Arnau

No és lluny, el present nou que es forja,
sinó en les seves mans, les cuixes,
la redempció dins els seus ulls.
Són càmeres de vigilància, aquests ulls:
et filmen, destrien, t’estimen
o t’arraconen en un no mai més,
i mai no fas més flor dins d’ell.
No es tracta de ser tu ni, ja ho he dit,
de la llavor infinitesimal
de ser particular; de ser,
tan sols… Tan sols no cal ésser llavor,
però si plantes els teus ulls al seu somriure
o pintes un somriure entre els seus dits,
que pinten, invisibles,
ja no tindràs aquella sensació d’ofec,
de córrer tan descalç per sobre un camp de sal
i travessar muntanyes per trobar just muntanyes
i destrossar miralls i tallar-te amb els vidres.

Ja no tindràs aquell ressentiment
que els teus petons no saben nodrir llavis
que tot just ara s’ensaliven, que no saben
el gust de l’olor, que és penetrant com ferro,
i realment té gust de ferro, d’aigua,
quan és tan vera aigua que té gust de ferro…

Si jeus a descansar entre el seu coll
esdevindràs la molsa, au!, que es multiplica,
tot un ecosistema, tu, en ell, per sota els braços,
si et mira i et fa part dels seus,
i si tu et deixes trasplantar en aquella onada
que et munta pel clatell i per les ales,
si tu el fas part dels teus
i deixes d’exaltar-te
perquè no pots morir
després d’un minut d’estimar-lo,
no has de parlar, car ets
les fulles més suaus de l’herba-sana
i l’èxtasi de l’arbre entre les cames
i el gust de roca enmig de la saliva
i ets l’enamorat i l’incendiari
i l’àngel que s’escorre amb el diable,
just perquè, amb un petó dels ulls,
ell, que és el present nou que ja es despulla
i ja a les mans fa gust d’herba aromàtica,
no t’ha dit «no»
i t’ha prohibit plorar, tudar-te, caure i fer oi,
i t’ha prohibit morir
i t’ha prohibit podrir-te.