Octubre

Tot té un àngel:  el silenci, aquesta olor de terra amorosida pels records, el petit oasi de les possibilitats, els feliços episodis de la pluja que renta els nostres ulls culpables o de les flors d’hibiscus i de la buguenvíl•lea, tan subtils, tan pletòriques, tan descaradament alienes a la severitat del capvespre d’octubre, als instints diluvials de la tardor.  Tot té un àngel, el té de ferro, el vi negre que guardam als cups, l’olor de canyella, la nostra set convulsa, que no es vol sotmetre a cap malentès, a cap lila presència de les fulles exànimes que cremarà la neu; una set que és tan certa com el mateix Ulisses, com la més gran de les filles d’Àugias, la rossa Agamede; una set animal:  no civil, no lírica, no delimitable ni despresa de gèlids reglaments jurídics.  Tot té un àngel.  Jo el cerc inútilment, en un assaig bell i aterridor com l’espectacle del vent del desert.