En el nom de la mar

A Elias Canetti

La nit finia i jo tastava uns dàtils.
La ciutat m’oferia l’abraçada
del passat, paraules entranyables
com ara “ma”, ara “bacora”, ara…

Carrerons callats amb combois de xicons
i mirades lluents que somien millors vides.
En un bar buit, la tele recita versicles de l’Alcorà.
L’aire perfumat d’espècies, d’orins, d’aigua de roses.

De nit, xavalets i bicicletes, estels fugaços;
llums de festa a la plaça, sons i fums que s’enlairen.
De dia, robes de colors, ulls a l’espera,
mans oferents com magranes madures.

Les flames d’uns xiprers fan del capvespre un desig,
del temps la meravella, del que no es diu la música.

La mar, xiprers, columnes, capitells,
en un cartell descolorit pels anys
a la paret del bar d’una estació.
S’anuncia l’estiu en una illa.
Un vell record em ve, un desig fosc.
Prenc un cafè. Vaig sol. Faig temps. De pas.
Sempre de pas, no importa cap a on.
A l’espera del que ha de venir,
el tren, el tren, és clar, per dur-me on vaig.
On vaig? No importa gens. Avant, avant.
De sobte —un toc— sona un acordió,
i un xicot cec, amb trista veu, passeja
una desconeguda melodia
entre la gent que espera per marxar.
Tot es fa clar en el seu ser concret,
fugaç, únic i etern: aquest instant,
el cafè trist, una amarga cançó.

En els somnis joves, Grècia era la mar
desitjada de llum, de goig salat.
Eren parets de calç rient d’estiu
i un cel tot blau entre marbres divins,
un got de vi daurat amb gust de bosc,
una tallada de meló a les mans.
Ara, que hi he tornat, si mai es torna
enlloc, no sé ni on vaig, em deixe dur.
Davant, la lluna al ple, l’Olimp nevat,
la mar molt lluny i jo mirant la nit,
la foscor transparent de l’hivern grec.

“Sàpies fer bell el que tens davant teu
i el que tens et serà just el que et cal.”
Això m’ha dit en somnis una veu.
He despertat. Davant m’era la mar
i una petita barca anant-se’n lluny.
La mar, la mar…, i jo: res més, res més.

No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n’hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens han fet ser de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis…

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d’on venim, on anem, i qui som.

Ja no sé escriure poemes d’amor
com aquells, ardorosos, que de jove
dedicava a ningú; a ningú, o al desig
d’un algú sense nom. No de tu.
Potser els anys m’han fet més púdic
o és que el desig no sap trobar els mots
per dir el que sent quan te m’apropes
a poc a poc, i et veig venir de goig
mentre t’espere. No sé dir-te que et vull,
que et somie despert i et tinc en somnis,
que en el desig i en el deler t’estime.
Que en el deliri et tinc i et veig venir.
Que em sent tot teu, lligat a tu, de cos
i de voler, de pell a pell, i d’ànima.
Dic que ets la mar per on navegue,
i a penes s’insinue el que vull dir:
el goig, la llum, el vi, el bell viatge…
No dic però la por del nàufrag sol,
llavis de sal, brut d’algues i nafrat,
cremat pel sol a la platja deserta.
No dic el dol, ni dic la solitud,
ni dic la por de perdre’t. Això no.
A tu, a qui tant he estimat.
A tu, volcà volgut de flama viva.
A tu, illa del cel i lluna en mar.
A tu, cendra cremant i lava freda.
A tu et cante ara, sols a tu.

Què és el desig, que m’ha fet rosegar
els pinyols de les olives del seu plat?
Manuel Forcano

Què és el desig? I la imatge amb què et respons,
amic de lluny, expressa la part animal
i alhora amarga, que només sap dictar la poesia.
El desig és allò que ens mou i ens salva,
tot i que també destrueix i condemna;
allò que tant permet arribar al goig com caure en la follia.
Del desig ve la vida, i la vida —com diuen els antics!— té de tot:
instants del goig fantasejat o aconseguit,
records amables de mil cossos perduts,
sublims soledats i fantasies, delits i dolors…, de tot.
L’aire alexandrí se t’endú entre meravelles, estimat.
Disfruta dels sabors dels dàtils, llepa’n
les tendres asprors i les mels més confitades.
Aprofita aquest temps sant que el Nil et regala
i beu de les copes que et siguen ofrenades.
Teu és el goig ara, viu-lo!