[Tot era clos]

Tot era clos,
només la font brollava.
Només la cadència de la nit
amb la foscor creixia.
L’ambre gris i la mica contenien
els camins de la nit,
el curs dels anys, els troncs dels arbres:
l’aigua embassada des de tants anys
sota dels porxos.
Per això els cossos erts,
ressecs per les secades, semblaven reposar
—cristalls perfectes que el temps constituïa—
entre l’olor del mesc i l’ambre, i l’olor
de l’herba dels ofecs.
Creixien els cossos com les branques,
volien tenir el nom que abans tingueren.
Altre cop l’empait del vent
entre els seus membres,
omplint-los el pit, buidant
l’aire reclòs que de tant temps els abatia,
i lliurar-se del cop de la ferida d’ombra.
Què venia a dir aquella solitud immensa?
I aquella serenitat profunda i sense límits?
I aquell silenci?
Aquest deixar córrer les mans per sobre els cossos?
I els cossos abans erts, ara tots plens de llum?
El llibre es va obrir i es va obrir la cambra.
I s’il•luminà el cau del talp i la geneta,
els fondos passadissos.
Un bri molt fi de pols cobria els cossos,
una capa vasta de record cobria els membres.
Amuntegat el munt dels anys en els racons,
sobre les taules,
tots plens de pols i llim entre les lleixes.
El llibre es va obrir i es va obrir la cambra.
I es va obrir la nit.
I s’obriren els teus ulls a la grandària.
I la darrera ombra en el segell fosquíssim,
continguda,
s’escampà
arreu els fulls dels arbres i dels llibres.
S’escamparen les llavors per la quintana,
pel secà polsós i la polsosa taula,
pels volums continguts en els prestatges;
per les heures i el fong de les marjades.
—Es fongué l’obscuritat i vérem els caràcters.—
I vérem el silenci.
I vérem com creixien en silenci,
els averanys.
Com creixia l’au.
Com creixien
les ungles i els cabells.
Com creixien els arbres i les cases.
Com creixien la ciutat i el somni.
Com creixia tot i com creixia l’ànsia.