Lovely

Els pits sota el jersei desafien la plaça
a la fotografia.

Era molt jove quan un espontani em va fotografiar
baixant els esglaons de l’església. (Al fons el campanar contra el cel.)

Els homes sortiren del bar amb una cassalla a la mà.
Somreien
etílics i concupiscents.
Era diumenge.

De tots ells només la mirada del pare era aigua de la mar amb veles.

No coneixia fortuna però teixia xarxes:
Atrapar el temps.
Recobrar el minut exacte de la puresa.

M’ho deia sempre:
Als tretze anys la mar ja em feia mal a l’esquena.
Als quinze anys no coneixia la cassalla ni l’aspirina.

*

I deia la mare:
Encara somia platges. Tu no has de ser
com ton pare filla. Ell sempre
s’ha deixat seduir fàcilment.

I un rast de planys se li va encallar a les genives
igual que els hams dels palangres s’encallen
en les prades de posidònia.

Els peus sempre li feien mal
al pare.
Ranquejant recorria totes les sabateries
cercant unes sabates prou còmodes que l’ajudessin
a dur el pes de tots els traus
els treps i els talls
que la mar li havia fet.
No les va trobar mai. Va haver d’anar-se’n
descalç amb el rellotge de polsera i el ganivet
de llescar pa de llescar llàgrimes dins la butxaca del gec i
una cara blanca com l’escuma de les ones
que tantes vegades va muntar.

M’ho deia sempre:
No vaig tenir infància.

No s’ho treia del cap:
Vaig aprendre a escriure el meu nom al front.

Giscaven bales lliscaven estrelles
de sang quan jo aprenia a escriure el meu nom.
No volia ser un peó qualsevol.

*
I deia la mare:
És un home plantós. Llàstima
que no sàpiga escriure. Tu
has d’anar a escola Antònia. No
has de ser una ignorant com ton pare filla.

I el blavet dels ulls se li escampava per les galtes quan
diluviana
Plorava la seva absència.