Antoni Maria Alcover i Sureda

A Ciutat no els fan, an es Dotze Sermons, ja. Un temps els feien es Frares Caputxins, no es dia del Ram, sinó es dilluns Sant, i sortia sa processó de sa seva església, prenia p’es carrer d’ets Oms, la Rambla, sa Costa de sa Pols i carrer de Sant Miquel; i, en esser en es Convent de ses Monges de l’Olivar, prenien un carreró tot dret cap a l’església d’aquells frares meritíssims; i no ho vulgueu sebre si n’hi acudia, de gentada, a sentir es Dotze Sermons que hi feien, i que sempre triaven per fer-los qualque predicador de renyó clos i que hauria fet plorar pedres, quant i més ses persones.

Lo que també duia altre temps sa gent molt en revolt en sa Corema, sobretot devers Ciutat, era lo de sa Jaia-serrada, que ja s’és perdut casi de tot.

[…]

Es primer dia de Corema penjaven aquella Jaia dins sa cuina o menjador, i cada diumenge li taiaven una cama de ses set que tenia, fins que es Dissabte Sant romania sense cap cama, i arraconaven amb gran lulea es bigalot que quedava […]. I antigament, a Ciutat, tal dia encara en feien una altra, de funció, més de veure, a’s mig de sa Plaça de Cort, per devertir la gent: hi posaven un cadafal i es botxí i es mata-rates s’hi enfilaven amb una jaia de pedaços i paia, casi tan grossa com una de bon de veres; i allà aquells dos, amb una serra de fuster, venga a serrar aquella jaia! I bones xerrocades! Fins que n’hi havia bocí, de jaia; i tohom bones riaies, i crits, i siulos, i marruell per llarg! I no ho vulgueu sebre, sa gentada que hi compareixia a veure serrar sa jaia, i es gust que tothom hi passava!

A Ciutat, lo que hi ha notable, fora de ses funcions de l’església, és sa Fira del Ram, que diuen, tot de juguetes p’ets infants. Aquesta Fira és prou antiga, i sembla que començà a fer-se davant es Convent de Monges de Santa Margalida, avui Hospital Militar. Com era Convent de monges, hi guardaven la Santa Faç del Bon Jesús i la treien a la pública veneració tal dia com avui; i, com hi acudia gran gentada a adorar-la, es venedors ho aprofitaven per dur a davant aquella església ses seves merques a vendre: figuretes de la Passió i Mort, i Cases Santes; més tard s’hi afegiren ollers i gerrers que hi duien olletes, gerretes, platets, greixoneretes, cossiets, campanetes, siurells i altres xirimindangues.

[…]

Sa Fira del Ram, mudada fa tant de temps de la Concepció a la Rambla, lluny de mencabar, ha crescut una cosa fora mida, d’estufera, fantasia, fanfàrria i raig i roi de diners.

An Es Rafal Moro, se cregueren tenir ja la Seu plena d’ous perquè En Gostí capllevava per Ciutat, i que amb sa fèria d’es llibres i amb so bull de veure coses, tantes com n’hi ha per Ciutat, ja no recordaría de si mai hi havia haguda en el món una al·lota que nomia Marieta; però es comptes else sortiren errats. En Gostí, que no s’era nodrit amb sos llibres, al punt estigué cansat d’estudiar, perquè es llatí no el feia gens feliç, i s’afartà de veure mostradors i barques i la Seu i tants de senyors i senyores; perquè ell era pagès, i foris. S’estimava més una trunyella, un rebosillo, un gipó i unes faldetes, que tots es capellets, corsés, birimboies i gabitzes que fan sospirar tants d’estornells de Ciutat. Per aquests cinc sous va esser que, d’es cap d’una temporadeta, ja tengué sa tirada an es Born, sobretot es diumenges de capvespre, quan estava ple de criadum.

[…]

Aquelles fadrinetes d’es Born el varen treure d’es solc. Li tornaren a sa memòria tantes de fastetjades com havia fetes amb sa fia de sa mestressa Enfrís, tantes paraules dolces com se deien, tanta passió com se tenien.

Es dia de Ram són molts que van a sortir de la parròquia. N’hi van a la Seu, de tot es terme de Ciutat i d’es pobles de la Muntanya, perquè la Seu solen dir que entra pertot; se considera que és sa Parròquia de tots es mallorquins; i això ja és una costum antiquíssima. Déu sap es sigles que hi ha que es considera així! Tal volta ve d’es temps del Rei En Jaume!

Es comte Mal era es senyor de Galatzó i Son Pont. Diuen que anava sempre amb dotze bandejats, i és bo de veure que no hi devia anar per fer coses bones. Dins sa clasta de Galatzó, molts anys després de mort es comte, encara hi havia ses tretze estaques a sa paret a on ell i els dotze bandejats fermaven els cavalls, perquè tots tretze anaven a cavall.

Allà on pegaven, feien matx. En haver-hi qualcú que li feia nosa an es Comte, hi anava amb aquells llucifers, i l’enviaven a veure sant Pere, i si hi havia cap avenc a prop le hi tiraven dedins.

Un homo veí que era anat de tabac, contava que dins un avenc d’aquests, a on solien amagar tabac, trobaven calaveres i caps de mort.

Com va ésser mort el Comte, sortia a Galatzó a sa caseta de s’hort i a Son Pont, a cavall, i flamejant i fumant amb pipa, i solia sortir dalt sa sala.

Un de Son Pont un dia diu:

—Jo ho vui provar si em farà por!

Se n’hi puja a la sala, si tanca, i a s’hora de costum compareix es Comte, tot flamejant, fumant amb pipa.

Aquell no s’hi embadalí gota, sinó que s’amollà per sa finestra, i d’abaix el va veure que guaitava amb sa pipota en es morros, fent flamada.

Un altre pic, a Son Pont un vespre passaven el rosari, i tac! compareix es comte a cavall i flamejant. Com és a sa clasta que sent el rosari, gira en coua, i de dellà! per damunt sa vinya; sa flamarada deixava anar tanta resplendor que es penyals de Son Cotoner lluïen. Ho veren es qui resaven el rosari, que sortien defora com sentiren es talabastaix.

A Galatzó sortia sa senyora, i li deia:

—Ma muller lleal!

mon desigual!

On tens els infants!

I sa senyora responia:

—Allà dalt que dormen.

I ell reprenia:

—Ma muller lleal!

mon desigual!

—Mon Déu , ajudau! solia dir sa senyora per llevar-lo-se de davant, i tot d’una li descompareixia.

Una vegada, sa senyora, senyant-se, va dir:

—Mon Déu, ajudau!

Mon Déu, ajudau!

Aleshores sa terra s’obrí i s’engolí es Comte, i ja no és sortit pus.

[Nota: El comte Mal és la versió mallorquina del comte Arnau de Catalunya.]

Josep Farran i Mayoral 118bis

(Barcelona, 1883-1955)

Lletres a una amiga estrangera

[fragment]

«Coriolà»

Com s’abranda el meu esperit sols de dir el nom de Shakespeare. Tota una altra vida al costat de la meva voldria jo per a traduir-lo integralment, com en voldria una altra, i més llarga i més dolça per a traduir integralment Plató.

Una de les obres que m’hauria fet més il•lusió traslladar (altres foren el Romeu i Julieta, El Conte d’Hivern, la segona part d’Enric VI, per sengles raons que vós coneixeu) fora el Coriolà. M’aconhorta de no haver-ho fet que hagi tingut a la llengua catalana un traductor tan eminent com el Sr. Morera i Galícia.

La joia ubriaga de Shakespeare, és en el Coriolà quelcom atemperada —quelcom només— per la serenor d’un seny en maduresa. Shakespeare hi és més que mai mestre de la seva joia, el seu llenguatge hi pensa més, el vers hi ateny gran agilitat i justesa, àdhuc belles qualitats de composició convergeixen a destacar-hi tota la varonívola fortitud de l’Heroi.

La vetlla d’Austerlitz, quan els generals, de sobretaula, esperaven de Napoleó una conversa planejadora del gran esdeveniment, ell, amb sàvia higiene mental, s’endinsava de sobte en una sèrie de reflexions sobre la tragèdia. «La política —digué i glossà,— heu’s aquí el gran ressort de la tragèdia moderna». Cal veure en aquests mots alguna cosa més que l’egoisme de governant qui rebutjava Tartufe i glorificava Corneille. El mot política en llavis de Napoleó ja era passió encesa, viva tragèdia. Si arribà a conèixer el Coriolà de Shakespeare, com coneixia el de Plutarc, ningú com

L’Emperador haurà pogut mai apreciar-ne la tònica fortalesa.

Heu’s aquí la tragèdia política, on la política és substància pura de passió: així vivament havia sentit sempre Shakespeare en cruenta joia la història d’Anglaterra; així a Cèsar ha estat l’únic poeta del món qui ha fet dir mots dignes de Cèsar. Però el Coriolà és potser la més intensa de totes les seves figures històriques.

Exemple massa alt, vora les pobres temptatives modernes en el llibre i en el teatre per a dur-hi la política; la tesi en Shakespeare és, i així ha d’ésser en l’obra bella, tornada una festa de passions. Un torrent de sang joiosa circula dels uns personatges als altres. Un Coriolà qui no es conté dins la forma greu de la grandesa romana, Shakespearià, és a dir, violent, ubriac d’orgull i de fortalesa, formidablement lúcid en ses paraules; sarcàstic, apostrofador, qui sent la joia, tan shakesperiana, dels mots qui insulten i maleeixen. Una shakesperiana, que no romana, Volumnia, tota frement de noble passió cantadora; un Ofidius ple de pèrfida grandesa; i sota d’ells, bullents de vida, els grotescos acontentadors del poble, bufons shakesperians, i més avall les pobres mobs vils, tan caricaturalment shakespearianes, les mateixes de Julius Cèsar, de l’Enric VI; la pobra fullaraca de les multituds londineses que Shakespeare veia sovint arrossegada, amuntegada en foguera destructora pel vent de les ambicions polítiques mesquines o grans.

¡Quin patró aquesta obra incomparable, de vera passió política, tan rara, tan ofegada sempre per les vils passionetes! ¡I com té una eficàcia fisiològica i posa en els músculs i en els nervis una tensió aspiradora d’heroisme! Heu’s aquí un mitjà en extrem directe per a l’educació política del nostre poble! ¡Quin experiment a fer, una representació ben popular del Coriolà en vetlla d’eleccions!

La traducció en vers de Shakespeare, és cosa molt difícil. ¿Com fer que els mots, així en l’original, conservin un arranjament segons jerarquia de puixança expressiva, qui s’estengués àdhuc a la puntuació? ¿Com privar el vers traductor —qui no és nat confós amb la flama creadora,— de tenir ses pròpies exigències, qui desplaçaran mots, destruiran ritmes, esvairan sonoritats indispensables? A voltes un mot fidel qui tradueixi el mot original no en donarà la vera significança com un altre en donaria. Davant la dificultat de la temptativa, una prosa encesa de ritmes adaptadissos als moviments de la creació original, ens ha semblat sempre digne d’assajar-se. En aquesta obra, però, on el concepte, el discurs, tenen més lloc que en altres shakespearianes, pot ésser més feliç, per al vers, la temptativa. I no sorprendran a qui sàpiga admirar les dots de poeta eminent que té el Sr. Morera, els bells resultats que assoleix com a fidelitat i energia en traduir el pensament shakespearià. El vers endecasíl•lab, tan exigent, manejat per ell amb àgil mestria, no li és obstacle per a seguir l’ondulació de la paraula shakespeariana, i assolir una literalitat qui arriba sovint a la correspondència numeral de paraules.

Els discursos del Coriolà tindrien molts bells ressons en la nostra escena. Perquè el català és la llengua més shakespeariana del món. La catalana, essencialment, és una llengua intensa, com l’anglès de Shakespeare, l’italià del Dant, el grec de Sòfocles. Intensa, és a dir, que els seus mots poden fer sentir la força més forta i la delicadesa més delicada. Una llengua festosa, digna de les més belles festes de la paraula, el ditirambe i la tragèdia. Concebem l’Hamlet escrit originàriament en alemany, el Romeu i Julieta en italià, per exemple; tota obra shakespeariana, en canvi, ens sembla perdre intensitat i vigoria en francès, en castellà. Però en català les concebem totes. En la nostra llengua pot cantar-hi la passió de Julieta i dir-hi Otel•lo el seu dolor formidable i Coriolà llençar-hi els seus apòstrofs orgullosos.

En llengua catalana, dic, podria expressar-se tot això; no vull dir que actualment poguéssim fer-ho sentir per boca d’actors catalans.