Doblegar roba

No en sé gaire, de com l’ésser
arriba a la paraula. ¿És un pou comú
on els vailets van a buscar aigua?
Ara plegava la teva roba:
és vella i desgastada, cómoda,
ben d’estar per casa. I, a cada plec,
hi ets tu. T’hi veig els ulls
als forats, veig la costura de l’esquena,
les mànigues del color dels cabells,
el botó que et descordaré amb goig,
i el doblec on els meus dits seran les teves mans
–envermellides, desgastades com un mancús d’or.
¿Ens entenem també així,
com un róssec que el temps duu
als pous de la veritat? ¿En quin moment
el parrac ja ens engavanya?
Llança la galleda al fons i escolta
com s’omple i es fa feixuc
a la mà el pes ocult de l’aigua.
Faig un altre plec
per al calaix buit de les teves coses,
com si la corriola mai no
m’hagués de segar els dits.