[Perdut m’adreç per camins sense traça]

Perdut m’adreç per camins sense traça
i sóc despert d’un somni que he perdut.
No tinc record del lloc d’on he vingut,
ni sé on vaig ni a on meno les passes.

El meu enteniment de por es glaça,
no conec el perfil d’aquests topants;
ni sé com he arribat a tant d’espant,
ni com he travessat la maregassa.

Tinc por de mi, de la ment que m’empaita,
del deler que m’empeny vers la funesta riba,
del dolor de morir i de la vida
que he perdut aquí baix tot cercant la més alta.

No tinc esment ni record de la falta,
ni sé quin és, tampoc, el meu oblit,
ni el delicte que em dóna aquest neguit
que em fa tornar l’ànima malalta.

Com he vingut a caure arrabassat
de tot allò que abans em sostenia?
Com he pogut perdre la via
fins a trobar-me en aquest erm, entotsolat?

Sóc arribat a la negra clausura
on la mort és la nit i la nit el no-res.
Qui la memòria m’ha pres
i en un clos ha tancat la ventura?

Qui m’ha menat a la banda del riu
on tot és llot i fang i tan fosca la terra?
Qui, persuadit que no s’erra,
m’ha portat riu avall on el sol és captiu?

Qui ha fet de mi un astre fugitiu,
un estel sense nord en cèrcol de tenebra?
Qui m’ha acostat a la foscor superba,
on tota ombra és la mort i és la mort el seu niu?