Baies

Voldràs la rosa? I quina rosa? Cerco la flor en el territori urgent del meu exili. Amb una gúbia d’arç arrenco pètals del linòleum del teu cor. Voldràs aquesta rosa? És massa lent el roig que se’n desfulla. No, aquesta no. Sí, però, la rosa negra d’immarcescible primavera, l’obscura rosa fonètica, la rosa sense oxigen, cranial, la que defuig néixer i morir en els camps de la pàgina en blanc.

Sense record del traç modest de la ceràmica, en el parterre antic del pati, de mica en mica el taronger ha envaït el cel que el sostenia amb arabescos nous. Totes les extincions anul•len anteriors cal•ligrafies. Sóc, en la pàgina nova, com el vell taronger. I m’avinc a seguir-ne el camí amb més pobres mitjans. He de reconèixer, però, que amb risc he errat sovint en l’art de la imitació.

La força de la poesia és la força del saüc, amarga i plena, ascendent en el triomf de la flor blanca, crescuda enmig dels marges d’una terra innoble. Qui en resisteix l’expandida dolcesa? Qui, finalment, es dóna al seu tribut, miraculós destret de la bellesa, pols i cadàver d’erms abandonats? Arreu i enlloc instal•la amb pobresa la seva neu corrupta: és la seva força, la força del que segrega i mor, la força del verí que el cor altera, la força d’un corrent desfermat de baies negres que sepulta la terra de la llum.