[Els meus jardins, que blancs]

Els meus jardins, que blancs. Que gèlides
les cambres. Que morta està la vida
arreu al meu voltant. Cristall de neu les sales,
i és com de gel l’alè dels cortesans.
Que curtes les jornades, que foscos
els topants. Que llarga la tenebra dels dies
hivernals. Els meus amics on són?
On són les belles dames? Els músics i els infants?

No pot mudar l’hivern, la voluntat del príncep?
No pot la seva ànsia dissoldre la gelor?
Les meves mans són mortes. Gebrats
tinc tots els dits. No puc prendre la ploma,
ni fer sonar el flautí. No puc amb la viola
els vents asserenar, ni fondre la gelada
amb l’arc del violí.

No puc llegir els llibres amb llum septentrional:
la meva ment es gela, talment, com el palau.
Estic morint tot sol enmig de la gebrada
i cap estel pot sostenir el meu plany.