Barceldones

Per una estranya barreja de raons, afectives, pràctiques —imponderables— l’Heura va néixer no pas al barri de Santa Maria, com potser era previsible, ni a l’Eixample, on havia de viure els seus primers anys, sinó més enllà de Gràcia, passat el conglomerat muntanyós que barra el pas cap a Horta, al peu mateix d’un altre turó, isolat, que es destaca cap al nord: el turo de la Peira. En una petita vivenda barata, encimbellada dalt d’un vuitè pis d’un bloc entre tants d’altres, en un cap de barri sense arrels. En aquest mateix indret, però, jo hi posava, de petita, quan venia als banys. I recordo el trajecte fins a la platja de Sant Sebastià

[…]

I les escapades amb una cosina de la meva edat fins a la plaça de Catalunya a donar veces als coloms mentre apreníem de cor la tirallonga de les estacions de metro o seguíem el traçat de les vies des del vagó del davant o del darrere.

Fa quatre anys que vaig arribar en aquest barri, que sembla fet a mida per a un esperit híbrid, indecís, instal·lat de forma permanent en el solc entre dos mons, en el llindar entre dos paisatges, dues temptacions, dos codis. ¿Pot esdevenir port, si no definitiu, almenys durador per al meu tarannà nòmada que m’ha dut a sembrar d’enclavaments emotius, de senyals incisivament subtils, tants punts diferents d’aquesta aglomeració de blocs d’obra i de vides que, des d’aquest terrat obert a tots els vents, s’estén ara als meus peus? Xarxa dins de la qual em debato, presa entre la compulsivitat frenètica i el bloqueig, que ressegueixo amunt i avall, per dins, corrent darrere d’amors i d’altres coses…