Escuma negra

Escuma negra és el tercer poemari de Marc Artigau i Queralt, guanyador del XXVII Premi de Poesia de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental. El llibre està dividit en quatre parts: “Escuma”, “Negra”, “Escuma negra” i “Epíleg”. En aquestes parts, el poeta explora els temes de l’amor, la mort, la identitat, la memòria i el llenguatge amb un estil directe, col·loquial i irònic. Els poemes són breus, sovint d’un sol vers, i juguen amb els recursos sonors, visuals i semàntics. El títol del llibre fa referència a la imatge de l’escuma negra que surt de la boca d’un mort ofegat, que simbolitza la impossibilitat de comunicar-se i la fragilitat de la vida. El poeta també fa servir altres metàfores relacionades amb l’aigua, com el mar, la pluja o les llàgrimes, per expressar els seus sentiments i emocions. El llibre té un to pessimista i desencantat, però també mostra una certa esperança en el poder de la poesia com a forma de resistència i supervivència.

En la primera part, “Escuma”, el poeta reflexiona sobre el sentit de la vida i la seva pròpia identitat. Es pregunta qui és, què vol, què espera. També parla de les seves relacions amb els altres, especialment amb les dones. Hi ha una presència constant de l’absència, del buit, de la solitud. El poeta es sent perdut, confús, desorientat.

En la segona part, “Negra”, el poeta s’enfronta a la mort com a realitat inevitable i ineludible. La mort és present en tots els àmbits: personal, familiar, social, històric. El poeta recorda els seus morts estimats, els seus amics desapareguts, les víctimes de les guerres i les catàstrofes. També es planteja la seva pròpia mort i el seu llegat. La mort és vista com una força destructiva, cruel, injusta.

En la tercera part, “Escuma negra”, el poeta combina els dos elements anteriors: l’amor i la mort. Es tracta d’una part més lírica i emotiva, on el poeta expressa els seus sentiments més profunds i contradictoris. Hi ha moments de tendresa, de passió, de desig, però també de dolor, de frustració, de rancor. El poeta parla dels seus amors impossibles, dels seus fracassos sentimentals, dels seus enganys i traïcions. També parla del seu amor per la poesia com a forma d’expressió i salvació.

En la quarta part, “Epíleg”, el poeta fa un balanç final de la seva obra i de la seva vida. Es tracta d’una part més reflexiva i crítica, on el poeta qüestiona el valor i el sentit de la seva poesia en un món hostil i indiferent. També es qüestiona a si mateix com a persona i com a poeta. Finalment, el poeta es resigna a acceptar la seva condició humana i a seguir escrivint com a forma de resistir.