Marc Artigau i Queralt

Categoria: Autors Catalans

Naixement:

1 de gener de 1984

(Barcelona, Barcelonès)

Nom de ploma: Marc Artigau

Llengües a les quals ha estat traduïda la seva obra: alemany, anglès, castellà, francès, grec modern, italià, polonès, portuguès, romanès

Professió: Poeta, novel·lista i dramaturg

Dades generals Autor

Marc Artigau Queralt va néixer a Barcelona l’any 1984. Des de petit va mostrar interès per la literatura i el teatre, i va estudiar direcció escènica i dramatúrgia a l’Institut del Teatre de Barcelona. Va començar la seva carrera literària com a poeta, publicant els seus primers poemaris als anys 2000. El 2007 va guanyar el Premi Martí Dot amb Vermella, una obra que reflexiona sobre la identitat i el llenguatge.

Com a dramaturg, ha escrit i dirigit diverses obres teatrals que han estat reconegudes amb premis com el Ciutat de Sagunt, el Quim Masó o l’accèssit al Marqués de Bradomín. Algunes de les seves obres més destacades són Ushuaïa, T’estimem tant, Grace, Caïm i Abel o Alba (o el jardí de les delícies). També ha fet adaptacions teatrals d’obres com El petit príncep o Al vostre gust, col·laborant amb directors com Oriol Broggi o Àngel Llàcer.

Com a novel·lista, ha publicat tant per a públic infantil i juvenil com per a adults. Els seus llibres per a joves lectors inclouen Els contes d’El Club de la Mitjanit, Els perseguidors de paraules o La cova dels dies. Per a adults ha publicat dues novel·les negres coescrites amb Jordi Basté: Un home cau i Els coloms de la Boqueria. El 2019 va guanyar el Premi Josep Pla amb La vigília, una novel·la que narra la història d’un home que torna al seu poble natal després de la mort del seu pare. El 2021 va publicar Jo era el món, una novel·la sobre la desaparició d’una noia de 17 anys en un poble rural.

Marc Artigau també ha col·laborat amb diversos mitjans de comunicació com RAC1, el diari Ara o Catalunya Ràdio, fent seccions sobre llibres, microrelats o cròniques. Actualment viu a Barcelona i compagina la seva activitat literària amb la docència.

Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat

- 2007

- amb: Vermella

Ciutat de Sagunt – Pepe Alba de teatre

- 2008

- amb: Ushuaia

Ciutat de Sagunt – Pepe Alba de teatre

- 2009

- amb: Les sense ànima

Quim Masó

- 2010

- amb: T’estimem tant, Grace

Premi de Poesia Estabanell Energia

- 2007

- amb: Escuma negra

Josep Pla

- 2019

- amb: La vigília

La vida és una cosa que passa mentre tu fas altres plans.

Fragment de Bye bye monstre

El meu nom és Berta i tinc vuit anys. M’agrada molt escriure i llegir contes. Tinc un diari personal on explico tot el que em passa cada dia. El meu diari és molt especial perquè té poders màgics. Quan escric alguna cosa que vull que passi, es fa realitat. Per exemple, si escric que vull que nevi, al cap d’una estona comença a nevar. O si escric que vull que em regalin una bicicleta nova, al dia següent me’n trobo una al balcó.

Però no sempre funciona. Hi ha coses que no puc canviar amb el meu diari. Com ara el monstre.

El monstre és una cosa molt dolenta que ha aparegut fa uns mesos i ha capgirat el món sencer. Ningú sap d’on ha sortit ni com és. Només se sap que és molt perillós i que ataca els humans.

Per culpa del monstre, hem hagut de tancar-nos a casa i no podem sortir al carrer. Només podem anar a comprar menjar o a passejar una estona amb mascareta. No podem anar a l’escola ni veure els avis ni els amics. Tot està molt trist i silenciós.

Però jo no tinc por del monstre. Jo sé com espantar-lo. Sempre que puc, em disfresso d’animal. Sé que el monstre només ataca els humans, així que si em veu disfressada de lleó o de girafa o de pingüí, no em farà res.

Avui he decidit disfressar-me de zebra. M’he posat una samarreta de ratlles blanques i negres i m’he pintat la cara amb un retolador. També m’he fet una cua amb una corda i un mocador. Estic molt guapa. La meva mare diu que semblo una zebra de debò.

Ara estic al menjador, escoltant la ràdio. Estan posant una cançó que m’encanta. És la cançó de la Damaris Gelabert, Bye bye, monstre. La Damaris Gelabert és una cantant que fa cançons per a nens i nenes. La seva veu és molt bonica i les seves lletres són molt divertides. Aquesta cançó parla del monstre i de com l’hem de fer fora.

Mentre escolto la cançó, agafo el meu diari i un bolígraf. Decideixo escriure una redacció per a l’escola sobre com estic vivint el confinament. La meva mestra ens va demanar que escrivíssim alguna cosa sobre el que ens passa, el que sentim i el que pensem. Jo crec que és una bona idea. Potser així podré ajudar algú que estigui trist o espantat.

Així que obro el meu diari i començo a escriure:

Hola, sóc la Berta i aquesta és la meva història…

Text:

Fragment de Bye bye monstre

- del llibre:

Bye bye monstre

Fragment d'Els perseguidors de paraules

La Noa va obrir els ulls. Era dilluns al matí i el despertador encara no havia sonat. Es va girar cap al costat del llit on tenia els seus llibres preferits. En va agafar un a l’atzar i el va obrir per una pàgina qualsevol. Però el que va veure la va deixar bocabadada: no hi havia cap paraula escrita! Només hi havia els dibuixos, però els textos havien desaparegut. Va pensar que potser era un error d’impressió i va obrir un altre llibre. Però el resultat va ser el mateix: ni una sola paraula! Va començar a posar-se nerviosa i va agafar tots els llibres que tenia al seu abast. Un rere l’altre, tots estaven buits de paraules. Només quedaven els espais en blanc on haurien d’anar.

La Noa no s’ho podia creure. Què estava passant? On eren les seves paraules? Les havia llegit tantes vegades que se les sabia de memòria. Les estimava, les cuidava, les acaronava… Com era possible que haguessin desaparegut sense deixar rastre? La Noa es va sentir molt trista i enfadada alhora. Algú li havia robat les seves paraules, i ella estava disposada a recuperar-les.

Es va aixecar del llit i es va vestir de pressa. Va agafar la motxilla i hi va ficar alguns dels seus llibres sense paraules. Potser a l’escola algú sabria què fer. Va sortir de l’habitació sense fer soroll, per no despertar els seus pares, i va baixar les escales corrent. Va esmorzar una torrada amb mantega i melmelada mentre mirava el rellotge de la cuina. Encara faltava una hora perquè comencessin les classes, però ella no podia esperar més. Va deixar un paperet sobre la taula on deia que havia sortit abans i que tornaria a dinar, i va sortir al carrer.

La Noa vivia en un barri tranquil, ple de cases amb jardí i arbres frondosos. Li agradava passejar pel seu barri, però aquell dia no tenia temps de gaudir del paisatge. Va córrer cap a l’escola, que quedava a uns quinze minuts caminant de casa seva. Pel camí, va anar mirant els cartells publicitaris, els rètols dels comerços i les matrícules dels cotxes. Tot semblava normal, totes les paraules estaven al seu lloc. Només els seus llibres estaven buits.

Va arribar a l’escola abans que ningú. El pati estava desert i les portes encara tancades. Va seure en un banc a esperar que arribés algú. Va treure un dels seus llibres de la motxilla i el va obrir amb esperança. Potser tot havia estat un malson i les paraules havien tornat al seu lloc. Però no, el llibre seguia sense paraules.

La Noa es va posar a plorar amargament. Aquells llibres eren el seu tresor més preuat, la seva font d’inspiració i diversió, la seva porta d’entrada a altres mons i altres vides. Sense ells, se sentia sola i perduda.

De sobte, va sentir una veu que li deia:

-Què et passa, nena? Per què plores?

La Noa va alçar la vista i es va trobar amb el senyor Punt, el bibliotecari de l’escola.

Text:

Fragment d’Els perseguidors de paraules

- del llibre:

Els perseguidors de paraules

Fragment de Jo era el món

El meu nom és Ariadna. Tinc disset anys i visc en un poble anomenat Arveda. No m’agrada el meu nom. No m’agrada el meu poble. No m’agrada la meva vida. No m’agrada res. Només la música. La música és l’única cosa que em fa sentir alguna cosa. La música és l’única cosa que em fa sentir viva.

Tinc un grup de rock amb els meus amics. Els Llops. Som quatre: jo, el Toni, el Genís i l’Òscar. Jo canto i toco la guitarra. El Toni toca el baix. El Genís toca la bateria. L’Òscar toca el teclat. Tots quatre ens sentim diferents dels altres joves del poble. Tots quatre ens sentim marginats per alguna raó. Tots quatre ens sentim sols.

Els Llops és el meu refugi. El meu espai de llibertat. El meu somni. Vull ser una estrella del rock. Vull sortir d’aquest poble de merda. Vull viure la meva vida com jo vulgui. Vull ser algú.

Però no és fàcil. La gent no entén la nostra música. La gent no entén el nostre estil. La gent no entén les nostres idees. La gent ens mira malament. La gent ens insulta. La gent ens menysprea.

I jo no ho suporto més.

Estic farta de tot.

Estic farta de la meva mare, que treballa tot el dia i no té temps per a mi.

Estic farta del meu pare, que va marxar de casa fa anys i ara viu en una caravana.

Estic farta de la meva àvia, que em tracta com una nena i em vol imposar les seves normes.

Estic farta dels meus professors, que em suspèn i em castiguen per tot.

Estic farta dels meus companys, que em fan bulling i em fan sentir una merda.

Estic farta d’aquest poble, on no hi ha res a fer ni a veure.

Estic farta d’aquest món, on no hi ha lloc per a mi.

Estic farta de mi mateixa, que no sé qui sóc ni què vull.

Per això he decidit marxar.

Per això he decidit desaparèixer.

Per això he decidit deixar-ho tot enrere.

Text:

Fragment de Jo era el món

- del llibre:

Jo era el món

Fragment d'Aurora

Vaig arribar a la platja quan el sol ja s’havia amagat. El cel era de color taronja i rosa, com si algú hagués pintat un quadre impressionista. El mar era tranquil, com una làmina de vidre. Vaig deixar la bicicleta al costat d’una cabana de pescadors i vaig caminar per la sorra fins a arribar a la roca on sempre ens trobàvem. Allà estava ella, asseguda amb les cames creuades, mirant l’horitzó. Portava una faldilla blanca i una samarreta vermella que li feia ressaltar els cabells negres i els ulls verds. Em va veure i em va somriure.

—Hola —va dir.
—Hola —vaig respondre.

Vaig pujar a la roca i em vaig asseure al seu costat. Em va agafar la mà i em va fer un petó a la galta.

—Com ha anat el dia? —em va preguntar.
—Bé, el mateix de sempre. He estat a la botiga, ajudant en Joan amb les joies. I tu?
—Jo he estat a casa, llegint i escoltant música. El meu pare ha sortit aviat i no ha tornat encara.
—No t’avorreixes?
—No, m’agrada estar sola. Així puc pensar en tu.

Em va fer un altre petó, aquest cop als llavis. Em vaig deixar portar per la seva dolçor, per la seva calidesa, per la seva passió. Em vaig sentir feliç, com mai abans.

—T’estimo —em va dir.
—Jo també t’estimo —li vaig dir.

Ens vam abraçar fort i vam mirar el cel, que ara era de color violeta i blau. Les primeres estrelles van començar a brillar.

—Saps què? —em va dir.
—Què?
—M’agradaria fugir amb tu. Anar-nos-en d’aquest poble, d’aquesta vida, d’aquest món.
—A on aniríem?
—No ho sé. A qualsevol lloc on poguéssim ser lliures i feliços. On ningú ens conegués ni ens jutgés. On poguéssim estimar-nos sense por ni vergonya.
—Ho dius de debò?

—Sí, ho dic de debò. No suporto més estar aquí, amb el meu pare, amb els seus negocis bruts, amb les seves amenaces, amb les seves mentides. No suporto més viure en una presó.

Em va mirar als ulls i em va agafar el rostre amb les mans.

—Fugim, Àngel. Fugim junts. Ara mateix.

Text:

Fragment d’Aurora

- del llibre:

Aurora

Fragment de La vigília

La Cèlia em va dir que no volia saber res dels meus contes fins que no els hagués acabats. Que no volia influir en res en el procés d’escriptura. Que confiava plenament en mi. Que només volia llegir-los quan ja estiguessin acabats. Que no volia cap mena d’interferència. Que no volia cap mena d’intercanvi. Que no volia cap mena de diàleg.

Jo li vaig dir que d’acord.

I vaig començar a escriure.

Vaig començar a escriure sense saber res d’ella.

Vaig començar a escriure sense saber res de mi.

Vaig començar a escriure sense saber res de res.

Vaig començar a escriure perquè era l’única cosa que sabia fer.

Vaig començar a escriure perquè era l’única cosa que em quedava.

Vaig començar a escriure perquè era l’única cosa que em demanaven.

Vaig començar a escriure perquè era l’única cosa que em pagaven.

Vaig començar a escriure perquè era l’única cosa que em feia sentir viu.

Vaig començar a escriure perquè era l’única cosa que em feia sentir mort.

Vaig començar a escriure perquè era l’única cosa que em feia sentir alguna cosa.

Vaig començar a escriure perquè era l’única cosa que em feia sentir.

Vaig començar a escriure perquè sí.

I vaig seguir escrivint.

I vaig seguir escrivint sense parar.

I vaig seguir escrivint sense pensar.

I vaig seguir escrivint sense respirar.

I vaig seguir escrivint sense viure.

I vaig seguir escrivint sense morir.

I vaig seguir escrivint sense sentir.

I vaig seguir escrivint perquè no.

I vaig seguir escrivint fins que va passar el que va passar.

Text:

Fragment de La vigília

- del llibre:

La vigília

Fragment d'Escuma negra

No hi ha res més trist
que una rosa morta
dins d’un llibre.

No hi ha res més trist
que una rosa morta.

No hi ha res més trist.

Però no hi ha res més bonic
que una rosa viva
dins d’un llibre.

No hi ha res més bonic
que una rosa viva.

No hi ha res més bonic.

Però no hi ha res més difícil
que una rosa viva
dins d’un llibre.

No hi ha res més difícil
que una rosa viva.

No hi ha res més difícil.

Text:

Fragment d’Escuma negra

- del llibre:

Escuma negra

Fragment de T'estimem tant, Grace

MARC: Què fas?
DAVID: Res.
MARC: Res?
DAVID: Sí, res. Què vols?
MARC: No sé… Parlar.
DAVID: Parlar? De què?
MARC: De… De tu. De mi. De nosaltres.
DAVID: De nosaltres? I què hi ha per dir?
MARC: No ho sé… Moltes coses.
DAVID: Com ara?
MARC: Com ara… Com ara com et va la vida.
DAVID: La meva vida? Bé, com sempre.
MARC: Com sempre?
DAVID: Sí, com sempre. Treballo molt, guanyo molt, tinc una casa gran, un cotxe nou…
MARC: I estàs feliç?
DAVID: Feliç? Què vol dir feliç?
MARC: Doncs… Feliç. Content. Satisfet.
DAVID: Sí… Suposo que sí.
MARC: Suposes?
DAVID: Sí, suposo. No ho sé. No m’ho havia plantejat mai.
MARC: Mai?
DAVID: No, mai. Per què hauria de fer-ho?
MARC: Perquè… Perquè és important saber si ets feliç o no.
DAVID: Per a qui?
MARC: Per a tu. Per a mi. Per a tots.
DAVID: I tu ets feliç?
MARC: Jo? Jo… No gaire.
DAVID: No gaire? I per què no?
MARC: Perquè… Perquè no tinc res del que tu tens.
DAVID: Res?
MARC: No, res. No tinc feina, no tinc diners, no tinc casa, no tinc cotxe…
DAVID: I no tens dona?
MARC: Dona? Sí… Tinc una dona.
DAVID: I l’estimes?
MARC: L’estimo? Sí… Suposo que sí.
DAVID: Suposes?
MARC: Sí, suposo. No ho sé. No m’ho havia plantejat mai.
DAVID: Mai?
MARC: No, mai. Per què hauria de fer-ho?
DAVID: Perquè… Perquè és important saber si estimes o no.
MARC: Per a qui?
DAVID: Per a tu. Per a mi. Per a tots.
DAVID i MARC es miren en silenci. Escolten la veu de la LAURA que crida des de l’altre habitació.
LAURA: (veu) Marc! David! Veniu, si us plau!
MARC i DAVID es miren i surten corrents cap a l’habitació de la GRACE. Es fa el negre.

Text:

Fragment de T’estimem tant, Grace

- del llibre:

T’estimem tant, Grace

Fragment de Les sense ànima

HOME QUE TORNA: Quan vaig conèixer-la jo era jove com tu. I ella també ho era. Era preciosa. Tenia els cabells llargs i rossos com els raigs del sol. I els ulls blaus com el cel. I la pell suau com la seda. Era dolça com la mel. I jo me’n vaig enamorar com un boig. Com un boig! (Pausa) Però ella no era com les altres dones. No era com les altres dones… (Pausa) Ella era una dona sense ànima.

HOME QUE ESPERA: Una dona sense ànima?

HOME QUE TORNA: Sí, una dona sense ànima. Una d’aquelles dones que surten del mar sense ombra ni reflex. Que no tenen passat ni futur. Que només viuen el present. Que no senten res. Que no pateixen ni gaudeixen. Que només es deixen estimar pels homes que les troben a la platja. Però que sempre tornen al mar. Sempre tornen al mar… (Pausa) Jo no ho sabia. Jo no ho sabia quan la vaig veure per primera vegada. Estava estirada a la sorra, mig nua, mig molla, mig morta. I jo em vaig acostar a ella i la vaig despertar amb un petó. Com en els contes de fades. I ella em va mirar amb aquells ulls blaus i em va somriure. I jo em vaig quedar captivat per la seva bellesa. I la vaig agafar de la mà i la vaig portar a casa meva. I la vaig cuidar i la vaig vestir i la vaig alimentar. I la vaig estimar. La vaig estimar com mai havia estimat ningú. (Pausa) Però ella no em corresponia. Ella no em corresponia com jo esperava. Ella no em parlava ni em preguntava res. Ella no em deia que m’estimava ni em donava les gràcies. Ella només em mirava i em somreia. I es deixava fer. Es deixava fer el que jo volia. Sense oposar-se ni protestar. Sense gaudir ni patir. Sense sentir res. Sense sentir res… (Pausa) I jo em vaig adonar que alguna cosa no anava bé. Que alguna cosa fallava en ella. Que alguna cosa li faltava. Que no tenia ànima. Que no tenia ànima… (Pausa) I llavors vaig recordar les històries que explicaven els pescadors del poble. Les històries de les dones sense ànima que sortien del mar sense ombra ni reflex. Que no tenien passat ni futur. Que només viuen el present. Que no senten res. Que només es deixen estimar pels homes que les troben a la platja. Però que sempre tornen al mar. Sempre tornen al mar… (Pausa) I vaig entendre que ella era una d’elles. Una d’aquelles dones sense ànima que sortien del mar sense ombra ni reflex… (Pausa) I vaig tenir por. Vaig tenir por de perdre-la. De perdre-la per sempre… (Pausa) Així que la vaig tancar a casa meva i no la vaig deixar sortir mai més… (Pausa) Mai més… (Pausa) Fins que un dia… Fins que un dia…

Text:

Fragment de Les sense ànima

- del llibre:

Les sense ànima

Fragment del primer acte d'Ushuaia

DAVID: (A Ushuaia) Què fas? No et moguis! No et moguis! (A Laura) És el meu gos.
LAURA: Ja ho veig.
DAVID: Es diu Ushuaia.
LAURA: Com la ciutat.
DAVID: Sí.
LAURA: És bonic.
DAVID: Gràcies.
LAURA: És teu?
DAVID: Sí.
LAURA: I què fa aquí?
DAVID: Doncs… viu aquí.
LAURA: Aquí?
DAVID: Sí.
LAURA: Al hotel?
DAVID: Sí.
LAURA: I et deixen?
DAVID: No ho sé. No ho he preguntat mai.
LAURA: I si no et deixen?
DAVID: Doncs… no ho sé. No m’ho he plantejat mai.
LAURA: I per què vius aquí?
DAVID: Perquè treballo aquí.
LAURA: De què?
DAVID: De guia turístic.
LAURA: Ah, sí?
DAVID: Sí.
LAURA: I t’agrada?
DAVID: Sí… bé… no sé… suposo que sí…
LAURA: No ho saps?
DAVID: No… és a dir… sí… és un treball com un altre…
LAURA: Però t’agrada o no t’agrada?
DAVID: Doncs… no ho sé… depèn…
LAURA: De què depèn?
DAVID: Doncs… del dia… dels clients… del temps…
LAURA: Del temps?
DAVID: Sí, del temps. Aquí el temps és molt important. Pot canviar en qüestió de minuts. Pot passar de fer sol a ploure, o de ploure a nevar, o de nevar a fer vent, o de fer vent a fer sol…
LAURA: I què té a veure amb el teu treball?
DAVID: Doncs… molt. Perquè si fa sol, els clients estan contents, i si estan contents, jo estic content. Però si plou, o neva, o fa vent, els clients estan enfadats, i si estan enfadats, jo estic enfadat. Així que el meu treball depèn molt del temps. I el meu humor també.