Un home de combat

«Me sembla que aqueixs exercicis seran els darrers que faré. Tenc 69 anys complits, me trob molt fluix dels genolls, pas pena ferm del caminar; casi no puc dir missa. És ver que no tenc cap malaltia, que estic bé del cos, tenc delit, ganes i fam de treballar; però veig i comprenc que no puc esser llarg i que no em queda gaire temps de rossegar per aqueix món. Senyor, Vós me donaren la vida, la me conservaren tants d’anys, sempre amb tan bona salut. Jo esper que me donareu una bona hora per sortir d’aqueix món. Quant volgueu, Senyor. In manus tuas, Domine, commendo spiritum meum…»

L’hora de sortir d’aquest món no es torbà a arribar. El dia 6 de gener de 1932, en bona diada dels Reis, poc després de dinar, li pega violentíssim el tercer atac d’apoplexia, que, amb tot i haver-se aplicat tots els remeis de la ciència, posà fi a la seva vida al cap de quaranta-vuit hores (poc abans de les dues del dia 8).

En aquells dos dies i dues nits que durà la seva agonia, no parlà amb ningú ni pogué contestar a les preguntes que li feien; únicament va parlar amb Déu, puix que els qui el voltaven li sentien recitar treballosament i repetides vegades el Miserere mei Deus, el Parenostre i altres oracions.

El dia següent, després del funeral solemne a la Seu de Palma, fou traslladat el seu cos en tren especial a la seva ciutat nativa, Manacor, i en el cementiri manacorí reposen les seves despulles esperant la resurrecció.

El 17 de novembre [de 1901], dins la Sala de Bisbes del palau episcopal de Mallorca, hi hagué aplec general de col·laboradors per a inaugurar els treballs del Diccionari, amb assistència de molts gent notable. Mossèn Alcover donà compte dels seus primers viatges i de les adhesions obtingudes, i proposà la idea, que fou acceptada unànimament, de publicar el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana.

Per a interessar la gent en el seu projecte, tingué Mn. Alcover un gran avantatge en el seu càrrec de Vicari General. En primer lloc perquè aquest càrrec posava a les seves ordres tot l’element eclesiàstic de l’illa, i segonament perquè li donava un prestigi i una influència considerable davant la gran massa de seglars cultes i de bona posició, que a Mallorca, fora de rares excepcions, eren gent de missa. La primera reunió per a exposar el projecte de Diccionari es va tenir a la biblioteca del palau episcopal dia 6 de maig del 1900, amb molt bona acollida per part dels reunits. Les reunions es repetiren, no sols en aquell palau, sinó a les rectories de molts de pobles, i en la del 5 de novembre d’aquell any Mn. Alcover ja llegí la Lletra de Convit, que fou aprovada i aplaudida.

«Entrevista amb en Cambó»

En el capítol anterior he contat la feliç reconciliació de Mn. Alcover amb En Pompeu Fabra. Era una bona passa cap al restabliment de les relacions normals amb Catalunya. Aquells dos adversaris dins el camp intel•lectual s’havien sabut entendre i perdonar. ¿Podria aconseguir-se una reconciliació semblant en el camp polític?

Cap al 1928 començà a veure’s la possibilitat d’aquesta represa d’amistat amb En Francesc Cambó. La persona que s’hi interessava més era el P. Vicenç Queralt, C. M., qui en diverses ocasions va dir a Mn. Alcover que En Cambó parlava d’ell amb respecte, i es va proposar facilitar la reconciliació. Parlà amb En Cambó de les dificultats econòmiques de l’obra del Diccionari, li féu notar l’estat precari de salut de Mn. Alcover, que era un vençut físicament i socialment, que s’havia arruïnat per una obra tan catalana, que no havia deixat mai de mirar amb respecte la figura d’En Cambó… De les respostes d’aquest, el P. Queralt deduí que estava ben disposat envers de Mn. Alcover, i indicà a aquest la conveniència de demanar-li una entrevista. Així ho féu el canonge, escrivint-li en el juny de 1929 una carta, a la qual rebé resposta favorable en què li assenyalava per a tenir l’entrevista la tornada que estava a punt de fer a Amèrica. Li tornà escriure Mn. Alcover dient-li que seria a Barcelona la tercera setmana d’octubre, i Cambó li contestà que li faria saber quan podrien veure’s.

El P. Queralt digué a Mn. Alcover que En Cambó el rebria el dia 29 d’octubre. Si presentaren, els rebé correctament, els féu seure, i Mn. Alcover li exposà l’objecte de l’entrevista, que no era altre que refermar l’amistat i tractar de la possible cooperació del senyor Cambó a l’obra del Diccionari que estava entrebancada per la crisi econòmica.

Quan Mn. Alcover acabà de parlar, el senyor Cambó, somrient malignament, li digué amb lentitud, com assaborint la dolçor de les paraules:

—Mossèn Alcover, a vostè li ha succeït el que succeeix a tots els traïdors…

El canonge no el deixà continuar. S’alçà, i amb un sec «Bon dia tenga, senyor Cambó», sortí de l’habitació i de la casa, seguit del Pare Queralt, que s’havia tornat de tots els colors i que estava com un beneit de veure aquella feta. El seu optimisme no li havia deixat veure la segona intenció amb què el magnat català acceptava l’entrevista: volia prendre el gust de venjar-se, de donar a Mossèn Alcover la galtada que compensàs les paraules poc respectuoses que el canonge mallorquí s’havia permès dedicar-li en el tercer manifest […].

El bon Pare Queralt, animat pel precedent feliç d’En Fabra, havia cregut que també obtindria bon resultat amb En Cambó. Oblidava que aquest no era un intel•lectual, sinó un polític de temperament i de professió. I la política no té entranyes.

Per altra banda, cal declarar que el nom de traïdor aplicat a Mn. Alcover era d’una total injustícia. Per a merèixer aquest terrible nom, cal haver mancat a la fidelitat deguda. Ara bé, Mn. Alcover no havia promès fidelitat ni al senyor Cambó, ni a la Lliga Regionalista que aquell representava, ni a la Mancomunitat, ni a cap altre partit o institució. Havia promès fidelitat a la llengua catalana i a l’obra del Diccionari d’aquesta mateixa llengua. Dins l’ordre purament humà, a part dels vots sacerdotals, a res més no havia promès fidelitat. I aquesta fidelitat, ben prou que l’havia mantinguda, i ben car que li costava de mantenir-la.