Retrat en blanc

Una ombra vellutada abriga els dies
en l’òpal de les figuracions:
arbres frements sagnen vels de pluges verdes;
sanglota un tigre lent sota les ungles
d’un nen de fira; en un tauler d’escacs,
la reina dicta el fat; cavalls encesos
entren al cor de fusta d’un mot vell;
girem tu i jo, herència o fortuna,
en un jardí gravat de sal severa
i els déus assalten anys que no tenim,
revoltes afegides a l’ofici
d’enterrar ossos de sèpia en la boira.

Traçaré cercles amb obsidiana,
tall a tall, resseguint el fosc dels verbs,
quan el dia serà el darrer dia
enmig de bèsties goludes
que amb urpes enllunades
voldran amar la vida d’un sol vers,
benefici de brúixoles indemnes
sota columnes d’heura ennuvolades.
Així serà que no escriurem el curs
de rius vivíssims.
Restaré als cercles sota neus adverses
i aboliré la mar que m’incendia
el llapis desolat d’aquests abismes.

Devoro amb la mudesa d’una ortiga
el dòcil animal de l’esperança.

L’engany del seu pelatge
em mou a ser-ne el caçador
servint-lo amb les paraules.

El prenc apregonat per fams antigues
i amb la tinta dibuixo els seus ulls,
que ja eren cecs.