Basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries

Déu perdó a mossèn Lapedra,
rector de tan poc encalç
que va fer pintar a la calç
una catedral de pedra.

[…]

Diu que el rei d’Itàlia Humbert
amb shorts no pot entrar al temple,
i els calçotets li ha ofert
el rector mossèn Tubert,
que els duu llargs per donar exemple.

[…]

Diu que mossèn Salvador
amb l’església, el mas i el cine
ha trobat la triple mina
del poble de Castelló.

[…]

Tantes campanes, pics i repicons
per contorbar la pau dels meus matins:
si el capellà es pogués picar els collons
i deixar en pau el somni dels veïns.

[…]

Amb religiós ascens
un devot de Sant Llorenç,
mig mugic, mig capellà,
per les quaresmals costelles
ha fet posar unes graelles
dalt de tot del campanar.
Per ara ja té un “600”
i una antena als quatre vents.

[…]

S’ha oït el clam del Poeta:
un llamp ha caigut del cel
i l’antena de Babel
se n’ha anat a la punyeta.

Si en vas pairal –l’altar on la llosa és ara–
tinc per coixí la pelvis de la mare,
no em planyeu pas, amics, quan seré mort.

[…]

L’hereu: –Donen un pols a nora, fill o gendre.
La resta, meitadada, entre la cripta on jeu
la mare i la pairal llosana de la Seu.

Ha vist al vas marmori de Magauli
armat –jacent rere l’altar major
de la murada seu de Castelló–
com l’animeta ix per la boca,
i plau-li d’imaginar que paga l’únic deute.

Magauli –el comte reu de les enveges
reials–, jacent estàtua de pàl·lid
marbre, en l’obaga de la Seu purpúria
vessa el robí de sang, última gota
que sobreïx la copa enverinada.

La posta inflamava l’absis de la catedral, cenyint de tons blavissos i moradencs les arestes dels arcbotants i de les finestrades, xuclant darrera seu les decebudes il·lusions de dos homes –un vell i un jove- decebuts per l’amor. I la submissió del conco al propi destí agrisat, i l’ambició de l’hereu per a superar el seu a força de voluntat feien més dissemblant llur contrast, en aquella hora de lassitud, mentre retornaven pel camí dels horts sota el vetust portal de la Gallarda.

Les proporcions del temple serien tals que, al seu costat, la magnifica catedral actual de l’Empordà i tota la Costa Brava, erecta a Castelló d’Empúries, semblaria l’ermita de St. Onofre i la Sagrada Família –s’entén, el dia que fos acabada–.

Dotze cavallers vetllen al llindar de la Catedral;
sota el peu, les armes del noble casal que en féu pia ofrena.
Son els dotze apòstols que, ufans en la glòria santa del portal,
per les inclemències s’han tornat mesells a sol i serena.

De llur vida humana se’n saben miracles, pecats i virtuts.
Quan hom els esguarda amb la bonhomia de l’auri alabastre,
sant Tomàs és l’esca de la refiança dels més descreguts;
heus ací sant Pere, que amb claus de mestressa devora la clastra.

Sant Jaume –i li lleven heroiques batalles! – sembla un menestral,
i l’altre sant Jaume, si ningú l’esmenta, ja ni en fa cabal;
sant Joan, estantís, barbamec, té en l’aire sa mirada casta.

L’un porta xambergo, la barba arrissada o un magne missal;
parlen en col·lotge de doctes disputes d’art teologal,
i amb el nas xafat repten la mainada, sempre iconoclasta.