Carrer Setantí

Aquell poeta convertia el menjador de casa seva en una petita àgora. Cambra petita, polida, amb fustes clares, un tapís de Joan Miró, un oli de Joaquim Sunyer, volums de clàssics relligats en pergamí… El mestre hi parlava d’Epictet amb solemnitat o li espurnejaven els ulls parlant de mossèn Àngel Obiols, germà del pintor i beneficiat de la parròquia de Sarrià. I definia l’obrer com burgès fracassat i el burgès com obrer reeixit! O feia disquisicions sobre la «llaga» al duodè, produïda per tensions psicològiques o disgustos. Per guarir-la li recomanaren molt de repòs i una teràpia d’ autodomini que prou sabia aplicar-se bé. O la manera com havia deixat de fumar i, per un principi d’estoïcisme, durant una llarga temporada tenia a la vista, en lloc vistent, un «puro» havà, un cigar impol·lut. La fèrria voluntat imperava… O us adonàveu que potser s’escoltava com li dringava el verb pairal, que diria ell mateix, amb un accent timbrat, segur, marcant la «j», com ho fan a l’Empordà, o la «v» que pronuncien clara, bé que es va perdent en els joves, a part del País Valencià, al Priorat o al Camp de Tarragona. I, parlant amb una propietat planera i rigorosa alhora, Foix no s’estava d’emprar, com si res, en la conversa els plurals arcaics «boscs», «discs». I tractava tothom de vós o de tu. Ignorava el vostè. O dins l’anecdotari de la botiga, que era una altra àgora diferent, aquella anècdota, que vaig escoltar-li poc abans de morir; un pare, abans d’entrar-hi, deia a la noia: «Oye, aquí hay que hablar en catalán». O Foix feia broma amb un joc de paraules entre el carrer on vivia, Setantí, i els setanta anys que havia complert. I, entre les moltes facècies, li recordo aquella, de fa prop de trenta anys. Feia poc que Foix havia publicat un altre llibre i adreçant-se a Hedreira, regent de la Casa del Llibre, amb un aire hieràtic i sense cap escletxa per a la ironia, deia: «Feu-me un aparador amb un rètol que digui: Premi Nobel 1965». Si algú s’hagués cregut la proposta, hauria pogut bastir tot un rumor sensacionalista…

Per a mi, Foix és un dels grans poetes d’aquest segle, alhora, un líric ple d’imaginació i un especulador metafísic, un poeta que, si no ha obtingut la difusió que mereix, és per motius estrictament lingüístics. Sempre ho he dit, i no crec que m’equivoqui. Si el seu amic Miró hagués escrit i, per contra, Foix hagués pintat, qui figuraria amb tots els honors en el firmament internacional seria ell. No, Miró. El vaig conèixer pels volts del 1950, potser de la mà de l’Albert Manent. I vaig mantenir amb ell, des d’aleshores fins a la mort, una relació directa, oberta, que, en els meus anys de joventut, va ser, en molts moments, diària. Ens vèiem a l’Ateneu, on ell, cada migdia, baixava a divagar i on jo, des de bon matí, treballava en la tesi doctoral. Per al Bompiani. O per a l’«índice Histórico Español». I, molts diumenges a la tarda, alternant-la amb la de Riba, assistia a la tertúlia o, per dir-ho més exactament, al «saló» que sostenia a casa seva, on acudien, entre d’altres, Josep Roca i Pons, Gabriel Ferrater, Albert Manent, Enric Badosa i el «millor matemàtic de Sarrià», el senyor Manuel Pla. A partir de mitjan seixantes, la seva edat i la meva feina, cada cop més absorbent, van fer que a poc a poc deixéssim de veure’ns amb la mateixa regularitat. Tanmateix, continuava anant a casa seva, ara, no en diumenge, sinó en dies feiners, o ens trobàvem en actes públics, fossin, o no, de tipus acadèmic. Vam muntar, junts, alguns dels seus llibres, com Catalans de 1918, Els lloms transparents i la col·lecció completa del Diari 1918, de la MOLC. En el primer cas, fins vaig gosar de suggerir-li el títol. I, quan va fer vuitanta anys, el vaig dur a l’Autònoma, on va llegir, si no recordo malament, alguns sonets de Sol, i de dol. Va ser, en aquesta ocasió, que em va dir: «Sóc vell, deixeu-me tranquil». I, en el possible, vaig procurar de ser respectuós amb el seu desig.
De Foix, recordo el seu petit hàbitat del carrer de Setantí, ple de llibres i de pintures i governat per la Gaudiosa, una dona discreta i lleial per qui sempre he sentit una positiva estima, suposo que compartida, les llargues converses que havíem mantingut, l’estada al Port de la Selva, on m’havia invitat després d’haver invitat Tàpies, Ponç, Brossa i Manent.

Al començament, cada diumenge a la tarda anava al pis d’en Foix. Entre els allà presents vaig lligar més amb el poeta Carles Sindreu i amb aquell Josep Carbonell de L’Amic de les Arts, de Sitges. Foix, a més, parlava sempre d’ell, monologava i pontificava; el diàleg era impossible. Un dia ens va ensenyar un bust que li havien modelat, va posar-li el seu barret i va comentar: «Oi que m’hi assemblo?» Una impressió una mica subjectiva d’aquelles tertúlies va ser el motiu d’una de les primeres proses que vaig fer, amb to irònic. De vegades hi desfilaven altres persones que jo no coneixia. Foix em va obrir un horitzó a la literatura gràcies al seu mestratge i a la seva biblioteca. Sobre art tenia més informació Joan Prats. Foix no deixava mai cap llibre, a diferència de Joan Prats, que era més obert. Per això em va ser més útil. Amb Foix era inevitable de veure’t separat per una mena de barrera invisible, però que era infranquejable. Per exemple, Foix sempre em presentava dient «aquest noi que he conegut, que escriu, etcètera». Els versos i els sonets que començava a fer els hi ensenyava cada diumenge; ell m’animava: «Així, així s’ha de fer.» Però el curiós va ser que quan li vaig ensenyar uns sonets força ben clavetejats, ja no em deixà llegir i ell només llegia els seus. Llavors no ho vaig entendre, però més endavant, sí. I és que quan, anys més tard, vaig anar uns dies a casa seva, al Port de la Selva, el vaig poder conèixer a fons, perquè una cosa era veure’l una hora cada diumenge i l’altra conviure-hi tot el dia. Allò em va fer rumiar: en Foix era molt intel·ligent i havia d’estar per damunt d’una sèrie de foteses, però resultava que no, la qual cosa em va permetre d’arribar a la conclusió que l’intel·lectual és molt perillós, perquè té tots els defectes de la gent corrent, però quan critica ho fa amb una mala intenció temible. Igualment, una persona sàvia que tiri pel mal camí és doblement perillosa. La humanitat hi guanyaria si de l’escola sortís més gent honesta que no pas sàvia. Foix deia coses terribles quan no li agradava una persona. El cert era que solia parlar bastant malament de tothom. En aquella depriment postguerra, no podia veure Riba i si el mencionava era per dir que només feia «pixaradetes poètiques», suposo que per referir-se a les tankes. Però quan Riba va publicar Salvatge cor, va parlar bé de Foix i des de llavors va canviar radicalment d’actitud. En resum, aquelles tertúlies eren interessants al començament, però quan ja sabies de què anava, eren d’una repetició mortal, avorrides i sense cap mena de profit per a mi. Ja sabem que tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que d’altres.

No pas l’atzar ni tampoc la impostura
Han fet del meu país la dolça terra
On visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre
No fan captiu a qui es don’ l’aventura.

Clos segellat, oh perfecta estructura
De la mar a Ponent, i a l’alta serra
—Forests dels Pirineus—, on ma gent erra!:
A Ella els cors en la justa futura.

Sòl de beutats: la Mar és el teu signe
I els teus magnes cabdills la feren dea;
Pagà tribut i un temps fores insigne.

Oh vigorosa estirp! Esclava indigna
Que cobeges viltats: Sagna, i signa
El teu rescat, i el retorn a la Idea!

Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic, i a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,

L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.