La base de dades de les Lletres Catalanes
Periodista i escriptor, va néixer el 1946 a Acs, França, en el si d’una família de republicans exiliats. La seva carrera professional va començar sota el règim franquista, quan va treballar com a periodista a la revista Cambio 16. Des d’aleshores, ha deixat una empremta significativa en el món del periodisme i la comunicació.
Claret va dedicar una part important de la seva carrera a l’Agència Efe, on va ser delegat per l’Àfrica subsahariana i l’Amèrica Central. A més, va assumir el càrrec de director a Catalunya per a aquesta important agència de premsa.
Amb una forta implicació en la premsa catalana, ha col·laborat amb destacats mitjans de comunicació, incloent-hi La Vanguardia, el diari Avui i El matí de Catalunya Ràdio, on va treballar al costat de reconeguts noms com Antoni Bassas. També va ser part del programa Aquí, amb Josep Cuní, a la Cadena SER.
La seva passió pel periodisme i el seu compromís amb el diàleg intercultural li han valgut reconeixement i responsabilitats importants. És membre del comitè editorial d’El Periódico i forma part del consell consultiu del Diplocat, contribuint al desenvolupament de polítiques en l’àmbit internacional.
D’igual manera, Claret ha liderat amb èxit l’Institut Europeu de la Mediterrània durant cinc anys, exercint un paper rellevant en la regió. A més, va ocupar el càrrec de director de la Fundació Anna Lindh per al diàleg intercultural, amb seu a Egipte, impulsant la comprensió i la cooperació entre cultures diverses.
La trajectòria professional d’Andreu Claret demostra el seu compromís amb la informació verídica i la comprensió entre els pobles, aportant un gran llegat al món del periodisme i la diplomàcia.
• Cambio 16.
• El Periódico de Catalunya.
• Universitat Pompeu Fabra.
• La Vanguardia.
• Agència EFE.
• Avui.
• Institut Europeu de la Mediterrània.
• Orde Nacional del Mèrit: 2005
• Orde d’Ouissam Alaouite: 2004
• Ordre del Mèrit Civil: 1991
El seu avi era un heroi. Això li havien dit sempre els seus pares. Un heroi anònim que havia lluitat per una causa justa en una guerra llunyana. Però no sabien res més d’ell. Només que s’havia enrolat en les Brigades Internacionals per defensar la República Espanyola contra el feixisme, i que havia desaparegut en combat sense deixar rastre. Ni tan sols tenien una foto seva. Només un nom: John Stein.
Em vaig aixecar amb dificultat i vaig mirar al meu voltant. Què era el que buscaven els assassins? Què era el que havia trobat el meu amic que els havia posat nerviosos? Vaig recordar el manuscrit que m’havia deixat per a la meva novel·la. Un text antic escrit en grec que suposadament era d’Hipàtia, la gran sàvia d’Alexandria. El meu amic em va dir que contenia unes revelacions increïbles sobre els orígens del cristianisme, però que no podia explicar-me més fins que el traduís. Em vaig dirigir cap a l’habitació on guardava el manuscrit, esperant que no se l’haguessin endut. Però quan vaig obrir la porta, el meu pit es va encongir. La caixa de fusta on estava el document havia desaparegut. Només hi quedava un paper amb una paraula escrita amb lletres de sang: Venjança.
Vaig entrar al pis amb un nus a l’estómac. Els mobles estaven bolcats, els quadres arrancats de les parets, els llibres escampats pel terra. Algú havia entrat allà amb violència i havia remenat tot buscant alguna cosa. El meu cor es va accelerar quan vaig veure una taca vermella al mig del saló. Em vaig apropar amb por i vaig descobrir el cos sense vida del meu amic. Tenia els ulls oberts i una ferida al coll d’on brollava la sang. Em vaig agenollar al seu costat i li vaig tancar els parpells amb delicadesa. Em vaig sentir culpable per no haver-lo escoltat quan em va trucar aquell matí. Potser si hagués anat abans hauria pogut evitar aquella tragèdia.