Cap de cantó

Les paraules són cérvoles que fugen de la mort
Tenen fred i se’n duen la tarda dins els ulls
Se’n duen instants liles com la mar de Menorca
Mai no he tornat d’aquells horitzons que eren música
Ardents sacerdotesses hi ballaven descalces
Embriagues d’aromes de roser imperial
Des d’un vaixell corsari pensaria els seus besos
Pensaria un rivet de notes d’oboè
A més de laberints les paraules són cérvoles
Beuen aigua dins l’últim batec de la tardor
Esdevenen deesses amb flors a la cintura
Volen créixer com taques de rovell i desfici
Mentre passa el perfil malva-rosa del vent
Passen contrabandistes pels sorrals de l’absència
Som l’amo de la seva tristesa i d’un vell gos
Tot allò que m’espera no té nom a cap mapa

Després d’agenollar-me devotament com feia
Fra Angelico, abans de pintar el cel serè
de l’antiga Florència, no he trobat la bellesa.
Ni l’he trobada en l’ordre noble dels temples grecs
o en les extenses platges de la literatura.
Per sempre inassolible, ha esdevingut distància
a qualque tornaveu; i tenen fred els pètals
rosats dels ametlers quan escric el seu nom.

La tarda s’enamora d’aquell lloc. Parl d’un pati
amb gàbies d’ocell i dibuixos amb guix,
que eren de sols i grans navilis a la vela.
Com una oració, els diumenges, amb suc
de llimona, la mare m’enllustrava els cabells.
Jo duia dins la boca mil estrelles de mar.
Pels carrers veien créixer l’abril sense geranis.
Quan ploraven els gossos enyoràvem els morts.
Les penes de l’infern formen part del paisatge
i de la dialèctica més pura d’aquells dies.
Encara, en evocar-los, el novembre convoca
un neguit de filferros i d’ornaments litúrgics.
Diluvia a les pletes dels nostres paradisos.
Els esbarts d’estornells em recorden els cels
al•legòrics del Bosch i el tema literari
de la caducitat de la vida i dels somnis.
Em recorden les trenes llargues del primer amor,
les roses que es podrien a tombes dels vençuts
i la meva infantesa d’arlequins i metralla.