Mediterrània

La mar, xiprers, columnes, capitells,
en un cartell descolorit pels anys
a la paret del bar d’una estació.
S’anuncia l’estiu en una illa.
Un vell record em ve, un desig fosc.
Prenc un cafè. Vaig sol. Faig temps. De pas.
Sempre de pas, no importa cap a on.
A l’espera del que ha de venir,
el tren, el tren, és clar, per dur-me on vaig.
On vaig? No importa gens. Avant, avant.
De sobte —un toc— sona un acordió,
i un xicot cec, amb trista veu, passeja
una desconeguda melodia
entre la gent que espera per marxar.
Tot es fa clar en el seu ser concret,
fugaç, únic i etern: aquest instant,
el cafè trist, una amarga cançó.

En els somnis joves, Grècia era la mar
desitjada de llum, de goig salat.
Eren parets de calç rient d’estiu
i un cel tot blau entre marbres divins,
un got de vi daurat amb gust de bosc,
una tallada de meló a les mans.
Ara, que hi he tornat, si mai es torna
enlloc, no sé ni on vaig, em deixe dur.
Davant, la lluna al ple, l’Olimp nevat,
la mar molt lluny i jo mirant la nit,
la foscor transparent de l’hivern grec.

“Sàpies fer bell el que tens davant teu
i el que tens et serà just el que et cal.”
Això m’ha dit en somnis una veu.
He despertat. Davant m’era la mar
i una petita barca anant-se’n lluny.
La mar, la mar…, i jo: res més, res més.