Solc de les hores

Aquell poeta convertia el menjador de casa seva en una petita àgora. Cambra petita, polida, amb fustes clares, un tapís de Joan Miró, un oli de Joaquim Sunyer, volums de clàssics relligats en pergamí… El mestre hi parlava d’Epictet amb solemnitat o li espurnejaven els ulls parlant de mossèn Àngel Obiols, germà del pintor i beneficiat de la parròquia de Sarrià. I definia l’obrer com burgès fracassat i el burgès com obrer reeixit! O feia disquisicions sobre la «llaga» al duodè, produïda per tensions psicològiques o disgustos. Per guarir-la li recomanaren molt de repòs i una teràpia d’ autodomini que prou sabia aplicar-se bé. O la manera com havia deixat de fumar i, per un principi d’estoïcisme, durant una llarga temporada tenia a la vista, en lloc vistent, un «puro» havà, un cigar impol·lut. La fèrria voluntat imperava… O us adonàveu que potser s’escoltava com li dringava el verb pairal, que diria ell mateix, amb un accent timbrat, segur, marcant la «j», com ho fan a l’Empordà, o la «v» que pronuncien clara, bé que es va perdent en els joves, a part del País Valencià, al Priorat o al Camp de Tarragona. I, parlant amb una propietat planera i rigorosa alhora, Foix no s’estava d’emprar, com si res, en la conversa els plurals arcaics «boscs», «discs». I tractava tothom de vós o de tu. Ignorava el vostè. O dins l’anecdotari de la botiga, que era una altra àgora diferent, aquella anècdota, que vaig escoltar-li poc abans de morir; un pare, abans d’entrar-hi, deia a la noia: «Oye, aquí hay que hablar en catalán». O Foix feia broma amb un joc de paraules entre el carrer on vivia, Setantí, i els setanta anys que havia complert. I, entre les moltes facècies, li recordo aquella, de fa prop de trenta anys. Feia poc que Foix havia publicat un altre llibre i adreçant-se a Hedreira, regent de la Casa del Llibre, amb un aire hieràtic i sense cap escletxa per a la ironia, deia: «Feu-me un aparador amb un rètol que digui: Premi Nobel 1965». Si algú s’hagués cregut la proposta, hauria pogut bastir tot un rumor sensacionalista…

Pronunciar la paraula SIM (Servicio de Información Militar) el darrer any i mig de la guerra civil feia basarda. S’havien acabat les patrulles de control, que es dedicaven a la cacera de capellans i d’homes de dreta. Però el SIM actuava més científicament, sobretot contra la mítica quinta columna, que nodria el socors blanc i l’espionatge a la reraguarda republicana.

Mentrestant un tinent de Sanitat, que com a sanitari havia fet cap al front des d’un hospital de Barcelona, formava part de l’staff de la 127 Brigada de l’anomenada División Rojinegra, dominada per dirigents anarcosindicalistes, amb predomini de la FAI. Moltes decisions s’hi prenien assembleàriament. El poeta Josep Pedreira, que amb un grup de nacionalistes radicals va aterrar a la Brigada, hi va conèixer aquell tinent, Antonio López Moreno, que no era militar de carrera, un home educat, un punt distant i fred, aparentment professional i poc polític, però que duia cosit a la xarretera de l’uniforme el carnet de Falange Española. Un espia perfecte, doncs, que mai no van desemmascarar. Segons sembla, havia nascut entre el 1911 i el 1913 en terres castellanes, però no se li notava un accent concret.

En acabar la guerra, López Moreno va aparèixer a Barcelona i suposem que l’any quaranta-i-tants el van destinar, potser a petició pròpia, a l’anomenada Segunda Bis, popularment coneguda com a SIM, per bé que amb aquest nom no existia oficialment. L’Estat Major de l’Exèrcit tenia quatre seccions. La segona era la d’Informació i es dividia en dues: l’anomenada Blanca, que feia el servei de premsa, i la Segunda Bis, que era secreta i es dedicava a la contrainformació, al contraespionatge, amb un sever control, sobretot ideològic, fonamentalment de soldats, suboficials i oficials. El nom de Segunda Bis és més aviat una denominació internacional, com el Deuxième Bureau francès, que també correspon al servei de contraespionatge. En aquells temps franquistes, segons m’explicava un oficial de l’antiga UMD, van arribar a comptar onze serveis d’informació!

López Moreno, solter, era un home relativament culte i els anys quaranta freqüentava les exposicions de pintura i exercia una tutela sobre els antics membres de la Rojinegra, alguns dels quals es dedicaven a l’estraperlo. Segons Joan Reventós, López Moreno, potser el 1945, va interrogar Josep Pallach i, pocs anys després, Ramon Porqueras, l’alliberat del Moviment Socialista de Catalunya. Diuen que, tanmateix, l’interrogà a la «Jefatura» de Policia. I també ho féu amb el delegat del govern basc, Bozas, que es feia dir Méndez. En canvi, Reventós, no el van cridar mai. Però sí, una sola vegada, Anton Cañellas, després d’un episodi rocambolesc. Cañellas i Agustí Bassols, actual conseller de Governació de la Generalitat, anaren, el 1951, fent el pas clandestí de frontera per Andorra, al Congrés de l’MRP (Moviment Republicà Popular), de tendència democristiana. Per alguna denúncia o sospita, els gendarmes els van detenir i els volien lliurar a la policia espanyola. No es creien que anaven a l’esmentat Congrés i convidats pel ministre de l’Interior! Van poder-hi enviar un telegrama: «Delegació catalana detinguda».

L’equívoc s’acabà tot seguit i, en arribar a París, el Congrés els va rebre amb una gran ovació i fou allí on els dos delegats catalans van conèixer el lehendakari basc, José Antonio Aguirre. Però, al cap de poc, Cañellas fou convocat pel SIM al carrer Ample (aleshores Josep Anselm Clavé), al número doble 15-17, em sembla, per aclarir el seu pas clandestí de frontera, que els devien haver comunicat els serveis de contrainformació francesos. Amb la coartada dels seus viatges professionals a París i a Brussel•les, gairebé coincidents amb el Congrés de l’MRP, duent passaport normal, i amb aquella immutable i admirable fredor que tenia, Cañellas ho va negar tot i em confessà que no sap si se’l van arribar a creure.

[…]

El1956 em vaig veure embolicat en l’organització d’un Congreso de Escritores Jóvenes. Castellet i jo érem una mena de coorganitzadors a Barcelona, i a Madrid el capdavanter era Enrique Múgica, avui alt dirigent del PSOE. L’esclat de violència a Madrid, amb la detenció dels organitzadors i de Ridruejo i Miguel Sanchez Mazas, va fer-los seguir el fil, i per la meva correspondència amb Múgica, em van venir a buscar a casa. Hi veien una estranya conjura, quan el Congrés volia, sobretot, convertir-se en una tribuna democràtica i en un grup de pressió. Per una mena d’atenció, no em feren un interrogatori exhaustiu, sinó que m’interrogaven un parell o més d’hores diàries. El fet m’anava creant una tensió cada vegada més insuportable. Vicente Creix, amb la seva tàctica untuosa i recargolada, em volia fer

dir allò que no era veritat. Tot d’una, amb un fals somriure i un mal accent de català occidental —deia que per la banda de mare procedia de Gandesa—, em preguntava: «Quants éreu per fer la revolució?» El meu estat d’ànim es deteriorava dia a dia i vaig decidir, al cap de vuit dies, prendre una decisió excepcional i potser per a alguns forassenyada: demanar auxili al cap de la Segunda Bis. Recordava haver saludat alguna vegada López Moreno al Bar Rosa del Passeig de Gràcia, sol en una taula, que era al costat del distingit i desaparegut Saló Rosa, emblema d’una època. I vaig demanar al meu amic Francesc Galí, poeta en català i falangista, que m’hi fes de bo. Jo sol no gosava. Galí anava al mateix bar amb una penya d’artistes i d’amics que li deien «el poeta». López Moreno va tenir interès a conèixer Galí. Quan aquest li va dir que em coneixia i li demanava ajut, va demanar-li: «¿Usted conoce a Manent? Es un buen chico y me resulta simpàtico». I, acompanyat de Galí, vam anar a prendre cafè al Bar Rosa. Li vaig explicar el corcó angoixós que era per a mi anar cada tarda a contestar les preguntes, de vegades impertinents, de Creix i els seus acòlits. Recordo que López Moreno va somriure, paternal, i em va donar la raó quan jo criticava la Brigada Social. L’interrogatori policíac s’acabà en sec. Convé no oblidar que entre la Segunda Bis i la policia política hi havia una rivalitat, no solament per veure qui aplegava més informació, sinó, diguem-ne, de «classe». López Moreno i els militars del SIM es consideraven superiors, més cultes i més senyors que la terregada de la Brigada Político-Social. Només Olmedo es vantava d’ésser fill d’un magistrat.

Aquell mateix any, havent-me incorporat a les pràctiques com a alferes a Girona, on el SIM va enviar la meva fitxa, vaig trobar en un dels permisos López Moreno pel carrer. Ens vam aturar, i em va dir amb el seu habitual to irònic i paternal: «No vaya a invadir Rusia con su compañía». Segons Galí, López Moreno vivia en una pensió de l’Eixample, segurament anomenada Pensió Riera, i morí tuberculós. Quin any? Potser el 1970 o uns quants més enllà. Sempre recordaré aquell aire, inquietant, impassible, d’espia autèntic, del qual no vaig rebre cap desatenció.