Bandera blanca

Les cartes que t’escriuen els amics; el blanc d’ou
de la lluna, acampat tantes estones rera
la cortineta amb àngels de la biblioteca;
els balustres on vénen a aparellar-se, en ebris
encontres, els coloms; les figures de moro
ardents, des d’on udolen els tons laics i escarlates
de la llum del crepuscle: la bellesa transcorre
amb tu cap a les calmes de l’ésser, cap al sol
casual que han de veure passar les ploracossos,
com un roig camafeu, sobre el teu epitafi.

Un altre hivern no t’ha vençut l’absència.
La posta tornarà i és com si fossis
encara la cansada silueta
que es deixa posseir per un somrís
a l’hora de besar-se, aquella mà
que encén l’espelma del rebost i malda
per treure’n les ampolles o cireres
sagnants o l’escomesa del terrible
dolç de la confitura.
Vivim mentre qualcú roman als porxos
indemnes que bastírem
un dia, enfront del temps; i l’alba nostra
és el present que som a dins uns ulls
lleials en caure el vespre.