La base de dades de les Lletres Catalanes
Què és el que em porta aquí, altra vegada?
Fer de l’avui el passat? Un ara mateix del demà,
del que ha d’esdevenir-se?
És que sóc un altre aquí, distint
del que sóc en un lloc altre?
Potser sóc el mateix i els llocs em desconcerten.
O potser retrobo aquí allò de mi que menys s’afanya.
Allò de mi que es tanca, sol, i em deixa fora
i em diu el que no sé de mi,
ni de la vida fosca de les coses.
Potser sóc el mateix, aquí i a tot arreu,
i, per allà on vaig, carrego amb mi
i us porto a tots vosaltres i no sé el que és meu
ni el que és vostre, familiars tots com som,
a tot el que ens envolta i ens cenyeix; encara
que aquesta solitud i el sol,
la claredat del cel i els nens que juguen, lluny,
em deixen temps d’estar-me quiet i entre un lloc
i l’altre, descurat, veure com passa el temps
en tots nosaltres i com passen les hores que s’endinsen,
s’arrelen i es confonen; com es confon el dia
en aquesta hora llarga del sol post;
com es confonen, també, les ombres
amb el moviment del sol i el moviment
del sol amb els de l’ànima,
i, potser, els moviments de l’ànima
amb tot allò en què es pugui reconèixer i retrobar-se.
Com aquesta solitud que calla
i consenteix, i que permet aquest silenci,
potser, massa eloqüent, carregat
de reminiscències i d’oblit del món.
O aquesta fosquedat
que fa de l’ànima una profunda deu
on tot, al fons del fons, es mescla:
així, la matèria i la substància, la suor
de la terra i de la vida, la sentor
humida de la mort, la turbulència
de la podridura, el rigor
mineral de l’infinit.