De quan ens crèiem els fills del sol

Després de la manifestació del dia trenta d’abril, que ens havia deixat sense esma, per allò de les corredisses, els brams i la por, es va convocar la concentració del Primer de Maig al Turó de la Peira. A mig matí hi vaig anar amb el que aleshores era el meu marit, dos amics i una noia, la nòvia d’un dels líders més importants de l’SDEUB, que feia el servei militar, en qualitat de castigat, a Sidi Ifni. Vam arribar primer a la plaça d’Eivissa, on vam trobar molt poca gent. Algú ens va dir que hi havia escaramusses i enfrontaments amb la policia a l’altra banda del Turó. Vaig començar a sentir la primera sensació física de la por: fred a l’espinada i un buit a l’estómac. Uns quants intentàrem d’aplegar-nos, però grups dispersos de la policia apareixien de sobte i ens dispersaven. Vam començar a intuir que seria un Primer de Maig deslluït. Aviat va arribar una nova consigna: ens tornaríem a concentrar a les quatre de la tarda dalt del Turó. Baixava gent amb el rostre encès: a l’altre cantó hi havia hagut gresca. Se sentia un aire d’entusiasme, no ens adonàvem que eren les escorrialles de l’èxit del dia abans. A les quatre, el nostre petit grup es trobà dalt del Turó: no hi havia ni una ànima. Ho he
escrit bé: ni una ànima. Avançàvem a poc a poc, amb el cos enterc i la mirada alerta, tot esperant que se’ns acostés un altre grup o bé que ens arribés l’eco d’algun crit. Res, silenci. Un silenci que no era silenci. No sé com explicar-ho, diria que era un silenci ple. Potser ple de la nostra por o la nostra incompetència per a entendre el que passava.

Quan vam ésser dalt de tot del Turó, vam topar-nos de sobte amb dos senyors que duien americana. L’un tenia el rostre apàtic, l’altre els ulls tristos. En veure’ns, es van alegrar. Els trets de les cares se suavitzaren. A mi allò em va fer molt mala espina. Ens van aturar i ens van demanar la documentació. Eren dos policies que ens havien reconegut, a la meva amiga i a mi. El dia abans havíem anat a portar un paquet a comissaria: era per a una amiga comuna que havia estat detinguda pel fet de repartir propaganda de la manifestació del Primer de Maig. Mentre ensenyàvem la documentado, el que tenia els ulls tristos s’abraonà damunt l’altra noia i la començà a estossinar de valent. Sobretot els ovaris. Nosaltres no vam fer res per a defensar-la. Ens convertíem en estàtues. De cua d’ull vaig mirar el rostre dels meus companys: el tenien de color de cera i jo vaig notar que em mullava tota. El policia dels ulls tristos havia reconegut la nòvia del líder castigat a l’Àfrica i s’hi rabejava amb la mateixa fúria de la criatura que destrossa la joguina més estimada del seu enemic. Després ens feren baixar per una escaleta a una bassa sense aigua. Hi trobàrem altres detinguts. N’érem bastants. Ens vigilaven policies dalt de cavall que rodejaven la bassa amb l’aire impassible. Des de baix veies només les potes dels cavalls, gruixudes, enormes, i els caps que semblaven uns bonys petits.