Fragment de T’estimem tant, Grace

MARC: Què fas?
DAVID: Res.
MARC: Res?
DAVID: Sí, res. Què vols?
MARC: No sé… Parlar.
DAVID: Parlar? De què?
MARC: De… De tu. De mi. De nosaltres.
DAVID: De nosaltres? I què hi ha per dir?
MARC: No ho sé… Moltes coses.
DAVID: Com ara?
MARC: Com ara… Com ara com et va la vida.
DAVID: La meva vida? Bé, com sempre.
MARC: Com sempre?
DAVID: Sí, com sempre. Treballo molt, guanyo molt, tinc una casa gran, un cotxe nou…
MARC: I estàs feliç?
DAVID: Feliç? Què vol dir feliç?
MARC: Doncs… Feliç. Content. Satisfet.
DAVID: Sí… Suposo que sí.
MARC: Suposes?
DAVID: Sí, suposo. No ho sé. No m’ho havia plantejat mai.
MARC: Mai?
DAVID: No, mai. Per què hauria de fer-ho?
MARC: Perquè… Perquè és important saber si ets feliç o no.
DAVID: Per a qui?
MARC: Per a tu. Per a mi. Per a tots.
DAVID: I tu ets feliç?
MARC: Jo? Jo… No gaire.
DAVID: No gaire? I per què no?
MARC: Perquè… Perquè no tinc res del que tu tens.
DAVID: Res?
MARC: No, res. No tinc feina, no tinc diners, no tinc casa, no tinc cotxe…
DAVID: I no tens dona?
MARC: Dona? Sí… Tinc una dona.
DAVID: I l’estimes?
MARC: L’estimo? Sí… Suposo que sí.
DAVID: Suposes?
MARC: Sí, suposo. No ho sé. No m’ho havia plantejat mai.
DAVID: Mai?
MARC: No, mai. Per què hauria de fer-ho?
DAVID: Perquè… Perquè és important saber si estimes o no.
MARC: Per a qui?
DAVID: Per a tu. Per a mi. Per a tots.
DAVID i MARC es miren en silenci. Escolten la veu de la LAURA que crida des de l’altre habitació.
LAURA: (veu) Marc! David! Veniu, si us plau!
MARC i DAVID es miren i surten corrents cap a l’habitació de la GRACE. Es fa el negre.