L’ocell negre

Aquesta nit els coloms
fan més brogit a la cornisa.
En aquesta hora els carrers
són buits.
És ara
que tu, gran ocell negre,
camines eixalat
per la deserta plaça,
sota el braç un plec feixuc
de fulls de diari,
sentint la matinada
com una gasa inconsútil
humida a la cara.

Tot just clareja
mal desprenent-se de la fosca.
Escoltes el primer
xiular dels trens
que lentament arrenquen
del món suburbial.

No hi ha encara en aquesta
plaça vastíssima, sense arbres,
ni un bar obert
on puguis beure un glop
per retornar-te una mica.

No tens en veritat altra escalfor
que la llarga abraçada de la tarda.
Una mà et fa senyals,
ectoplasma de boira
que tu no veus, ni et gires.
On vas? No ho saps.
Potser
vas on ja res no faci mal.
Què esperes? Potser el vol d’un falziot
o que s’aixequi el sol
emperesidament d’un mar de núvols,
ple de sinistres
pensaments, d’inconfortables
records i certeses:
la vida
val només per moments
inesperats d’intensa
felicitat que no podem
fer nostre del tot
ni retenir-la gaire estona.