisolo s’encarrega de la traducció dels poemes de Joan Vinyoli, i també de la seva publicació en un volum bilingüe.
La comunicació poètica esdevé per a Joan Vinyoli una obsessió a partir del 15 de maig de 1977, data que marca la davallada física el poeta. Aquell dia és ingressat en un hospital afectat d’una trombosi cerebral. Més tard, se li diagnostica un càncer de pell. Després d’una intervenció quirúrgica, ja no es torna a restablir. Els dos darrers anys viu sovint a l’Hotel de Vallvidrera a causa de la malaltia i el poeta reprèn la seva vocació natural amb dos poemaris clau: Domini màgic i Passeig d’aniversari, que obté nombrosos premis, entre els quals figuren el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura. També tradueix obres de Rilke, que són editades en dos volums: Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985, en edició pòstuma).
El 1982 esdevé membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Pòstumament es publica la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol, en el recull Barcelona / Roda de Ter (1987), i el volum que recull la seva Obra poètica completa (2001), a cura de Xavier Macià.
L’any 2004 se celebra a Santa Coloma de Farners el I Simposi Internacional Joan Vinyoli, amb l’objectiu de contribuir a la divulgació i el coneixement de la seva obra. Deu anys més tard, amb motiu del centenari del seu naixement, se celebra l’Any Vinyoli, amb l’organització del II Simposi Internacional Joan Vinyoli a més de nombrosos actes cívics i acadèmics per recordar, difondre i homenatjar un dels poetes més interessants del segle XX de la literatura universal.
• Creu de Sant Jordi, 1982.
De formació autodidacta, el coneixement de Rilke (de qui féu excel·lents versions) i Riba, als quals s’afegiren després Hölderlin, Rimbaud i Shakespeare, determinà una sòlida vocació poètica, entesa en els termes de la poesia metafísica del Romanticisme alemany i del postsimbolisme: el poeta ha de lliurar-se a l’emoció lírica, en la qual, pel llenguatge, esdevé present l’ésser.
Qui d’amor s’abriga puja l’esglaó que el deixa a l’artiga del saber major
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
Aquesta nit els coloms
fan més brogit a la cornisa.
En aquesta hora els carrers
són buits.
És ara
que tu, gran ocell negre,
camines eixalat
per la deserta plaça,
sota el braç un plec feixuc
de fulls de diari,
sentint la matinada
com una gasa inconsútil
humida a la cara.
Tot just clareja
mal desprenent-se de la fosca.
Escoltes el primer
xiular dels trens
que lentament arrenquen
del món suburbial.
No hi ha encara en aquesta
plaça vastíssima, sense arbres,
ni un bar obert
on puguis beure un glop
per retornar-te una mica.
No tens en veritat altra escalfor
que la llarga abraçada de la tarda.
Una mà et fa senyals,
ectoplasma de boira
que tu no veus, ni et gires.
On vas? No ho saps.
Potser
vas on ja res no faci mal.
Què esperes? Potser el vol d’un falziot
o que s’aixequi el sol
emperesidament d’un mar de núvols,
ple de sinistres
pensaments, d’inconfortables
records i certeses:
la vida
val només per moments
inesperats d’intensa
felicitat que no podem
fer nostre del tot
ni retenir-la gaire estona.
La nit passada anava per les vinyes
seques, palpant els ceps un per un
com si fer-ho tingués significat:
rera els canyissos,
una dona vetllant cremacions
em va cridar i em conduí
fins a l’estable.
No recordo
la casa, no vull fer memòria
del menjador ni de l’escala ni
de cada replà.
Només recordo el vent
abrupte, cargolant-se
per l’apagada xemeneia, rebatent
les portes.
I la passió
que m’empenyia cap algú
que ja no era dins el camp
sinó dels records.
Els arbres gemegaven
i tot era un crit fosc
que venia de lluny
i res no era comprensible
ni res no era ja per abastar el que tant
les mans volien: no sentir-se buides
del tot.
Els grans focs apagats ja no es revifen.
El vent glaçat impera i mata.