Fragment de La vigília

La Cèlia em va dir que no volia saber res dels meus contes fins que no els hagués acabats. Que no volia influir en res en el procés d’escriptura. Que confiava plenament en mi. Que només volia llegir-los quan ja estiguessin acabats. Que no volia cap mena d’interferència. Que no volia cap mena d’intercanvi. Que no volia cap mena de diàleg.

Jo li vaig dir que d’acord.

I vaig començar a escriure.

Vaig començar a escriure sense saber res d’ella.

Vaig començar a escriure sense saber res de mi.

Vaig començar a escriure sense saber res de res.

Vaig començar a escriure perquè era l’única cosa que sabia fer.

Vaig començar a escriure perquè era l’única cosa que em quedava.

Vaig començar a escriure perquè era l’única cosa que em demanaven.

Vaig començar a escriure perquè era l’única cosa que em pagaven.

Vaig començar a escriure perquè era l’única cosa que em feia sentir viu.

Vaig començar a escriure perquè era l’única cosa que em feia sentir mort.

Vaig començar a escriure perquè era l’única cosa que em feia sentir alguna cosa.

Vaig començar a escriure perquè era l’única cosa que em feia sentir.

Vaig començar a escriure perquè sí.

I vaig seguir escrivint.

I vaig seguir escrivint sense parar.

I vaig seguir escrivint sense pensar.

I vaig seguir escrivint sense respirar.

I vaig seguir escrivint sense viure.

I vaig seguir escrivint sense morir.

I vaig seguir escrivint sense sentir.

I vaig seguir escrivint perquè no.

I vaig seguir escrivint fins que va passar el que va passar.