Josep Carner i Puig-Oriol

Hi ha una fina flama
que hom sent i no veu;
em deixa i em torna
i em fuig i m’atreu.

Quan tinc son, fa veure
que em vol defugir,
i quan ja somio
resta prop de mi

Fa a trenc d’alba: -Lleva’t
i oreja la llar;
l’univers que et volta
et somia encara.

Doncs, per tal comanda,
oh mon cor sublim,
prenguem paciència
que encara vivim.

Pollancs de la França devora els camins,
pollancs de les prades, pollancs dels jardins,
s’acosten, s’allunyen per cada costat,
n’hi ha que travessen o fan un quadrat.

És Déu qui els amoixa i és Déu qui els empeny:
tots duen un ordre, tots tenen un seny.
Cloent les quintanes hi serven tresors,
fent via amb qui passa li donen esforç.

Un d’alt s’encimbella, primer dels primers;
dos, febles, s’atansen i proven el bes.
D’obscura fontana tres miren el clot:
adoren la menta i el seu brumerot.

I tots, com la boira lleugers en el vent,
fan dolça la terra i el cel més atent
-la terra solcada d’ombreig benestant
i el cel, amb sos núvols de borra brillant-.
Triomf de l’altura, plaer d’un racó,
ells són sentinelles en tot horitzó.

I fins si la França fos tota pecat,
encar vetllarien l’honor del passat,
emblemes on frisen les velles virtuts,
més alts que les llances dels dies perduts.

I, amics graciosos del Somni Diví,
cada un serva un àngel que l’home traí,
i en rengs que s’adiuen com versos rimats
van junts a la missa i a fer de soldats.

Allà dalt és Siurana, aspra i ardida,
Que un replà merleteja de l’altura,
coronada d’espais, de llum cenyida,
or i foscam tornada en sa vellura.

Per cases closes alguna esma fura,
últim esment d’una cansada vida;
sols una gespa humil, no mai florida,
viu, i de Crist en el portal s’atura.

Sense enyorances del desig perdut,
Siurana, en sa caiença tan llunyana,
esteses només veu de solitud.

I calla, i jura, i barboteja a estones.
I només pot finar l’aspra Siurana
feta rocall per armament de fones.

A Jaume Carner

Adéu, vila regalada,
adéu, vila del Vendrell,
que fas una olor mesclada
de garrofa i vi novell.

Vibren cases blanquinoses,
sota el dia solellós;
beuen les eugues, calmoses,
en els vells abeuradors.

Cremen marges i vessanes;
les veremes seran bones,
fa l’abella, zumzejant.

I encabides en tartanes,
a berenes van les dones,
cap a mar, sotraquejant.

O Sitges, cel i calitges,
mar al peu, clavells al niu,
blanc d’Espanya que enlluerna
les espurnes de l’estiu.

Cor que vols, cor què desitges
en tu visc, que tota em plaus.
Tes noies tenen ulls negres,
les cases tenen ulls blaus.

Si jo et deixo sols a mitges
dóna’m una flor ben lleu:
dóna’m una margarida,
ull de sol, ales de neu.

Déu nos do un acabament
com aquest de l’any que fina.
Doll de flama de l’estiu,
si t’has fet llum endolcida,
a la punta dels rostolls
veig encara tes guspires.

Ara, el sol de la tardor
és de bona companyia:
va escurçant el seu camí
i sospira quan camina.
Portaré un raïm sencer
a la porta de l’amiga:

menjarem tot el raïm
sense moure’ns de la llinda,
ans que un mot no serà dit
o d’amor o de renyina.
I enc que vingui la frescor
que, en caient la tarda, es gira,

i tremoli l’alt fullam
de l’adéu que el sol envia,
el raïm farem durar
com si fos tota una vida

Fes batre de nou el cor que s’enuja;
per cel, terra i mar emporta’t en folla escomesa la vida planyent,
oh dia revolt de sol i de pluja,
¡oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent!

Qui sap si seran amargues o pies tes deixes?
Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius.
Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes
no saben si plores o rius.

Potent, en la nau abats el cordatge, regires la vela rompuda;
trontolles els arbres del cim a la rel,
i menes quadriga que va a la batuda
dels núvols de flama que munten a l’era del cel.

Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida;
t’emportes les fulles cantant, a l’atzar;
i clapes de llum la terra atuïda,
i voltes de rares escumes els pàl·lids miralls de la mar.

Regolfa ta veu per dins de la serra
i sonen les balmes d’aquesta clamor:
―Desvetlla’t, oh cor de la terra!
que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, la Ira i l’Amor.

Trasbalses la pau en ta via;
l’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; què hi fa si, de cop, les consum?
I fins de les fosses aixeques follia
i esborres l’antiga rodera del seny i el costum.

¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta
i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai,
i aquesta claror, com una desfeta ginesta,
que alegra i endola l’espai?

¡Oh dia revolt de sol i de pluja daurada,
oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent,
Mudança amb un elm de colors, menyspreant cada inútil durada,
desig renovant, desig rebatent!

Salut a la tendra donzella
que vela son pit, adés borronat;
a cada semença que romp la tavella,
a qui ja bategui, frisant d’ésser nat.

Salut a la vida, del fons de la força infinita,
jamai destriada pel savi ni dita en cançó;
i a la visió, en signes volubles escrita,
sospirant al lluny en dispersió.

¿Serà que l’acuit, que els aires trasmuda,
cridi la Victòria, a so de trompetes, de cants i renills?
Salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda;
Salut a la Pàtria, no encara nascuda
com l’hem somiada sos fills.

Ja veig damunt la terra de foc el nostre pi.
Oh gent, que per les feixes daurades feu camí!
em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)

Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.

Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades
dir tes llaors, oh terra de salut!
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut

A Carlota Campins

1 Tothom n’ha sentides dir
d’aquest gran senyor Gaudí

2 que cada hora — no s’hi val! —
fa una cosa genial

3 i no deixa viure en pau
l’home savi ni el babau.

4 Ell alçava amb ferro vell
l’alta gàbia d’En Güell

5 Arma un temple a Sant Martí
que mai més no tindrà fi.

6 Ningú diu de can Calvet
que no fa calor ni fred.

7 En un Parc posa En Gaudí
l’Orient a estil d’ací.

8 La gran Seu dels mallorquins,
l’esbotzà de part de dins.

9 Amb la casa d’En Batlló
burxa el neci espectador,

10 i amb la casa d’En Milà
es pot dir que el va aixafar.

11 Ara ha fet una maqueta
d’una església «maqueta».

12 És el temple i cada altar
tot de fil d’empalomar.

13 Però l’èxit d’En Gaudí
ve d’allò del violí.

14 Per cinc cèntims ho sabreu
(de les auques és el preu).

15 Dona O Comes i Abril
va guarnir un saló d’estil.

16 L’estil era… no ho sé pas.
Un Lluís que no ve al cas.

17 Ella té un oncle segon
que ha rodat per tot el món.

18 Un matí que era al Midi,
se li ocorre de venir.

19 Mes s’atura: —A la neboda
dec encar present de boda.

20 Què li duc, què no li duc…,
convindrà que hi tingui lluc.—

21 Vol quelcom de faramalla,
i de sobte deia: — Calla!

22 De petita l’he sentit
fent escales dia i nit,

23 que eren, ai, per «desiguales»,
la terror de les escales.

24 Un piano li daré;
tant se val que quedi bé.—

25 I ja posa un telegrama:
—Cua Erard per una dama.—

26 Ell arriba (per Cerbère)
i el piano ja l’espera.

27 Envers la senyora Comes
el duu un «pessetero» amb gomes,

28 i mant camàlic que sua
puja el piano de cua.

29 Per sorprendre-la, era un dia
que la senyora tenia,

30 alleujant la consciència,
«cine» de beneficència.

31 Porten, amb emoció,
el gran fòtil al saló.

32 La neboda va arribar:
— Oncle! — Noia! (Allò que es fa.)

33 En mirar el present novell
dona O no cap en pell.

34 Però fa un veí subtil:
— ¡El piano no és d’estil!

35 —¿Com ho fem? ¡I el vull lluir!
Ja veuràs, crido En Gaudí.—

36 Ell, molt fi, ve de seguida.
—¿Què volia, si és servida?

37 —Ja coneix—diu ella humil—
que el saló tot és d’estil.

38 Sense fer cap dany a l’art,
¿on posem aquest Erard?—

39 En Gaudí mira el saló
amb aquella atenció.

40 Ressegueix tots els indrets
i mesura les parets.

41 D’un brocat alça les gires
i separa cinc cadires.

42 I aleshores, somrient,
va movent el cap d’argent.

43 La senyora, esperançada,
va a saber-li l’empescada.

44 — ¡Tanmateix, senyor Gaudí!
Digui, digui, ja pot dir. —

45 Don Antoni, amb la mà dreta,
es rascava la barbeta.

46 —¿És vostè—diu molt atent
qui es dedica a l’instrument?

47 La senyora que li explica:
—Oh, veurà. Toco una mica.-

48 I va dir el senyor Gaudí:
—Miri, toqui el violí.

La meva pipa jau, i no perilla,
a un racó de la boca. És mitja nit.
Enllà dorm el meu fill, ençà ma filla
i dolça alena missenyora al llit.
—Què fa, tot sol? Dotze hores són tocades—
diuen, veient la ratlla de claror
sota la porta, negres, ensonyades
les cambres del voltant del menjador.
Què faig? Em plau eixa sobirania
d’una clapa de llum entre foscors;
encara visc mentre ma, gent somia,
com un supervivent misteriós.
Em distreu aquell pom de violetes,
aquell rellotge o el meu foc encès;
ja del llibre les tímides lletretes,
desentrenat com só, no em diuen res.
Fuig tot afany d’avui, tota cabòria
cavalcant de ma pipa ei torterol;
i de mon fadrinatge la memòria
de puntetes, suau, torna a mon volt.
Oh fadrinatge! Espera d’un viatge,
prop la fressa dels altres que rellú;
oh abocament dels ulls a cada imatge,
oh tremolor davant un colze nu;
anar tot sol a respirar les roses
d’abril, quan plou, per un carrer oblidat;
debatre amb els amics d’estranyes coses
en un lloc tot encès, tot entelat,
i, no volent cap llei, tenir les flaques
que són com borda, subreptícia llei:
aquell ficar les mans a les butxaques
i arronsar-se d’espatlles com un rei,
tancar-se amb una porta que no tanca,
mesclar música i pols, taques i flors,
i no poder trobar la roba blanca
sinó quan d’un calaix ne penja un tros.
Sentir pel maig que el cel se’ns encomana,
parar-nos tot sovint a mig camí,
i anar a jeure tan sols, de mala gana,
quan el fanal és roig de tant servir;
llevar-se tard, llegir i abandonar-se,
dinar quiet al menjador tot buit
i fer el descobriment, en aixecar-se,
que el sol, cansat, encara besa un fruit.
Joventut, fadrinatge! Us allunyeu,
no pas massa remots de ma diada,
com gent que ja ha tombat per la collada
però que encar se’n sent alguna veu.
No em deixàreu, talment, sense riquesa,
sense desigs i companyons gentils,
ara que creix ma cella desatesa
i els primers cabells blancs lluen subtils.
Oh cambres de mos fills, plenes de fades!
Oh seny de la muller, ple de destí!
Oh, a mon voltant, mirades confiades
que en mi reposen com si fos diví!
Qui un temps va ésser l’indolent donzell
de sa naixent solemnitat s’espalma
i estic empallegat amb un reialme,
I somric jo mateix de mon mantell.

Dotze hores són tocades, tot ho esmenta,
la llum amiga es torna indiferenta;
obro la porta; a la foscor d’enllà
camino lent, amb por de profanar,
perquè la nit és, com la mort, viventa.

Oh tu, tan oblidada enmig del temps qui muda
i que només quan dormo aixeques el teu plant,
i vius en mes entranyes com una inconeguda
i em dóna ta memòria un sobresalt d’espant,

anima meva, ànima a dintre meu perduda!,
avui a ma finestra hi ha un xuclamel fragant;
s’ha obert aquesta albada i el nostre jorn saluda
i en nom de Déu es gronxa, la seva amor cantant.

Oh, vine, ànima meva dem-nos les mans amigues
i recordem les dolces hores de pau antigues;
la bella flor demana el nostre goig clement:

que Déu enllà els segles l’havia imaginada
per dir-nos que l’améssim, amb veu tan delicada
que fins posés un baume dins el remordiment.

Oh dolça nit, al nostre ajut vinguda!
Tot el món es diria incorporal.
El senyal de les coses es trasmuda:
és més subtil l’oreig, l’arbre més alt.
Pobla l’espai una invisible raça
i la lluna ens governa l’esperit.
Comenta amb un ressò la nostra passa
el sòl que havem a penes percudit.
Arreu canvia les lliçons sabudes
l’hora lleugera de l’amor que ve.
Tenim esguards i veus inconegudes:
tu i jo som nous, i el nostre bes també.