Climent

D’allí [les muntanyes immediates] estant, albirava tot el que el pare havia deixat per ell [Enric de Climent]: les terres fèrtils de Castelló, el Cortal on es peixia l’eugassada gràvida, i “la Climenta” espremuda a una vessant; la muntanya de St. Baldiri a l’altra, i de la banda de Pau, els petits coreus de la causa pia… Abans de marxar, els havia instal·lat tots en la casa del barri del Puig, on seria més avinent de rebre les visites…

–Només tu pots salvar-nos, Enric–, li deia, passejant vora els terraplens de la Muga nova, la Muga vella o la Mugueta. Perquè per als habitants d’aquest vell racó, la cosa més difícil és caminar mitja hora en una mateixa direcció sense travessar les aigües vives o mortes d’aquest riu, casolà com un déu familiar, que després d’acotar-se sota les set arcades desiguals del pont, es migparteix en braços i estanys, llacunes i aiguamolls, entre els quals, els conreus, l’herba i el bestiar es barregen en una mateixa concepció luxuriant del paisatge. Cenyint la muralla, darrere mateix de casa en Climent, el rec del Molí trascola les seves aigües, vivificant les hortes parcel·lades, i s’aboca altra vegada als bassiols del riu, es filtra en el sorral i reneix més avall en gorgues on el fons no es troba i el peix no s’acaba.

El teu pare, el dissabte, a un quart d’una del matí va arribar amb la seva paia, i tot seguit corregué la veu que no es deixaria veure de ningú, però ha estat tot al revés. Ahir anaren tots dos a oir missa d’onze, sortiren per la porta principal, passaren per la plaça dels Homes i eixiren per la porta de Sant Pere, i entrant per la porta de l’hostal, tornaren a travessar la dita plaça, veient-se clar que ho feien expressament perquè els veiés tothom, donada la molta gent que hi ha a la plaça els diumenges en aquella hora.

La relació que mantenia [Enric de Climent] amb alguns agustins i dominics exclaustrats –que amb raó o sense eren més aviat bescantats per la clerecia secular- amb els quals es plaïa de parlar de filosofia, i més que res les idees liberals que professava i que també li havien valgut, en 1811, la glòria de l’exili, li havien fet en aquesta vila encara medieval de Castelló d’Empúries una aurèola de volterià.

[…]

Aquella nit hi hagué vetllada amb cant i ball en l’esplèndid saló de can Contreras, on dames i damisel·les hi acudiren dins la ufana de llurs mirinyacs opulents, per a sentir els versos de “La Marina” o cosa per l’estil de boca del seu autor. Climent i els seus invitat tragueren cadires al balcó convertit en llotja per a participar del gratuït espectacle, però fou advertida llur curiositat, i el mateix poeta cantor tancà amb gran estrèpit els balcons per a privar als que foren els seus amics del plaer d’escoltar-lo.

[…]

No perdonaven al cacic [Enric de Climent i Vidal] que quan les seves criades anaven a la font les altres dones els fessin pas, cedint la reva. Però qui menys podia perdonar-lo era el seu veí Contreras al qual el títol de cavaller gran creu d’Isabel la Catòlica no preservà d’una befa que estigué a punt de fer trontollar la solidesa del seu casal.

[…]

Una nit, una brigada armada de pales i picots, soscavà els fonaments, rebaixant de sis o set pams, com encara es pot veure, la placeta on és radicat, i quan l’endemà el pacífic senyor anava a cavalcar com de costum, no pogué eixir de casa.

La posta inflamava l’absis de la catedral, cenyint de tons blavissos i moradencs les arestes dels arcbotants i de les finestrades, xuclant darrera seu les decebudes il·lusions de dos homes –un vell i un jove- decebuts per l’amor. I la submissió del conco al propi destí agrisat, i l’ambició de l’hereu per a superar el seu a força de voluntat feien més dissemblant llur contrast, en aquella hora de lassitud, mentre retornaven pel camí dels horts sota el vetust portal de la Gallarda.