Ja no sé escriure poemes d’amor

Ja no sé escriure poemes d’amor
com aquells, ardorosos, que de jove
dedicava a ningú; a ningú, o al desig
d’un algú sense nom. No de tu.
Potser els anys m’han fet més púdic
o és que el desig no sap trobar els mots
per dir el que sent quan te m’apropes
a poc a poc, i et veig venir de goig
mentre t’espere. No sé dir-te que et vull,
que et somie despert i et tinc en somnis,
que en el desig i en el deler t’estime.
Que en el deliri et tinc i et veig venir.
Que em sent tot teu, lligat a tu, de cos
i de voler, de pell a pell, i d’ànima.
Dic que ets la mar per on navegue,
i a penes s’insinue el que vull dir:
el goig, la llum, el vi, el bell viatge…
No dic però la por del nàufrag sol,
llavis de sal, brut d’algues i nafrat,
cremat pel sol a la platja deserta.
No dic el dol, ni dic la solitud,
ni dic la por de perdre’t. Això no.
A tu, a qui tant he estimat.
A tu, volcà volgut de flama viva.
A tu, illa del cel i lluna en mar.
A tu, cendra cremant i lava freda.
A tu et cante ara, sols a tu.