Fragment del primer acte d’Ushuaia

DAVID: (A Ushuaia) Què fas? No et moguis! No et moguis! (A Laura) És el meu gos.
LAURA: Ja ho veig.
DAVID: Es diu Ushuaia.
LAURA: Com la ciutat.
DAVID: Sí.
LAURA: És bonic.
DAVID: Gràcies.
LAURA: És teu?
DAVID: Sí.
LAURA: I què fa aquí?
DAVID: Doncs… viu aquí.
LAURA: Aquí?
DAVID: Sí.
LAURA: Al hotel?
DAVID: Sí.
LAURA: I et deixen?
DAVID: No ho sé. No ho he preguntat mai.
LAURA: I si no et deixen?
DAVID: Doncs… no ho sé. No m’ho he plantejat mai.
LAURA: I per què vius aquí?
DAVID: Perquè treballo aquí.
LAURA: De què?
DAVID: De guia turístic.
LAURA: Ah, sí?
DAVID: Sí.
LAURA: I t’agrada?
DAVID: Sí… bé… no sé… suposo que sí…
LAURA: No ho saps?
DAVID: No… és a dir… sí… és un treball com un altre…
LAURA: Però t’agrada o no t’agrada?
DAVID: Doncs… no ho sé… depèn…
LAURA: De què depèn?
DAVID: Doncs… del dia… dels clients… del temps…
LAURA: Del temps?
DAVID: Sí, del temps. Aquí el temps és molt important. Pot canviar en qüestió de minuts. Pot passar de fer sol a ploure, o de ploure a nevar, o de nevar a fer vent, o de fer vent a fer sol…
LAURA: I què té a veure amb el teu treball?
DAVID: Doncs… molt. Perquè si fa sol, els clients estan contents, i si estan contents, jo estic content. Però si plou, o neva, o fa vent, els clients estan enfadats, i si estan enfadats, jo estic enfadat. Així que el meu treball depèn molt del temps. I el meu humor també.