Els peus li feien mal

Els peus sempre li feien mal
al pare.
Ranquejant recorria totes les sabateries
cercant unes sabates prou còmodes que l’ajudessin
a dur el pes de tots els traus
els treps i els talls
que la mar li havia fet.
No les va trobar mai. Va haver d’anar-se’n
descalç amb el rellotge de polsera i el ganivet
de llescar pa de llescar llàgrimes dins la butxaca del gec i
una cara blanca com l’escuma de les ones
que tantes vegades va muntar.

M’ho deia sempre:
No vaig tenir infància.

No s’ho treia del cap:
Vaig aprendre a escriure el meu nom al front.

Giscaven bales lliscaven estrelles
de sang quan jo aprenia a escriure el meu nom.
No volia ser un peó qualsevol.

*
I deia la mare:
És un home plantós. Llàstima
que no sàpiga escriure. Tu
has d’anar a escola Antònia. No
has de ser una ignorant com ton pare filla.

I el blavet dels ulls se li escampava per les galtes quan
diluviana
Plorava la seva absència.