La meva mare es preguntava per la mort

a la meva mare

un dia et llegiré a la vora d’uns pantalons
que ja no em poso
a tu que m’escrius notes als pots
de salsa de tomàquet
tancats al bany maria
on m’hi detalles els ingredients
un dia t’hi llegiré
darrere tantes coses senzilles
hi ha el teu temps

la meva mare es preguntava per la mort
mentre esquarterava un pollastre
jo que no passava dels fogons li vaig dir
“sentiràs el mateix que ell”
ara tinc la seva edat
i m’inquieta tant el foc com la caixa
només quan penso com abans que m’eduquessin
trobo absurda la por de la clausura i de les flames

carregues un pot de pintura
hi enfonses la brotxa
alces el braç l’estens fins a la paret
deixes el pot a terra tens feina
just abans del teu gest on ara hi ha un ocre
hi tenies la calota
i encara et preguntes si les parets existeixen
i qui les aixeca

el venedor pakistanès ofereix roses tristes
els clients del restaurant li giren la cara i interposen la mà
l’home de camisa blanca cabell negre i pell llunyana
els destorba
entra en un bar de copes on els combinats estoven les parelles
i ven sis roses
roses captaires que accepten la voluntat
les cuines tanquen els aparcaments es buiden
recolzat a la persiana d’un local encara tebi
llisca fins a la vorera
la lluna tampoc duu monedes
i en el silenci de la matinada
espera escoltar les passes d’una parella
que no temi obrir la cartera enmig del Raval
i li compri les darreres roses
abans que morin sense sentir-se flors

no escrivim sobre la mort només sobre la vida
els morts no escriuen
com tampoc el pollastre que ara és a la cassola
coneixia la recepta
vers rere vers escric sobre la vida
ho podria fer sobre la lluna els ocells o la primavera
però amb el terra el cel i els dies que vindran conformo una capsa
i quan els ocells la primavera o els plaers
aconsegueixen distreure’m
encara que siguin musa de poetes
trio no escriure