Cants i encants

Sentir el verd perfum d’un hivern calm,
les flors del gel emblanquinant els cims,
la transparent certesa del mar prop.
Sentir…
l’eco llunyà de les lloses antigues,
el fred silenci perfecte del marbre,
el que fou i no és, la joia absent.
Sentir…
el lleu batec de l’ombra que gotinya,
el tot en el no-res, un vol d’ocell,
la vida que roman i que no és vida.
Sentir…

* *

Sentir la mort que ha mort i és ara temps,
el viu psalm solitari del sentir.

Va corrent pel jardí
cantant el seu amor amb mots alegres,
com l’aigua de la font
va rient i saltant entre les roses.
El cos esvelt vesteix
de vels lluents que en moure’s transparenten
i un bell collar de perles
llueix al coll, com els capolls que esclaten
les gotes de rosada.
Als llavis du el fresc somriure dolç
de qui se sent feliç
i ho diu amb clara veu de pura llum
creient que, on és, no hi ha
ningú que escolte el seu secret joiós,
ni cap perill de res.
De colp, un branquilló tot ple de punxes,
com un parany, l’enganxa.
Amb arraps a la pell a terra cau.
Un plor tendre i amarg
fereix la nit. Adolorides perles.
Un llamp llunyà. I, a l’alba,
en la grisor més grisa, núvols negres.
Brutes de sang i pols
entre pètals marcits roden les llàgrimes.
La lluna nova fuig.
El jardí no té ja cap joia jove.

Estic gitat al llit, malalt.
L’estiu, fora de mi, crida joiós
d’ocells el temps dolç de natura.
Tinc quaranta anys passats. I ara,
novament, després de tants oblits,
després de tanta mort acumulada,
uns pocs versos fan el resum d’una vida.
Estic gitat al llit, malalt.
De lluny, per la finestra i l’ombra,
m’arriben cants que juguen
de bells infants, desconeguts i feliços.
Juguen el joc estrany del futur,
el joc del temps, l’estiu, la vida plena.
Jo en sent només les veus, distants i rialleres,
i els veig escabussar-se en l’aigua clara,
fets de llum, nus els cossos, rics de goig.
Malalt, al llit, tot sol, gitat
–també els records queden lluny, criatures–,
no em queda cap més joc que l’esperança.

He perdut les paraules
ara que tu t’has mort.
Ara
ara que te m’has mort
he quedat
sense res, com una criatura
en nàixer, lluny de tu
despullat
amb crits
amb plors
amb llàgrimes
però mut
sense un gest
sense mots per a dir
que t’he estimat
que et tinc
que et duc
dins meu
part viva del record
per sempre