Fragment d’Els perseguidors de paraules

La Noa va obrir els ulls. Era dilluns al matí i el despertador encara no havia sonat. Es va girar cap al costat del llit on tenia els seus llibres preferits. En va agafar un a l’atzar i el va obrir per una pàgina qualsevol. Però el que va veure la va deixar bocabadada: no hi havia cap paraula escrita! Només hi havia els dibuixos, però els textos havien desaparegut. Va pensar que potser era un error d’impressió i va obrir un altre llibre. Però el resultat va ser el mateix: ni una sola paraula! Va començar a posar-se nerviosa i va agafar tots els llibres que tenia al seu abast. Un rere l’altre, tots estaven buits de paraules. Només quedaven els espais en blanc on haurien d’anar.

La Noa no s’ho podia creure. Què estava passant? On eren les seves paraules? Les havia llegit tantes vegades que se les sabia de memòria. Les estimava, les cuidava, les acaronava… Com era possible que haguessin desaparegut sense deixar rastre? La Noa es va sentir molt trista i enfadada alhora. Algú li havia robat les seves paraules, i ella estava disposada a recuperar-les.

Es va aixecar del llit i es va vestir de pressa. Va agafar la motxilla i hi va ficar alguns dels seus llibres sense paraules. Potser a l’escola algú sabria què fer. Va sortir de l’habitació sense fer soroll, per no despertar els seus pares, i va baixar les escales corrent. Va esmorzar una torrada amb mantega i melmelada mentre mirava el rellotge de la cuina. Encara faltava una hora perquè comencessin les classes, però ella no podia esperar més. Va deixar un paperet sobre la taula on deia que havia sortit abans i que tornaria a dinar, i va sortir al carrer.

La Noa vivia en un barri tranquil, ple de cases amb jardí i arbres frondosos. Li agradava passejar pel seu barri, però aquell dia no tenia temps de gaudir del paisatge. Va córrer cap a l’escola, que quedava a uns quinze minuts caminant de casa seva. Pel camí, va anar mirant els cartells publicitaris, els rètols dels comerços i les matrícules dels cotxes. Tot semblava normal, totes les paraules estaven al seu lloc. Només els seus llibres estaven buits.

Va arribar a l’escola abans que ningú. El pati estava desert i les portes encara tancades. Va seure en un banc a esperar que arribés algú. Va treure un dels seus llibres de la motxilla i el va obrir amb esperança. Potser tot havia estat un malson i les paraules havien tornat al seu lloc. Però no, el llibre seguia sense paraules.

La Noa es va posar a plorar amargament. Aquells llibres eren el seu tresor més preuat, la seva font d’inspiració i diversió, la seva porta d’entrada a altres mons i altres vides. Sense ells, se sentia sola i perduda.

De sobte, va sentir una veu que li deia:

-Què et passa, nena? Per què plores?

La Noa va alçar la vista i es va trobar amb el senyor Punt, el bibliotecari de l’escola.