Paraules d’Opòton el vell

La gent natural de la tribu de Malpica no va fer gota de cas de la nostra expedició. Tots estaven enderiats apilant llenya a la plaça gran de llur poble i, atès que no teníem altra feina, ens vam posar a ajudar-los, puix semblava tribu amiga. Amuntegaven la llenya al peu d’uns pals que hi tenien clavats i tothom feia delitosament la tasca. Vam preguntar què era allò i solament ens van dir apostasia i vam pensar que fóra com festa grossa amb fogueres i macehualiztli. Però després vam veure que apostasia era una malaltia, car compadien els apòstates com a gent condemnada. Més tard van sortir els sacerdots d’ells i còpia de gent vestida amb sargil, que és nom de tela ordinària que ells fan, i eren un vint i mig d’homes i dones apòstates i encaputxats i feien llàstima de tan apòstates.

Els van lligar cadascun al seu pal i els sacerdots cop de dir coses en el nahuatlatolli d’ells, el susdit llatí, i després van encendre la llenya i van cremar tota l’apostasia encaputxada i era com sacrifici als Déus però els sacrificats no n’eren contents.

Jo vaig preguntar a un dels calpixques galecs naturals, al qual se’l veia molt content amb la cremada per la cremada de la cremada, si també ells sacrificaven llurs Déus. Però el dessús dit calpixqui no em va entendre. D’allò de cremar gent en diuen el sant ofici i el nom és molt ben trobat.

Com que els vam demanar l’aigua en aquell moment va ser inoportú car van malpensar que potser els volíem apagar el foc. I com que no teníem llengua, no podíem desfer el malentès i tot es va anar enverinant. Al grup que fèiem els capitans el Tlacateca-Alo i el Tlacochcalcatl-Nacxitl, va venir un sacerdot dels d’ells, tot arborat com el mateix foc i ens va dir:

—A vosotros también os veré morir en la Hoguera, follones. No sois gente de Sant Iago sino mierda.

L’Opòton tampoc no ha pogut esborrar de la seva memòria aquelles paraules, car ja feia molt de temps que no teníem profecies i allò va ser-ne una. I prou encertada que va resultar, sigui dit amb el perdó dels qui vaguen per la Casa Sense Portes ni Finestres.

[…]

A Riaeudomiranda solament es tractava de passar-hi un parell de dies, com es diu vulgarment, i els dos o tres pobles petits que hi ha al voltant ens van venir a veure encuriosits, però sense dir-nos res. L’Alo havia declarat que necessitàvem vitualles i estic segur que ho va fer perquè ja se’ns estaven acabant. Llavors vam fer un bell tianguis a la platja, com els nostres, amb la gran diferència que era la gent galega natural qui venia a vendre’ns i nosaltres, els asteques de l’Aztlan, érem els qui compràvem.

Van portar còpia d’animals de la terra i altres menges, i els compràvem amb les susdites rodonetes de la terra car les Sususes capitanes havien posat a la Patexeira un negoci de comprar rodonetes, dites monedes entre la gent coneixedora. Els asteques hi anàvem i els baratàvem penjolls, collarets, braçalets i la resta, i elles ens donaven rodonetes amb les quals compràvem pernils o altres animals morts.

L’Estebandasilva, que era el meu galec esclau, tenia bona part de feina en el negoci de les Sususes, car hi era tothora i donava ordres i assenyalava quant ens podien donar en rodonetes per les coses que nosaltres dúiem a baratar.

Però el nostre Tlacateca-Alo tenia ganes de menjar pernil i va apropar-se a la Patexeira per veure com anava el negoci i no li va agradar que tots els tenochques ja anéssim tan plens de rescat de vidre i se’ns acabessin els joiells i es va indignar i l’Opòton pla que ho sabia conèixer car el Tlacateca va manar que bufessin un corn marí i va aplegar tots els capitans i Pedropérez i els va dir que ja s’havia acabat el mercadeig. D’una bursada va requisar totes les monedes dites rodonetes que les Sususes tenien guardades dins una bóta de pote galego buida de Pote i plena de monedes i va ordenar que traguessin tots els Joiells que ja havien amagat i va dir que prou mercadeig.

Va fer estovar l’Estebandasilva i li va estar bé i a mi, com a amo d’esclau que no vigilava, va reptar-me fortament i va fer que li duguessin la bóta de monedes a la seva cambra capitana. Llavors van sortir sis Sususes galegues que ja se’n volien anar i van demanar que algú les ajudés a portar els farcells car se n’anaven i el Tlacateca els va fer prendre els farcells i a les galegues les va fer tancar a la cambra gran de la Xochimilco i també els va estar bé, a desgrat que em sembla que ja no van sortir-ne mai més.

Després van desembarcar amb nosaltres, els capitans, i qualque guerrer tenochca els noms dels quals no recordo, i els vam requisar tot el tianguis però pagant-los el que van dir que volien en rodonetes i el Tlacateca les va fer baixar de la cambra capitana i als galecs naturals els va estar bé.

Com que passats dos dies ja feia més bon temps vam seguir el tràfec de la nostra navegació marina per veure si trobàvem el bon Déu Quetzalcoatl, que al capdavall aquella era la nostra tasca. La Mar, que en tot aquell tros és molt cantàbrica, no ens estimava gaire i ens enviava fortes onades i vents contraris i, és clar, tot era preguntar-nos què hi devia haver entre Tlaloc i la susdita Cantàbrica. Després paraven els vents i venia una albaïna desesperadora, que no sé pas què era pitjor o més pitjor, cas que es pugui dir. Quan passava alguna d’aquestes coses, jatsia vents contraris o albaïna, remàvem i ens apropàvem a la costa i era perillosa car ja s’ha dit que hi és molt trencada i les roques han caigut dins l’aigua i tota l’empastifen.