Andreu Claret i Serra

El seu avi era un heroi. Això li havien dit sempre els seus pares. Un heroi anònim que havia lluitat per una causa justa en una guerra llunyana. Però no sabien res més d’ell. Només que s’havia enrolat en les Brigades Internacionals per defensar la República Espanyola contra el feixisme, i que havia desaparegut en combat sense deixar rastre. Ni tan sols tenien una foto seva. Només un nom: John Stein.

Em vaig aixecar amb dificultat i vaig mirar al meu voltant. Què era el que buscaven els assassins? Què era el que havia trobat el meu amic que els havia posat nerviosos? Vaig recordar el manuscrit que m’havia deixat per a la meva novel·la. Un text antic escrit en grec que suposadament era d’Hipàtia, la gran sàvia d’Alexandria. El meu amic em va dir que contenia unes revelacions increïbles sobre els orígens del cristianisme, però que no podia explicar-me més fins que el traduís. Em vaig dirigir cap a l’habitació on guardava el manuscrit, esperant que no se l’haguessin endut. Però quan vaig obrir la porta, el meu pit es va encongir. La caixa de fusta on estava el document havia desaparegut. Només hi quedava un paper amb una paraula escrita amb lletres de sang: Venjança.

Vaig entrar al pis amb un nus a l’estómac. Els mobles estaven bolcats, els quadres arrancats de les parets, els llibres escampats pel terra. Algú havia entrat allà amb violència i havia remenat tot buscant alguna cosa. El meu cor es va accelerar quan vaig veure una taca vermella al mig del saló. Em vaig apropar amb por i vaig descobrir el cos sense vida del meu amic. Tenia els ulls oberts i una ferida al coll d’on brollava la sang. Em vaig agenollar al seu costat i li vaig tancar els parpells amb delicadesa. Em vaig sentir culpable per no haver-lo escoltat quan em va trucar aquell matí. Potser si hagués anat abans hauria pogut evitar aquella tragèdia.