Hospital de la Vall d’Hebron

Segons com, costa moltíssim trobar-li la vena. No sé què ho fa, però si no li encerten a la primera, podem estar-nos-hi una bona estona, abans no li treguin sang. Això ha estat sempre així, i ja ens hi hem avesat, com a tantes altres coses fatigoses, però mai fins avui no havíem arribat a aquests extrems. Fa tres nits que som a l’onzena planta després de cinc setmanes a l’Uci i la sang sembla haver desaparegut dels seus braços. El punxen una, tres, cinc vegades, i quan l’acumulació d’auxiliars i infermeres m’expulsa de l’habitació els dic que baixo un moment a fumar. Són les quatre de la matinada. Ascensors i passadissos estén buits.

[…]

Aprofito que he baixat per femar-me’n dos de seguits. Mentre m’encenc el segon amb la burilla del primer m’adono que en un extrem del rectangle encimentat hi ha una estàtua encatifada de flors.

M’estremeixo. Llenço la segona burilla amb ràbia i pujo rabent. No sóc donat als mals auguris, però de vegades un detall com aquestes flors adolorides em provoca un vertigen sobtat.

L’ascensor triga molt a arribar. O a mi m’ho sembla. Tinc la boca eixuta quan en surto, a la planta onze. Recorro de pressa el camí rodó que mena a l’habitació i el panorama que m’hi trobo es desolador. Tot està exactament igual. Les quatre professionals l’envolten amb els nervis a flor de pell i la sang continua sense rajar. Intercanviem quatre paraules amb la infermera en cap. En tinc prou per adonar-me que tota aquesta estona se l’han passada perforant-li el cos sen­se cap resultat positiu. Un quart ben bo, sinó vint minuts o mitja hora.

[…]

Ara ja gairebé són les cinc. M’acosto a les flors de l’estàtua i constato que desprenen dolors variats. Veig rams i rams. Qui hi deu haver posat aquests crisantems?, qui, aquells gladiols?, en honor de qui? Em ve al cap una certesa. Quan em mori no vull pas que em portin flors. Prefereixo regalar-ne i que me’n regalin en vida.

El procés punxaire s’allarga tant que baixo tres vegades més a fumar abans que, a quarts de vuit, un metge decideixi extreure-li la sang que els convé directament de la jugular. Cada baixada m’acosta més als rams de flors. Estic fatal.

[…]

El tabac mata i jo dec estar mig mort a quarts de vuit quan un seguici gens fúnebre se m’acosta amb tot de rams i els diposita als peus de l’estàtua.

M’enretiro, per respecte al seu dolor, i m’adono que tots somriuen, xerren pels descosits, fins i tot riuen, com un grup d’amics que s’acomiada després d’una nit de festa a París.

Alço la vista. El sol il·lumina l’estàtua deis trons. Només ara m’adono que la dipositària de totes les flors és una mare amb un fill a la falda. Una estàtua de la maternitat. La gent que m’envolta acaba de celebrar el naixement d’una criatu­ra. Buiden l’habitació de flors. Sento que diuen, enriolats, que ja no en caben ni al passadís. Aquest matí els donaran l’alta, entre calostres i meconis, i tornaran a casa amb el plançó que tot just ara comença la vida.

Pujo perplex. Després de l’atac a la jugular el Llullu dorm ben tranquil. Ja fa estona que ningú no el punxa. Els vampirs han fugit del seu costat, els neguits del meu i el futur torna a ser una possibilitat tangible.

Després d’un parell de setmanes sense escriure res, em vull referir a un penós episodi viscut per la Sandra, la filla discapacitada de l’Anna, i per la mateixa Anna. La Sandra va ingressar a l’hospital de la Vall d’Hebron un dimecres per sotmetre’s a unes proves mèdiques destinades a detectar l’origen dels trastorns digestius que l’afecten des de fa prop d’un any. Ja instal·lada a la petita habitació de l’hospital, de seguida es va adonar que la persona amb qui l’havia de compartir era una senyora que, segons els parents que feien torns per acompanyar-la, tenia vuitanta-set anys. Es tractava d’una malalta en fase terminal, ja inconscient i que, un parell de dies més tard, va començar a rebre injeccions de morfina com a únic tractament. La Sandra, que s’ha resistit sempre a veure l’agonia dels avis que ha perdut aquests últims anys, va haver de conviure per força amb una situació que per a ella resultava traumàtica. Durant les nits, vetllada per la seva mare o per una amiga uruguaiana que li fa de cangur, va poder dormir molt poc. La llum pilot dels lavabos compartits s’encenia i s’apagava constantment, les infermeres entraven i sortien de la cambra amb no menys freqüència, i per als àpats de cada dia, l’Anna no va aconseguir, malgrat la seva insistència, que la dietista eliminés allò que la Sandra no pot digerir. En la majoria dels plats hi abundava, per exemple, la pastanaga, que la Sandra no tolera. Al cap d’un parell de dies, se li va programar un TAC. Hauria estat normal i beneficiós per a la Sandra, fer-li amb sedació i a primera hora del matí, que es quan els facultatius inicien aquestes proves, però no va ser així. Van dir que li farien a les quatre de la tarda i l’Anna va haver de convèncer la Sandra que no esmorzés ni dinés, cosa difícil tenint en compte la seva deficiència. La Sandra es va posar cada vegada més nerviosa en veure que passaven les hores, que altres malalts sortien a fer-se proves i que a ella no li tocava. No la van cridar fins a les sis de la tarda. Prèviament, un altre malalt s’havia ofert amablement a cedir el seu torn, però els facultatius no en van fer cas. La Sandra havia tingut ja un petit accés de còlera, que va descarregar contra la seva mare, que era qui tenia més a prop, tot i que després, en adonar-se del que havia fet, no deixava d’abraçar-la i amanyagar-la. En el moment de la prova, els nervis la dominaven, no la van sedar i no va tolerar que volguessin injectar-li el contrast ni prendre’s un líquid que tenia un sabor per a ella estrany o des­agradable. Li van fer el TAC prescindint d’aquest líquid i del contrast en vena. Van fer constar que “la malalta no col·labora”. Quan va tornar a l’habitació, les infermeres li van impedir l’accés. S’havia mort la senyora que l’ocupava i calia esperar els portalliteres que s’enduguessin el cos.