Deu daus

Plou amb força aquest dissabte de gener. Els amics, els parents, els admiradors i algun polític, han anat arribant de forma esparsa al cementiri de Sarrià, un enclavament reduït entre la Via Augusta i la Bonanova, on també hi ha enterrats Carles Riba i Clementina Arderiu amb un relleu de Joan Rebull i una estela en grec que diu: «L’amor mai no mor». No reposa, però, en una tomba sinó en un nínxol que, de moment, porta una senzilla inscripció: «Vas de Josep Foix i Ribera i els seus» i ara apareix colgat de corones perquè al funeral, a la parròquia de Sant Vicenç, no hi ha faltat ningú: ni la Gaudiosa, la minyona que l’ha servit tota la vida; ni en Quimet de Port de la Selva que li aparellava la barca i a qui Sagarra va dedicar un poema («Quimet, color d’oliva; / amb el blanc dels ulls i les dents / d’una blancor massa viva; / i una escarola de cabells lluents»); ni els amics que l’han acompanyat fins a darrera hora: el poeta Enric Badosa, el primer que el va antologar i traduir al castellà; i el metge Joan Padrós, que estava amb ell quan, ahir, començat el dinar, va dir que es trobava malament, va sentir un doloret a l’esquena, que va creure superat, però que es va reproduir, mentre decantava el cap, iniciava un gest amb els llavis —com si anés a dir alguna cosa— i aclucava els ulls sense que servís de res la respiració boca a boca que li van practicar.