Els tramvies, en girar…

Els tramvies, en girar des de la Ronda de Sant Pau cap a la Ronda de Sant Antoni, grinyolaven estridents, i encara enyoro aquell soroll segurament irritant i, gràcies a Déu, desaparegut. Avui dia Barcelona és una ciutat força més silenciosa que no pas trenta anys enrere.

El meu pare treballava a l’Ajuntament, en un lloc oficial; a més, no era gens valent. Malgrat això, aquell hivern del 1951, un dia, em sembla que a l’hora de dinar, va comparèixer amb l’octaveta on es convocava, per al primer de març, una vaga contra els tramvies. Els comentaris a taula entre la meva mare (molt abocada a les pràctiques religioses) i el meu pare (que s’excusava d’haver lluitat amb els rojos dient que havia anat al front per la força, tic de llenguatge molt estès a la l’època), van ser divertits i lentament excitants. Ma germana Nuri, que acabava de complir els catorze anys i que era educada en un col·legi de monges franciscanes, i jo, que tenia deu anys, escoltàvem i no captàvem cap considerable temor, cap exagerada sensació de perill. Pujar o no al tramvia era una decisió personal i anònima; ningú no en podia demanar comptes. En canvi, la misèria eternitzada del racionament i l’odi al centralisme de Madrid, presents cada dia en els comentaris del meu pare -amb independència de la seva covardia-, o de la meva mare -amb independència de la seva religiositat-, trobaven de sobte una manera d’expressar-se. Per tant, com que les octavetes recomanaven de fer-ne còpies i passar-les a altres ciutadans, a casa es va seguir la recomanació i se’n van fer còpies, que es van passar als amics. Com un joc, també jo a l’escola.

[…]

El nostre balcó era i és una bona tribuna. A la cruïlla del mercat de Sant Antoni, s’hi va instal·lar un piquet d’obrers. Quan passava un tramvia l’esbroncaven i li tiraven pedres, potser, sobretot, si dintre hi viatjava algun esquirol, cosa infreqüent. Una vegada van aturar el vehicle i van intentar de tombar-lo. Al tramviaire no li van fer res: fins li van permetre —i jo ho lamentava— que extragués la maneta amb la qual conduïa i sense la qual el vehicle perdia tota capacitat de manio­bra. El tramvia no es va arribar a tombar, i això encara ho vaig lamentar més. La policia va arribar a temps d’evitar-ho.

També hi havia els estudiants, que cridaven, en grups nombrosos, rondes avall, i que de sobte, allí mateix davant de casa, van quedar espectacularment encerclats. Les camionetes, plenes de grisos, van arribar per un cantó; la cavalleria per l’altre. La més desagradable imatge que m’ha quedat d’aquells dies es la dels cavalls al galop, pujant damunt les voravies, carregant furiosos. Va ser una estossinada ferotge. Els estudiants, tancades les sortides, giraven en cercle, rebien la pallissa, eren detinguts i emportats… o escapaven, malgrat tot. Perquè n’hi va haver que es van ficar a les cases i el veïnat els va refugiar.