[Jo no creia que pogués tornar]

Jo no creia que pogués tornar.
No creia que pogués tornar mai més
a veure aquests camps, on la solitud
i l’abandonament governen,
ni aquests petits pujols que cauen
cap al mar, ni aquest aire quiet,
que sembla detenir-ho tot,
ara que tots són al llit, i dormen.

No creia que pogués tornar
a veure aquesta llum que dóna cos
a l’ombra, i a la claror, atordiment.
I creia que no tornaria a saber
que la quietud que ens allibera
i el silenci que ens nodreix
no són la quietud ni el silenci de la mort,
ni el lloc de la recança,
ni la por de qui se sap sol
enmig de l’estranyesa del món.

No creia que pogués tornar
a sentir que tot és u i que tota cosa certa
es mostra en el que és
si un hi és a prop i res no l’acompanya.
No creia que pogués tornar
a restar quiet, envoltat
per la foscor i l’ombra d’aquest núvol
que tot ho entenebreix i ens enlluerna.

Ni creia que podria tornar en aquest desert
que l’ànima ha creat a imatge nostra.
No creia que pogués tornar mai més,
ni que fos jo, tan sols, aquell
que altre cop, aquí,
tornava.