Àvia Magdalena

Un altre hivern no t’ha vençut l’absència.
La posta tornarà i és com si fossis
encara la cansada silueta
que es deixa posseir per un somrís
a l’hora de besar-se, aquella mà
que encén l’espelma del rebost i malda
per treure’n les ampolles o cireres
sagnants o l’escomesa del terrible
dolç de la confitura.
Vivim mentre qualcú roman als porxos
indemnes que bastírem
un dia, enfront del temps; i l’alba nostra
és el present que som a dins uns ulls
lleials en caure el vespre.